Elogi de la política

Sé que alguns lectors consideraran —i no els faltaran raons— que, vista la conjuntura actual, no deixa de ser agosarat, potser fins i tot temerari, escriure un elogi de la política. I crec que és justament ara que cal fer-lo, quan les coses van mal dades i el descrèdit del mot arriba a cims mai vistos.

Comencem, però, per preguntar-nos quines són les finalitats de la política? En una col·lectivitat determinada hauria de ser la base que facilités que els ciutadans s’entenguessin més o menys entre ells, i compartissin uns codis i formes de viure en comú; que les eleccions per a llocs de representació es fessin per sufragi universal; que ningú no s’eternitzés en un determinat càrrec; que els càrrecs fossin ocupats per persones dotades de mèrits i capacitats: que l’acció dels poders públics s’encaminés a la consecució del bé comú; que el pluripartidisme, els drets civils i les llibertats públiques estiguessin garantides, i que s’apliqués la regla de la majoria, mentre es garanteix alhora la protecció de les minories.

De tota manera, les lleis explícites no són suficients per a fer d’una col·lectivitat una democràcia liberal, ni perquè la política compleixi els objectius que acabem d’enunciar. Aquestes lleis cal activar-les, encarnar-les i viure-les per obra i gràcia dels costums democràtics. I aquests costums, i la moral que se’n deriva, és millor aplicar-los que predicar-los. De predicadors de la moral democràtica n’hi ha molts, i d’alguns hem sabut, a posteriori i amb dolor, que eren com els xarlatans dels regeneradors capil·lars en la conquesta de l’Oest americà.

El drama és que si no es té tradició democràtica, tot això costa molt més d’implementar, i, en aquest sentit, cal constatar que avui dia el sentiment d’igualtat i d’honestedat democràtica bàsiques semblen haver-se esgotat. Hi ha mals que s’han anat agreujant, uns mals que s’enfrontaven a dues grans categories ideològiques i mentals: l’elitisme i el populisme. Les elits denuncien una deriva del poble cap a la dreta xenòfoba, i el poble sospita que les elits s’enfonsen en un globalisme delirant.

Si el poble i les elits ja no es poden posar d’acord per a treballar plegats, la noció de democràcia representativa deixa de tenir sentit. El resultat és una elit que ja no vol representar el poble i un poble que ja no està ni se sent representat. Segons les enquestes, la de periodista i la de polític són les dues professions menys respectades a la majoria de les democràcies occidentals. S’estén la teoria de la conspiració, que és una patologia pròpia d’un sistema social estructurat pel binomi elitisme/populisme i per la desconfiança social.

Les elits denuncien una deriva del poble cap a la dreta xenòfoba, i el poble sospita que les elits s’enfonsen en un globalisme delirant

En paral·lel, hem assistit i assistim a l'augment de les desigualtats, cosa que, afegida al lliure comerç indiscriminat, i, pel que es veu, amb regles variables, ha esmicolat les classes tradicionals, fet que ha empitjorat les condicions materials i l’accés a una feina dels treballadors i de les mateixes classes mitjanes.

Aquest desfasament electe/electors ha comportat l’aparició d’oligarquies ‘liberals’, on tot sembla igual, però res no ho és. Formalment, continuen sent democràcies liberals (sufragi universal, parlaments i presidents electes), però els costums democràtics han desaparegut. Les classes amb educació superior es creuen intrínsecament per sobre, i les elits es neguen a representar al poble, que queda relegat a actituds que es consideren populistes. Seria un error creure que un sistema així pugui funcionar de manera harmoniosa i natural.

A més, i més enllà de l’oposició entre populisme i elitisme, s’observa un fenomen d’atomització social, de polvorització de les identitats, que afecta tots els nivells de la societat. Alguns teòrics apunten que en una situació d’atomització general, de buit, l’Estat guanya poder. Resulta lògic. Si la societat es descompon en individus o petits grups, l’aparell estatal adquireix una importància particular. En desaparèixer els estaments intermedis (esglésies, sindicats, entitats, ateneus, clubs, etc.) l’individu està sol davant del poder, i té les de perdre.

El substrat democràtic a Occident, doncs, està greument tocat, perquè les oligarquies (financeres, econòmiques, etc.) han ocupat ara també el comandament dels sistemes representatius, i assistim a un desmantellament dels costums democràtics per mor de l’eficàcia.

Aquest panorama es veu balancejat per tantes i tantes persones que dediquen el millor d’ells mateixos a l’acció política. Penso en tants alcaldes i regidors, de pobles i ciutats, que no compten les hores per a millorar el benestar i la convivència dels seus conciutadans. Els en dono les gràcies, perquè en temps de negativitats i d’amalgames, ells representen el millor rostre de la política. D’una política que necessitem que torni a centrar-se en els objectius indicats a l’inici d’aquest article.