Ens pensem que som catalans, però no en som, no ho som pas. Estem completament equivocats, ens diuen. Almenys per a aquells que defensen una curiosa idea de la identitat catalana que malda per imposar-se als mitjans, cada dia, incansables, amb l’empara de l’Estat espanyol i d’alguns partits polítics que s’exhibeixen com a ferotges enemics de la Catalunya real. Els catalans, segons aquesta perversa estratègia propagandística, no som pas els que parlem català i ens sabem i ens reivindiquem, prioritàriament, com a ciutadans de Catalunya, els que coneixem autènticament el país. Els que som i sostenim el país. Continuadors històrics de l’herència republicana de Macià i Companys, del llegat irreductible de Pau Claris i del general Moragues, de la legitimitat dinàstica del rei En Jaume el Conqueridor i d’Alfons el Magnànim, de la fidelitat a la identitat cultural i ciutadana de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall, de Josep Carner, de J. V. Foix, Josep Maria de Sagarra o de Josep Pla. De la legitimitat democràtica de Carles Puigdemont. Per por de ser acusats de xenòfobs ara resulta que els catalans no som catalans. Els catalans autèntics, segons alguns savis, només són els que callen i empassen, aquests són els únics bons catalans, els dòcils, els que no es fiquen en política seguint la recomanació del general Franco, els acollonits, els tebis sobre els que vomita l’Apocalipsi de sant Joan, els que es mantenen muts davant de la colonització espanyola, o els que, diligents, sí que colonitzen Catalunya amb una llengua i cultura estrangeres. Els que s’omplen la boca de convivència però, de fet, només destrueixen el país. Els que no fan més que enfortir la castellanització irreversible de Catalunya, l’assimilació del nostre país a la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, basada exclusivament en la matriu castellana més agressiva, en l’assimilació que és un genocidi cultural. O és que no coneixeu el País Valencià, les Illes Balears, la Franja d’Aragó o la Catalunya Nord? Allà on no hi ha catalanisme amb representació política la cultura catalana desapareix per sempre més, la llengua i la cultura es moren, la identitat catalana es criminalitza. Aneu algun dia a visitar alguna ciutat catalana on no hi governin els independentistes i veureu quin pa s’hi dona i què volen fer amb tot el país català. Veureu quin erm projecten.

Hem arribat a un punt en què els ciutadans de Barcelona són substituïts, durant la commemoració de l’atemptat del 17 d’agost, per figurants vicaris, per colons, per enemics. Per persones que no són rebutjables pel seu origen, en absolut, de cap de les maneres, no i no, tothom hi és benvingut, sinó per l’agressivitat ètnica, pel rebuig a la Catalunya catalana. Perquè atempten a la convivència nacional. Perquè són enemics de la Catalunya que s’expressa i vol expressar-se en la seva llengua pròpia, segons recull una llei fonamental que desobeeixen aquests que tot el dia parlen de lleis i que judicialitzen la política fins a l’absurd. Hem arribat a un punt en què la perversió fraudulenta del llenguatge, en què la colonització no podia arribar més lluny. El que els han dit als pares de la consellera Meritxell Serret, en una pintada a casa seva, qualsevol dia ens ho poden dir a qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment. N’esteu advertits. “Si no us agrada España [sic] foteu el camp[,] tribu de merda”. Aquesta és la Catalunya que somnia l’espanyolisme, una Catalunya desinfectada, esporgada, purificada, sense catalans molestos en la qual visquin igual o millor que a Madrid. Tan bé que s’està a la Costa Brava menjant llamàntol i prenent el sol. Llàstima dels indígenes, tan pesats, tan impertinents, tan catalans.