La fraternitat és un concepte de la Revolució Francesa, però que és fill del cristianisme. La fraternitat implica el deure envers l’altre i és la base sobre la qual es fonamenta el principi de la solidaritat universal.
El concepte de fraternitat, com tants d’altres, ha anat variant amb el temps, i avui dia s’ha passat, potser amb excessiva desimboltura i facilitat, de preocupar-nos pel proïsme, per l’altre, a la formulació genèrica i menys comprometedora de viure junts. En aquest sentit, potser ens convindria passar de la fraternitat bipolar a la praxi real de viure junts, és a dir, a viure sense neguits ni excessives prevencions, i tot en el marc d’una societat diversa i multipolar.
En les enquestes sociològiques que es van presentant periòdicament, les societats occidentals esmenten com a principals problemes de convivència la manca de seguretat i l’incivisme. En aquests temes intervenen moltes percepcions, però no deixa de ser cert que un nombre significatiu, i creixent, de ciutadans consideren que viuen en un ambient hostil, que alguns consideren que pot evolucionar a perillós.
A més, mai no manquen els apòstols de la por, els que tenen prevencions contra tot allò o contra aquells que no els són històricament coneguts o recognoscibles. I en una mena d’efecte mirall, a l’altre costat, hi trobem els profetes del bonisme, aquells que no veuen ni volen veure els problemes creixents de convivència —alguns ja greus— que s'esdevenen a les nostres societats i que dificulten molt que el fet de viure plegats pugui ser una aposta assumida pel conjunt de la ciutadania.
Un altre cop hem de parlar de límits i d’equilibris. És segur que ni amb els apòstols de la por ni amb els profetes del laxisme no podrem conformar una societat equilibrada, una societat de mutus respectes i d’igualtat d’oportunitats. I el cas és que aquest equilibri basat en el respecte i les oportunitats per a tothom és més necessari que mai, perquè s’ha anat configurant, i en aquests darrers temps de manera accelerada, unes societats més diverses i més complexes, però alhora menys travades i menys homogènies.
Tothom s’hauria de sentir —i hauria de fer-ho tot per sentir-se’n— part d’una col·lectivitat que diu que vol acollir i que hauria de saber acollir, però que alhora és capaç i sap fer respectar les normes i les pautes que, a través de la decantació històrica, ens hem anat donant i integrant.
En aquest sentit, i a tall d’exemple, hem d’entendre que l’ocupació de l’espai públic sense cap mena de regles és quelcom que no hauríem de deixar passar com si res. Perquè, precisament, una de les conquestes democràtiques fou i és la consciència que l’espai públic ens pertany a tots, i que tots n’hem de poder gaudir en igualtat de condicions, sabent quins són els límits de cada acció.
La manca d’arrelament en una identitat compartida la trobem en la base de moltes actituds que fan mal, o poden fer mal, a la convivència cívica
L’apropiació, que ja es pot albirar en determinats punts de les nostres ciutats, d’aquest espai públic per part de grups o de gangs organitzats, i la impunitat amb què sovint actuen en aquesta línia, sumada a la passivitat dels que haurien de controlar que els béns comunitaris continuïn sent comuns, dificulten la possibilitat de compartir una identitat bàsica, que hauria de ser comuna a tothom.
La manca d’arrelament en una identitat compartida la trobem en la base de moltes actituds que fan mal, o poden fer mal, a la convivència cívica. Conèixer, compartir i estimar una llengua i una història comunes ha de ser la base de la fraternitat, la base sobre la qual construir noves complicitats. Certament, la diversitat és un valor, però sense aquesta base comuna suara esmentada, només hi trobarem dispersió, només restarem individus o col·lectius, agrupats segons les característiques que es triïn, que tot just ens autoalimentem autàrquicament. I les autarquies, siguin de l’ordre que siguin, sempre són eixorques i acaben malament, perquè només fan patir els qui les pateixen i són font de misèria i corrupció.
Coneixem per experiència que algunes societats veïnes ja s’han configurat com arxipèlags, com conjunts d’illes on determinats col·lectius es consideren illots, una mena d’illes que acostumen a no tenir cap o poc contacte amb la resta d’illes que configuren l’arxipèlag. Illes vivencials que queden configurades en funció de la pertinença a un determinat grup social, on cadascun està autoreferenciat per motiu d’origen, religió, ètnia, pensament, orientació sexual, etc.
Em sembla que no és el model cap al qual hauríem de tendir, i que tampoc no hauria de ser el model en el futur. Aquest model d’illes aïllades, d’arxipèlag dispers, està molt allunyat de la fraternitat, de l’ideal de viure junts civilitzadament, de la voluntat de compartir l’espai públic i comú, de la necessitat de compartir una base comuna lingüística i històrica, i de l’assumpció del respecte de les regles que ens hem anat donant entre tots. És aquí on compta la suma de les experiències del pas de les generacions, del qual nosaltres hauríem de ser conscients de ser-ne només una baula.
Saint-Just considerava que existeix el dret a la felicitat pública, però aquest, com tots els drets, cal que sigui definit, bastit i emprat en les accions de cada dia. La felicitat pública hauria de ser el fruit intangible, però present i visible, de l’exercici de la fraternitat.
Caldrà triar entre felicitat pública i arxipèlag, i no hauríem de triar un mostrari d’illes separades desconnectades. Per tant, caldrà destinar molts esforços a construir ponts en totes les direccions, a partir de la base comuna enunciada, i caldrà fer-ho amb voluntat ferma, decidida i empàtica.