El terme llibertat és susceptible de tenir diversos sentits, segons l'àmbit al qual s'aplica. En general, exemplifica la capacitat d'actuar segons la pròpia decisió i, segons quin sigui l'àmbit en què s'exerceixi aquesta decisió, pot parlar-se de diverses classes de llibertat.
La llibertat sociològica —que guarda el sentit originari del mot llibertat— es refereix, segons les nocions de l'antiguitat grega i romana, al fet que l'individu simplement no es troba en la condició d'esclau, mentre que, actualment, aquesta expressió al·ludeix a l'autonomia de què gaudeix un individu enfront de la societat. Es refereix, doncs, a la llibertat política o civil, garantida pels drets i les llibertats que emparen el ciutadà a les societats democràtiques.
S’entén com a llibertat psicològica la capacitat que posseeix un individu, "amo de si mateix", de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de la motivació més forta.
La llibertat moral, per la seva banda, és la capacitat d’una persona de decidir actuar d'acord amb la raó, sense deixar-se dominar ni pels impulsos ni per les inclinacions espontànies de la sensibilitat.
Tant la llibertat psicològica com la moral poden reduir-se simplement a la llibertat de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una determinada conducta en comptes de per una altra igualment possible, o, simplement, com la capacitat d'autodeterminar-se o escollir el motiu pel qual hom es decideix a obrar d'una manera o una altra, o a no obrar. Aquesta és la llibertat que la tradició anomena liberum arbitrium, o lliure albir, "llibertat d'elecció" o "llibertat de decisió". La idea de llibertat moral no afegeix a aquest concepte altra cosa que la lliure acceptació dels valors morals com a motius suficients per a obrar.
No podem abordar totes les qualificacions de llibertat enunciades; per tant, ens referirem exclusivament a partir d’ara en aquest escrit als principis i les conseqüències de la llibertat sociològica.
Quan una persona o un poble passen llargues temporades sense poder exercir la llibertat, els mecanismes que la possibiliten i la fan rutllar es rovellen. Perquè és fàcil constatar que els règims autoritaris tenen com a sistema de funcionament la voluntat explícita d’infondre por a la població, i ho fan per tal que les persones no anhelin un bé superior i comú com és la llibertat.
Sense homes i dones lliures, sense homes i dones que anhelin, respectin i exerceixin la llibertat, no hi pot haver rastre de cap mena de societat democràtica. I la societat democràtica, com a torna de l’anterior, només pot arrelar i viure en absència de por i gràcies al manteniment garantista del ple exercici dels drets inherents a la condició humana.
La llibertat —ser i sentir-se lliure— és condició bàsica per poder aspirar a bastir una societat millor
Una societat democràtica no es pot basar, només, com alguna vegada sembla que se’ns vulgui fer creure, en l’existència d’un sistema electoral multipartidista pel que fa a l’àmbit de la representació política. Una societat democràtica necessita aire, necessita respirar lliurement, necessita el contrast reglat d’idees i opinions i que això es faci amb regles de civilitat compartides, necessita no penalitzar la dissidència, i necessita garantir l’exercici dels drets i deures per part dels ciutadans, i especialment per part de les minories.
Però la realitat és que predominen en excés les conceptualitzacions teòriques i, sobretot, les praxis polítiques, que busquen i necessiten un boc expiatori, perquè la falta d’exercici real de la llibertat, de les llibertats, durant llargs períodes històrics fa més difícil l’exercici del dret a la llibertat, per manca de continuïtat històrica, per manca d’adquisició dels hàbits de compartir i escoltar, raonar i enraonar, i discernir i triar propis d’un sistema democràtic.
Per a l’exercici ple de la llibertat cal que les persones siguin tractades com cal segons la seva condició de ciutadans. Si l’itinerari que se segueix és el de passar de súbdits a usuaris, difícilment es pot afirmar que es visqui en un règim consolidat de llibertats ni que el seu exercici està convenientment garantit.
El fet és que la llibertat, com l’amor o la seguretat, no es pot tenir a mitges. Cal procurar que sigui completa, sabent, però, que serà una conquesta diària, perquè els enemics de la llibertat són molts, poderosos i sovint estan ben organitzats. Sempre cal que raonem com Salvador Allende en el sentit que cal seguir, "sabent que, molt més d’hora que tard, s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure per a construir una societat millor".
La llibertat —ser i sentir-se lliure— és condició bàsica per poder aspirar a bastir una societat millor. Per això cal que continuem conreant un amor extrem per la llibertat, com ho va fer Voltaire, tot i que alguns, o molts, escoltin cants de sirena sobre l’eficàcia dels règims autoritaris. Uns alguns o molts que són influenciats per poderosos canals de comunicació preparats ad hoc.
Seria bo que aquests cants de sirena, aquestes llums de colors, fossin desatesos i que la llibertat continués sent far i guia dels ciutadans i dels pobles.
Pocs dies després de l’Onze de Setembre, em sembla més adequat que mai fer aquest elogi de la llibertat. Llibertat, llibertat estimada!