Un dels efectes més devastadors de la globalització de la ideologia conservadora és quan aconsegueix estendre’s i impregnar el pensament progressista que li és contrari, fins a conduir-lo al suïcidi.

Comença el 7 de juliol quan el Harper’s Magazine publica una carta oberta (“A letter in justicie and open debate”) signada per 150 intel·lectuals i artistes de totes les tendències ideològiques com Margaret Atwood, Noam Chomsky, Wynton Marsalis, JK Rowling, Francis Fukuyama, Drucilla Cornell, Salman Rushdie, i en la qual es denuncia el “clima d’intolerància” i “l’onada d’il·liberalisme” que, des del triomf de Donald Trump, impregnen els mitjans d’informació i especialment les xarxes d’internet. Però contra el que es podria suposar, l’objectiu de les crítiques no és la demagògia d’extrema dreta, sinó el fet que la intolerància s’ha instal·lat també en el seu adversari en pro de la “conformitat ideològica” al políticament correcte: reconeixent la necessitat d’una “major igualtat i inclusió en la nostra societat… també és cert que s’haurien intensificat un nou conjunt d’actituds morals i compromisos polítics que tendeixen a debilitar les normes del debat obert i tolerant amb les diferències”. Una cacera de bruixes antidemocràtica protagonitzada per l’esquerra progressista i radical que practica la “cancel culture”, és a dir, la censura i la humiliació a les xarxes (Facebook i Twitter) de tots aquells que no combreguin amb les teories de l’alliberament sexual i LGTBI, el feminisme, l’animalisme, l’ecologisme i l’antirracisme. Estarien en joc la llibertat d’expressió dels punts de vista oposats, la tendència a simplificar els missatges en deixar-los en pura moralina, la condemna a l’ostracisme o a l’escarni públic de la dissidència (de professors, líders i caps institucionals, llibres, investigadors, periodistes... tots ells víctimes d’aquesta onada de reacció progressista).

El 10 de juliol el New York Times publica una altra carta oberta on se’ls retreu el seu elitisme, hipocresia i complicitat amb l’assetjament que denuncien (“A more specific letter on justice and open debate”). Diuen, amb raó, que la carta és breu i que està plena de “nobles generalitats” i conceptes seductors però poc clars a propòsit de la defensa dels drets democràtics (cosa que explicaria que l’hagin subscrit personalitats ideològiques tan diferents, fins i tot Chomsky, no gens sospitós de connivència amb l’”enemic”!). I els retreuen que no tenen en compte la qüestió clau del poder de tenir veu i ser escoltat en els mitjans de comunicació de masses “oficials”. En aquest sentit, retreuen al Harper’s que doni la paraula a personalitats que ja disposen de tribunes públiques per expressar els seus “punts de vista”, mentre que no ho fan amb els col·lectius marginalitzats (per posar un cas, en els últims 10 anys la revista ha publicat el doble d’homes que de dones i només ha donat veu a 6 persones no-binàries).

La repercussió d’aquesta polèmica ha tingut una versió espanyola que no s’ha fet esperar. El 21 de juliol la premsa escrita que gaudeix d’àmplia distribució (per exemple La Vanguardia i l’ABC) es feia ressò d’un “Manifiesto contra la intolerancia y la censura” que recolza els postulats de la carta del Harper’s. Entre el centenar de signants hi ha una gran diversitat ideològica (o no?): els escriptors i assagistes Mario Vargas Llosa, Sergi Pàmies, Ignacio Martínez de Pisón, Oscar Tusquets, Adela Cortina, Fernando Savater; els periodistes Juan Luis Cebrián, Arcadi Espada, Ramón de España, Anna Grau i el rector Jaume Casals, entre molts altres. Tot i criticar les “xacres com el sexisme, el racisme o el menyspreu a l’immigrant”, tanmateix consideren que se’n fa ús per estigmatitzar la dissidència, “introduir la censura, la cancel·lació i el refús del pensament lliure, independent i aliè a una correcció política intransigent”. L’atac va adreçat als moviments progressistes radicals que mantenen aquestes “actituds i comportaments inacceptables”, que provoquen represàlies en els mitjans públics contra els qui han criticat “els abusos oportunistes del MeToo o de l’antiesclavisme new age”. I asseguren que a Espanya s’ha condemnat a l’ostracisme “pensadors lliures titllats injustament de masclistes o racistes i maltractats als mitjans o linxats en les xarxes”.

Com és que aquests mateixos signants no alcen la veu cada dia per combatre la ideologia d’extrema dreta que s’estén per Espanya?

Ha passat una setmana de la publicació del Manifiesto i, a diferència dels EUA, no hi ha hagut cap reacció. Sobta, i més quan hi ha qüestions preocupants que mereixen una mica de reflexió. En primer lloc, no consta que els signants esmentats hagin estat censurats en els mitjans de comunicació de masses “oficials”, ans al contrari, la majoria disposen d’àmplies tribunes públiques on expressar la seva opinió. Potser el que els dol és que les xarxes (més joves, obertes i per tant menys sotmeses al “control” ideològic) gosin qüestionar la gerontocràcia intel·lectual que ells vindrien a representar. En segon lloc, plantegem-nos fins a quin punt la crítica que duen a terme de l’activisme d’esquerres —ara titllat sempre de “radical” i de cometre excessos a les xarxes—, sota una pretesa capa d’exquisida neutralitat apolítica, no suposa un clar intent de desacreditar la crítica progressista i alhora legitimar el pensament conservador aparentment moderat i conforme (aquest sí!) amb l’statu quo. I posats a fer crítica, com és que aquests mateixos signants no alcen la veu cada dia per combatre la ideologia d’extrema dreta (radical, aquesta també!) que s’estén per Espanya? La impunitat amb què assistim atònits a la llarga llista de manifestacions de la dreta franquista en el nostre país és de tal magnitud (als mitjans de comunicació “oficials”, als carrers, però també al Congrés dels Diputats, als jutjats, als cossos de seguretat de l’Estat, als púlpits...) que costa d’entendre per què aquests mateixos signants, tan atents a denunciar les vulneracions flagrants de drets democràtics fonamentals, no usen les seves tribunes per promoure també un “manifiesto” que critiqui la censura, les injúries i (com ells mateixos diuen) “actituds i comportaments inacceptables” de la dreta radical espanyola. Aquesta, i potser no la que anomenen “nova radicalitat”, en referència al pensament d’esquerres, mereix ser acusada de tenir “un fonament antidemocràtic i d’implicar una actitud de supremacisme moral”. Des de Catalunya aquestes paraules ressonen i fan molt de mal.

En última instància demanem-nos: cui prodest, a qui beneficia aquest manifest? No sembla que al pensament progressista i emancipador li faci cap favor; però potser sí que afavoreix que l’extrema dreta reclami encara més tribunes per publicitar-se, apel·lant al dret a la llibertat d’expressió que la tolerància democràtica els concedeix, i que lògicament ells voldrien abolir. Els signants del Manifiesto, potser sense voler (?), ho propiciaran impregnats del que criticaven; cosa que demostra que al nostre país fer d’intel·lectual compromès és un ofici de risc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marta Roqueta
Opinió Recuperar la democràcia Marta Roqueta
Emília Olivé
Opinió Aprendre sense ensenyar Emília Olivé