Volen vostès que les extremes dretes tinguin una presència important en el seu context democràtic? Cal que reforcin o incentivin dos factors.
Un primer factor és de caràcter socioeconòmic: l’empobriment de bona part de les classes mitjanes. Ja sigui en moments de crisis econòmiques generals o en moments de certa prosperitat macroeconòmica de les classes més benestants. Quan tant la situació objectiva com la percepció subjectiva del 50-60% més pobre de la població empitjora, la resposta col·lectiva tendeix a donar suport a les polítiques i els discursos impulsats per partits i organitzacions populistes, especialment d’extrema dreta.
Un segon factor que incentiva el suport popular a aquests partits és de caire més polític i cultural: la sensació de bona part de la població que la seva identitat col·lectiva ha estat humiliada per part de la classe política dominant (establishment).
Quan aquests dos factors es juxtaposen, reforcen l’ascens de les extremes dretes. Un exemple històric paradigmàtic molt comentat va ser l’ascens del nazisme després de la Primera Guerra Mundial. A una crisi econòmica galopant s’hi afegiren les condicions imposades a Alemanya per part dels vencedors de la guerra, especialment per la voluntat de revenja mostrada pels dirigents francesos (en contra d’algunes veus que preveien probables conseqüències negatives, com la de l’economista J. M. Keynes).
Un exemple actual: el fenomen Trump. Va estar precedit per dues reaccions políticament contràries, però que expressaven un malestar inequívoc respecte de la classe política: el dretà Tea Party i el moviment esquerrà Occupy Wall Street. El trumpisme ha collit i optimitzat els fruits del primer, mentre que el segon es diluïa.
A partir del gir “neoliberal” dels anys noranta —globalització i privatitzacions—, impulsat també per governs de les teòriques “esquerres” (Clinton, Blair, Schröder), la realitat socioeconòmica va desembocar en dues crisis importants (2008 i 2012). Resultat: augment de les desigualtats i del malestar social, però també d’un fort ressentiment per part de sectors populars allunyats de “l’ascensor social” a través de l’educació. Es tracta de sectors que, en el cas dels EUA, han estat constantment menyspreats per la classe política estàndard, sigui més de dretes o més d’esquerres. D’aquesta manera, es va produir una polarització entre uns guanyadors, que creuen que han fet mèrits per ser-ho, i uns perdedors, sovint humiliats pels grups políticament hegemònics.
Respondre a qui planteja certs problemes que és un 'racista' o un 'feixista', reflecteix por de parlar i de gestionar aquelles complexitats polítiques que resulten incòmodes
La suma de més desigualtat i més ressentiment suposa un còctel explosiu. El filòsof nord-americà Michael Sandel ha insistit que, si bé les desigualtats es poden corregir amb polítiques de redistribució, el ressentiment col·lectiu i la manca de reconeixement plantegen una qüestió més profunda, ja que qüestiona valors i identitats col·lectives que no es poden reduir a “conflictes d’interessos”. És una qüestió que arrela en la dignitat individual i els seus components inevitablement col·lectius.
Davant d’aquest nou context, les esquerres europees s’han mostrat desconcertades, però estan reaccionant, tot i que tard. (Una miscel·lània de la cerca actual de renovació d’estratègies i de nou sentit es pot veure a l’informe de la Fundació Jean Jaurès, The “third left”. An investigation into the post-identitarian shift on the European left”, 2025). Per contra, a l’esquerra local sembla que li fa por, per exemple, parlar d’immigració. Amb independència de la consideració global del tema, habitualment evita parlar dels problemes que la immigració planteja —socials, laborals, lingüístics, d’habitatge, convivència, culturals, de costums contra les dones, etc. Es tracta de problemes que presenten interrelacions, però que mereixen una anàlisi i, sobretot, solucions un per un. Respondre a qui planteja aquests problemes que és un “racista” o un “feixista”, o refugiar-se en els tòpics que la immigració és una “necessitat” o representa una “oportunitat”, reflecteix por de parlar i de gestionar aquelles complexitats polítiques que resulten incòmodes. Es tracta d’una actitud analíticament deficient i políticament decebedora.
Per la seva banda, les dretes europees s’han radicalitzat, tot i que, a la pràctica, no totes les extremes dretes són iguals. No són el mateix Meloni que Le Pen, Orbán que Milei, l'AfD alemanya que el Reform UK britànic o el Vox espanyol, etc. Però aquests partits comparteixen diversos trets. En destaquem set:
1) un fort nacionalisme d’estat combinat amb la voluntat d’establir una “democràcia il·liberal” (restricció de drets, vulneració de la separació de poders, qüestionament del pluralisme nacional, lingüístic, religiós, 2) actituds xenòfobes i polítiques antiimmigració estrangera, 3) demanda de seguretat interna i externa (policia, exèrcit) i d’un govern fort de trets autoritaris, 4) una actitud escèptica o contrària a la Unió Europea, 5) oposició als drets LGTBI i a bona part de les posicions feministes; 6) oposició a polítiques de reducció de les conseqüències del canvi climàtic; 7) defensa de polítiques de reducció d’impostos (en aquest cas, tret compartit amb partits democràtics de centredreta).
Com més d’aquests trets mostri un partit o moviment, més pot ser qualificat d’extrema dreta. Es tracta d’un gradient, més que d’una realitat de blanc o negre. No és un retorn al feixisme tradicional tal qual, sinó un fenomen autoritari en el context de les societats globalitzades, tecnològiques i culturalment diverses del segle actual.
En el cas de Catalunya, les dues crisis econòmiques d’aquest segle han colpejat també les classes mitjanes, mentre que el ressentiment de bona part dels ciutadans cal situar-lo en la manca de resolució de les reivindicacions del país que donà lloc al procés de la dècada anterior. I encara hi som. Cosa que fa que no siguin gaire estranys els canvis que les enquestes detecten en un futur immediat de l’espectre electoral del país.