El president d’Armènia, Armen Sarkissian, no va voler saludar l’ambaixador espanyol Pedro Morenés pel discurs exculpatori de l’Estat espanyol, que nega l’existència de presos polítics. Com si el Molt Honorable Sarkissian, com tots els altres molt honorables del planeta, no sabés perfectament què és el que passa a Catalunya, com si no tingués televisió, mòbil o electricitat, com si no tingués serveis secrets i li calgués que un antic ministre del Partit Popular l'hi expliqui tot, o que l’avi Josep Borrell es desperti de la becaina, es netegi les ulleres i li interpreti gratuïtament la complexa realitat, des de Madrid, l’avantsala del cel. Que sense els savis espanyols, els caps d’Estat i de Govern del món, pobrets, van perduts i no podrien, no sabrien com destriar un cop de porra democràtic d’un cop de porra colonitzador, ni sabrien com funciona un Estat repressor que nega als catalans el dret de decidir el seu futur a través de les pacífiques urnes. Com si a Armènia no sabessin res de repressió. Es va veure clarament que l’ambaixador d’Espanya a Washington no representa tots els espanyols que li paguem el sou, ni tampoc representa l’Estat espanyol a Catalunya que s’anomena Generalitat. Pedro Morenés només representa l’espanyolisme repressor que va fer més de mil ferits l’u d’octubre i que manté presos polítics a la garjola. Aquesta és l’Espanya satisfeta de tots i totes, per a tothom, tan difícil de vendre internacionalment com qualsevol altra injustícia.

La independència de Catalunya ja és a tocar i així ho entenen totes les cancelleries, gestionades per professionals del realisme polític. De manera que el més lògic és que els estats més maltractats pel colonialisme, com ara Armènia, comencin ara a fer gestos de proximitat amb els catalans. De mica en mica els aniran seguint tots els altres països, fins que França la centralista s’avingui un dia a la nova frontera del sud, fins que Espanya d’aquí uns decennis reconegui fraternalment la nació catalana i ens expliqui, compungida, que va ser culpa nostra, que no ens havíem fet entendre prou bé i que els espanyols, des de sempre, han estimat i estimen molt els catalans.

A Erevan, capital d’Armènia, —un país extraordinari, bellíssim, la pàtria de Khatxaturian, de Gulbenkian, de Kaspàrov, del grup de heavy System of a Down— un dia em van explicar una anècdota, suposo que totalment apòcrifa, mentre preníem el mateix conyac armeni que tant li agradava a Winston Churchill. La historieta imagina la primera conversa informal que podria haver-se produït a Ankara, després de la independència armènia de 1991, entre un ambaixador armeni i un ministre d’Afers Estrangers de Turquia, l’Estat colonitzador responsable de la massacre dels armenis, del primer genocidi modern, l’any 1915. Recordem que, avui, la frontera de 330 quilòmetres entre Armènia i Turquia continua tancada i que, segons algunes estimacions, l’imperi otomà, durant el procés de neteja ètnica que va culminar durant la Primera Guerra Mundial, va exterminar la meitat de la població armènia, aproximadament entre 1.325.000 i 2.100.000 persones. Doncs bé, en aquella primera presa de contacte, volent evitar la conflictiva qüestió de la massacre, el ministre turc buscava un tema de conversa distès amb l’ambaixador armeni i no el trobava pas. Li calia una conversa amable però que tampoc no fos excessivament conciliadora perquè el turc havia de demostrar, també, la seva suposada superioritat. De cop i volta es va adonar que l’ambaixador lluïa al trau de l’americana una bandera armènia, amb l’escut nacional, on s’hi pot veure la muntanya sagrada d’Ararat, de 5.165 metres, el Canigó dels armenis, que va quedar just a l’altra banda de la frontera, en territori turc. “Senyor ambaixador —va fer el ministre—, permeti’m una pregunta. ¿No troba estrany que Armènia hagi escollit com a emblema nacional l’Ararat, una muntanya que, al capdavall, no és de vostès? L’Ararat és turca. No és una exageració?”. L’armeni potser és que s’esperava la pregunta i li va respondre: “De cap de les maneres, benvolgut amic turc. Fixi’s ara en la bandera de Turquia on s’hi pot veure clarament la mitja lluna. Que jo sàpiga, la lluna tampoc no és turca”. Compte, doncs, amb els diplomàtics que van pel món donant lliçons als altres.