"Com a espècie, els humans preferim el poder a la veritat"

Yuval Noah Harari

 

El fenomen de la subjectivització de la veritat té poc de modern. Les boles, les falsedats, la propaganda per aconseguir objectius polítics, en suma, tenen un ampli recorregut en la història de la humanitat. Però s'esdevé que el fenomen d'aprofitar els avantatges de la digitalització per viralitzar aquesta desinformació ha fet que assoleixi dimensions que no s'havien previst mai —no és el mateix un atac a Twitter que uns fulls volants llançats des d'un avió—. Existeix un fenomen potser també nou i és l'existència de capes de la població a les quals sembla que no els importa no conèixer la veritat o que estan disposades a creure que no existeix en un relativisme suïcida.

En tots els moments de crisi ha quedat demostrat que l'individu amb més recursos aconsegueix adaptar-se millor i sobreviure. En les crisis actuals aquesta adaptació només es pot produir amb un sentit crític que ens permet prendre decisions basades en fets constatats i, per tant, reals. Els consumidors de notícies falses només ens haurien de fer llàstima, atès que seran incapaços de prendre decisions correctes. Ara bé, més enllà del seu fracàs personal, sí que ens ha de preocupar, i també als governants, el fet que aquests errors sumats puguin afectar l'esdevenir d'una societat.

La veritat no és democràtica, però és l'essència de la democràcia. La veritat no és democràtica en el sentit que no pot ser establerta per la majoria. Fins i tot si un grup remarcablement gran d'individus optés per considerar que la Terra és plana, continuaria sent rodona i els esdeveniments derivats d'això igualment es continuarien produint (des de la gravetat als viatges de circumnavegació). La veritat mai no serà el que acordi una majoria suficient. Això no s'ha de perdre mai de vista. El relat o la pretensió que "podem no estar d'acord amb els fets", com indica l'administració Trump, o que "la veritat no és la veritat", com va afirmar Giulianni, pot inspirar molt els pseudopolítics, també ibèrics, que consideren que aquest camí els obrirà les portes del poder. Aquests marxistes de Groucho que etziben sense embuts: "Vostè a qui creu, a mi o als seus propis ulls?" (Duck soup).

La veritat, tanmateix, és l'essència de la democràcia i per això totes proclamen i protegeixen el dret a rebre informació veraç per a la configuració d'una opinió pública lliure. Soscavar la veracitat de la informació que es rep és, per tant, soscavar el principi de la democràcia en un intent deliberat de destruir-la. Per això és obvi que aquesta activitat ha de preocupar els líders del món lliure. Qüestió a part és que per aconseguir l'objectiu d'una opinió pública ben informada i lliure no s'ha de caure en pràctiques abusives o prohibides en democràcia. Com sempre, el fi no justifica els mitjans i d'aquí ve l'escàndol honest i real per les paraules del general, fet que no té res a veure amb la utilització interessada i manipulada que s'ha tornat a fer per part dels de sempre del tema.

La veritat no és democràtica, però és l'essència de la democràcia. La veritat no és democràtica en el sentit que no pot ser establerta per la majoria

Les falses notícies han de ser detectades i assenyalades. No són notícies falses sinó falses notícies. Una característica important del concepte "notícia" és la seva veracitat. Quan desapareix aquesta veracitat, ens queda l'aspecte de notícia, l'aparença i, per tant, la no-notícia o la mera propaganda. Les no-notícies no busquen l'intel·lecte, sinó l'emocionalitat, i aquest és el seu potencial destructiu de la democràcia i de la societat en què vivim.

Una altra qüestió que ens podríem plantejar és la rellevància que té en el problema el fet que existeixin unes grans tecnològiques la capacitat i poders de les quals es troben ja molt per sobre dels estats. Es tracta d'una altra qüestió cabdal. El sistema estava ben dissenyat i l'existència d'intermediaris homologats entre la veritat i els ciutadans, els periodistes, ensinistrats per contrastar, verificar i separar el que és informació veraç i el que no, juntament amb les lleis per controlar-los, funcionava. Aquesta funció ha estat soscavada pel gran sistema de les tecnològiques, que ha propiciat la utilització de mitjans de comunicació massius sense intermediaris qualificats i també sense cap responsabilitat per part de les plataformes. Aquesta responsabilitat que els estats havien fet recaure sempre sobre els mateixos mitjans de comunicació, els obligava a una segona tasca de verificació sobre la veracitat i honestedat dels intermediaris. Ara les xarxes socials, que no són sinó empreses, mostren com s'ha permès escollir un model de negoci que prescindeix de qualsevol responsabilitat.

La veritat és un subjecte constant de l'estudi filosòfic. Sabem que existeix una veritat lògica i una veritat ontològica. Diferenciem entre la certesa (estat en el qual la ment s'adhereix a la veritat) i l'evidència (presència d'una veritat com a inequívocament clara). Sabem que la certesa té gradacions i que el dubte és un estat en el qual l'intel·lecte fluctua entre l'afirmació i la negació d'una proposició determinada. Tenim la conjectura, que és la tendència a inclinar-nos per un parer i la interrogació o dubte. Finalment, hem de considerar que l'essència de l'opinió és considerar que el que es considera pot ser en realitat diferent i que tan injustificable és tenir el que és cert com a opinable com l'opinable per cert. L'opinió és de facto una estimació sobre el contingent i humanament ens veiem obligats a opinar perquè la limitació del nostre coneixement ens impedeix d'obtenir certeses.

En fi, estimats lectors, tenir criteri és saber discernir les diferents situacions, d'entre les que he enumerat, a les quals s'enfronta la ment en cada cas.

Una cosa tan complicada que dubto que estigui a l'abast de la Guàrdia Civil. Però podem continuar parlant del dit o mirar d'una vegada la bonica complexitat de la lluna.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat