Tota guerra és un mar inexplorat, ple de roques, que la ment del general pot pressentir intuïtivament encara que mai no les hagi vist amb els seus ulls
Karl von Clausewitz. De la guerra
No conec personalment el president Torra ni els seus consellers, però si els conegués, en aquestes hores de tensió amb la Junta Electoral Central per la retirada dels llaços grocs, aprofitaria per explicar-los un conte. Els contes són lliçons, de vegades sagnants, sempre basades en l'experiència passada. No són cosa de nens.
De totes les notícies que ens han arribat, sembla clara la intenció del Molt Honorable de mantenir el pols a la Junta Electoral i de negar-se a retirar, amb uns o altres arguments jurídics, els símbols a què es refereix la resolució. S'exposa així a l'inici d'accions per part de la fiscalia per desobediència o per algun altre delicte que ja estan estudiant alguns juristes delerosos. Escric des de la Meseta, no ho oblido, però em pregunto si aquest escull mereix tanta batalla i si no deu ser una manera de dirigir-se precisament cap a les roques que han estat col·locades per qui espera una col·lisió i un naufragi.
Tampoc oblido els arguments contraris, els que des de l'entorn avisen que, en cas d'assumir al peu de la lletra les ordres de la Junta, Torra podria cometre el delicte de prevaricació en impartir ordres injustes sabent que legalment no té aquesta competència sobre molts dels edificis en els quals hi ha els símbols reivindicatius. Per aquest motiu s'ha enviat una relació d'aquests edificis a Madrid, amb la indicació del règim legal en què es troben, de cessió, d'autonomia funcional, etcètera, per fer valer davant de la Junta Electoral que és impossible que Quim Torra ordeni retirar els llaços o les estelades de molts d'ells sense incórrer en responsabilitat.
Així doncs, sembla que el president de la Generalitat es debat entre la desobediència i la prevaricació i que, entre ambdues, optarà per la primera.
És aquesta sensació la que m'impulsa a explicar-li un relat que es remunta al franquisme i del qual es poden extreure algunes ensenyances morals. Em van explicar a la facultat, fa ja molt, com resultava de fèrria la censura franquista amb els mitjans impresos, com es mostrava d'absurda i com n'era de complicat tirar endavant qualsevol tipus de contingut quan tenies davant un censor amb llapis negre i no sempre massa intel·ligència. Quan es portava la primera prova de les galerades d'un diari, l'homenet gris s'esmerçava ratllant línies, paràgrafs, titulars i de vegades articles sencers. Els tempos amb què treballa l'empresa periodística convertien en un martiri el poder després completar les edicions, després de la retirada del material censurat, i arribar a les rotatives a temps per distribuir.
M'he preguntat des del principi si, al lloc del president de la Generalitat, valdria la pena rendir tan fàcil el triomf de donar un motiu perquè et persegueixin penalment
Davant d'aquesta dificultat, i la impossibilitat d'escapar de la censura, sense acabar entre reixes, hi va haver periodistes que se les van apanyar per ordir estratagemes que els permetessin no caure en les grapes del règim, treure l'edició a temps i, a més, alertar els lectors de quines parts havien estat víctimes de la tisora de la prohibició. Un dels exemples d'aquest lluïment intel·lectual, el règim va donar per a molts, el trobem a la Gaceta Universitaria. Els burladors dels lliberticides van decidir redactar un llarg, extens i florit conte de la Caputxeta Vermella que tenien perfectament compost. Així, quan el censor tornava l'edició plena de guixades i buits que no podrien publicar-se, els periodistes cobrien aquests buits amb el conte. De vegades el volum de tot allò censurat era tan gran que el conte començava de nou a continuació del final. Fins i tot els titulars que no passaven la tria se substituïen per un "Caputxeta Vermella". L'astúcia podia ser difícilment perseguida per la censura franquista, al cap i a la fi, no publicaven el que havia estat prohibit ni el contingut del conte tenia elements que atemptessin contra l'essència del règim. Això sí, els treia de polleguera, ja que era obvi que tothom estava al corrent de per què s'introduïen aquells postissos i el mateix exemplar era un crit d'alerta sobre la mordassa a la llibertat d'expressió que imposaven. A més censura, més crit. I no podien fer res per evitar-ho.
La història em va venir al cap tot just quan vaig llegir les resolucions dels llaços. Em vaig preguntar des del principi si, al lloc del president de la Generalitat, valdria la pena rendir tan fàcil el triomf de donar un motiu perquè et persegueixin penalment. No és un consell que sigui privatiu. També vaig sentir el mateix quan la societat espanyola es manifestava solidària amb Juana Rivas, que es negava a lliurar els seus fills. Era obvi que seria processada per segrest i desobediència. Com es pot animar a algú perquè es converteixi en un màrtir penal d'una causa? He llegit en algun lloc que ningú no es converteix en heroi per mèrits propis, sinó per interessos aliens. Així que, per què no fer un Caputxeta Vermella?
No és tan difícil imaginar-ho. Alguna cosa que permeti no exposar-se a la persecució de la fiscalia i, alhora, deixar clar que es considera una censura l'ordre de retirar-los. Una cosa que els tapi i alhora digui, d'alguna manera, que aquest llaç ha estat retirat per ordre de la Junta Electoral Central. No sé, qualsevol cosa que funcioni en aquest sentit. Un conte de Caputxeta Groga... Diguin-me ximple, però també vaig llegir alguna cosa sobre un burlador burlat però crec, més aviat n'estic segura, que aquest era un altre conte.