Ara que els nostres enemics han dut uns premis cinematogràfics a Barcelona, coincidint amb dos èxits recents emmarcables en allò que els madrilenys viatjats anomenen “la multiculturalitat” (referint-se a les nacions més antigues d’Espanya), seria bo contraatacar el seu cofoisme intel·lectualoide amb algun producte estrictament tribal. Catalunya, el lector ho sap, té penya del cine d’una talla gegantina, però darrerament hem pogut descobrir una amazona del setè art que, superant l’àmbit de l’estètica, ha aconseguit la dificilíssima fita d’elaborar una cosmogonia pròpia. Es tracta d’Elisenda Alamany, alcaldable d’Esquerra a Barcelona (mercès a unes primàries d’aquelles que practiquen els aiatol·làs, sense cap alternativa), qui ha revolucionat el món de l’audiovisual amb uns vídeos de campanya que han fet empal·lidir encara més el cadàver de nostro senyor Béla Tarr.

Es fa molt difícil triar entre els curtmetratges que l’Elisenda ens ha regalat els últims mesos, on la nova estrella de la pantalla llueix fent running a la carretera de les Aigües, cercant algú que parli català entre les manades de turistes que inunden el Parc Güell o, penetrant al gènere tan perillós com necessari de la pornografia, deixant-se filmar amb la seva descendència (femenina), tot dient-li frases tan poc assajades com ara “la mama ha demanat als que manen a Barcelona que posin molts i molts diners perquè tothom s’hi pugui quedar.” Però fins i tot els genis necessiten certa progressió en el seu art, i diria que la seva creació més excelsa és el darrer espot sobre els menjadors escolars, un prodigi de film que vol traduir en imatges la proposta republicana de bonificar en un 50% el cost del menjador social. Cada obra mestra genera el seu llenguatge, i serà difícil que la meva prosa hi arribi.

Aquesta joia de pel·lícula s’inicia amb l’Elisenda trescant per un barri obrer random carregada de bosses curulles de queviures (intuïm que a l’avinguda Meridiana, amb el fal·lus de plaça de les Glòries Catalanes al lluny; és a dir, en un barri que no és el seu). “Com és la vida d’una mare a Barcelona?”, es pregunta la protagonista, a qui veiem sofertíssima, traginant un carret de bebè a les escales d’un pis notòriament atrotinat (en un edifici que no és el de l’Elisenda i en el qual, per cert, s’hi pot veure un ascensor que hauria fet la tasca menys feixuga). Tot i aquesta arrencada monumental, el moment àlgid del film s’esdevé quan l’Alamany diu que les mares han d’anar esperitades a tot arreu traient la llengua i, en excelsa metàfora, la podem veure —en un esprint digne d’un Oscar— travessant cagant llets un semàfor i posant en perill la seva vida per amor a l’art. Ni Tom Cruise s’havia implicat així en una pel·li!

Revelació, car fins ara només li coneixíem la virtut de saltar de partit a partit amb l’objectiu de continuar vivint 'del mòmio'. Secundària, perquè la senyora no mou ni un dit sense el permís exprés del capatàs del seu partit

Tot seguit, en un pla seqüència igualment memorable, Alamany ens explica com l’afecta el cost de vida i la inflació de preus a Barcelona. És una pena que aquest fragment de l’obra mestra —on la candidata esmenta el preu “del transport, el de la roba de les nenes... que no paren de créixer” i etc.— no se citi el sou de quasi noranta mil pepinos que l’Elisenda ja percep del nostre consistori. Però bé, si fins i tot Citizen Kane tenia algun defecte, ja em direu si ara ens hem de posar llepafils! Una vegada explicada la seva proposta de bonificació —en un banc del carrer, dipositades les bosses de menjar, que tampoc són seves— l’Elisenda torna a travessar l’idèntic carrer per on havia assajat la corredissa, ara miraculosament tranquil·la i a una velocitat pràcticament burgesa. L’objectiu ja s’ha complert; la prota s’ha disfressat de pobra, ha exercit de precària, i ja és digne de conjugar mots de l’ètica victimària.

No he vist les pel·lícules triomfadores dels Goya, i ni puta falta que fa, car ni els millors artistes del gènere podrien assolir un sol segon d’aquesta meravella visual que ni la meva prosa excelsa pot arribar a descriure. De fet, a casa esperem els vídeos de l’Alamany com si la seva reproducció fos un fragment inèdit de Tarkovski; atès que les properes municipals s’esdevindran ben entrar el 2027, hom hauria d’esperar que la filmografia de l’Elisenda arribi ben aviat a la cinquantena d’obres mestres. El premi que li hem reservat és el de millor actriu revelació secundària. El primer mot es justifica en la nostra sorpresa, car fins ara només li coneixíem la virtut de saltar de partit a partit amb l’objectiu de continuar vivint del mòmio. La condició de secundària, per molt que sembli denigrant, s’ha d’entendre en el context polític; perquè la senyora no mou ni un dit sense el permís exprés del capatàs del seu partit.

Els espanyols ja poden anar fardant del seu cinema, que nosaltres tenim l’Elisenda, la nostra actriu, la futura alcaldessa dels pobres! Que n’aprengui tothom i que la seva carrera sigui llarga! Si us la trobeu pel carrer, ajudeu-la amb les bosses, pobreta meva, que va molt atrafegada i sembla que estigui a punt de fotre’s una hòstia monumental.