Vull dir això de la manera més clara possible: no tinc cap problema amb el suport als palestins. No n’he tingut mai. No com a teoria, no com a declaració, sinó com a manera de viure.

He actuat amb un grup palestí. He compartit un premi amb un grup palestí. Al llarg dels anys he treballat amb artistes palestins en almenys deu col·laboracions. Ja el 1994 em vaig embolicar amb una kufia, molt abans que es convertís en una moda, en un símbol buit o en una pose. Ho vaig fer per identificació humana, no per voler agradar.

No tinc cap problema amb l’empatia. I encara menys amb la tragèdia. I encara menys amb el poble palestí.

Al contrari. He rebut cinc premis de pau per activitats destinades a apropar cors i crear diàleg. Hi va haver fins i tot un moment, petit i enorme alhora, en què un admirador palestí es va tatuar al braç un vers d’una cançó meva. Ho pregunto amb sinceritat: algú coneix un cas així en la història del conflicte? O fins i tot en la història de la música? No va passar perquè jo digués “les coses correctes”, sinó perquè vaig triar de manera coherent el camí de la trobada, de l’escolta, del respecte mutu.

Aleshores, on és el meu problema?

Comença exactament en el punt en què l’empatia s’acaba i comença la ignorància. Quan artistes i persones de la cultura adopten una posició taxativa basant-se en un coneixement parcial, de vegades molt superficial. Sense entendre el context, sense conèixer les persones, sense fer preguntes difícils. De vegades, fins i tot sense escriure ni una sola cançó que intenti realment tocar la complexitat. La música, que hauria d’obrir el cor, es tanca en un eslògan.

El meu problema comença quan aquesta ignorància genera una realitat en què els jueus i israelians que viuen aquí, a Catalunya, es tornen invisibles.

Quan no se’ls té en compte. Quan el seu dolor “incomoda”. Quan la seva por no entra en la conversa i, per tant, tampoc rep empatia.

En aquest moment, la solidaritat deixa de ser moral i es converteix en una cosa fictícia. Perquè una solidaritat que només veu un costat exclou l’altre. I encara que les intencions siguin bones, el resultat és el mateix: un espai menys segur per als jueus i una ampliació real dels límits de l’antisemitisme. No perquè algú ho hagi planejat, sinó perquè és així com funciona.

Una solidaritat que només veu un costat exclou l’altre. I encara que les intencions siguin bones, el resultat és el mateix: un espai menys segur per als jueus i una ampliació real dels límits de l’antisemitisme

I l’absurd és que res d’això no ens acosta ni una mica a una solució del conflicte Israel‑Palestina. Al contrari. El discurs es torna més violent, els extrems es reforcen i l’espai on realment és possible trobar-se es redueix.

Ho dic per experiència, no com a eslògan: si el meu camí —el camí de l’amistat, de la confiança, del coneixement real entre persones— es repliqués demà entre milions, hi hauria pau aquí. No una pau sobre el paper, sinó una pau nascuda del veïnatge, del reconeixement, de la comprensió mútua.

Però si l’altre camí —el de doblegar un costat, el de la culpa unilateral, el d’esborrar un relat— continua replicant-se, no es resoldrà res. Ni aquí ni enlloc. Perquè la imposició no genera reconciliació, i el silenciament no genera veritat.

No parlo des de la ideologia. Ho he fet centenars de vegades, a escala humana. Sobre escenaris, entre bastidors, en sales d’assaig, en converses que no arriben als diaris. Així és com es veu la pau quan se li dona una oportunitat.

L’art pot ser un pont. Però només si no s’utilitza com un martell.

 

*Kobi Farhi (Jafa, 1975) és un músic, compositor i activista cultural israelià, fundador i vocalista d'Orphaned Land, la banda pionera del mètal oriental que des del 1991 fusiona rock i mètal amb sonoritats jueves, àrabs i armènies. La trajectòria de Kobi Farhi està estretament lligada al diàleg intercultural i la defensa de la convivència al Pròxim Orient. L'article és una reflexió de l'autor després del Concert-Manifest x Palestina celebrat recentment al palau Sant Jordi de Barcelona.