“Todo lo que me das es lo que ahora necesito”

Pau Donés

 

El 5 d'octubre de 2017 em vaig unir a un grup d'escriptors, intel·lectuals i periodistes espanyols i catalans que reclamaven diàleg i seny per evitar una fractura a Catalunya. Jo escrivia llavors: "Sempre és moment de parlar. Mai no és massa tard ni massa aviat. Construir-se contra l'altre és una forma d'aniquilació. No hi ha comprensió possible sense despreniment i entesa de l'actitud contrària i això és una cosa que falta en gairebé tots. Mirem-nos dins i preguntem-nos si volem trobar un marc de convivència que tots siguem capaços de respectar i en el qual tots puguem respectar-nos. Això és primordial".

Ens vam quedar sols, molt sols. En quatre anys vam travessar deserts de tota mena. A les meves columnes he passat part d'aquests anys renegant d'un ús del dret penal que el govern de Mariano Rajoy mai no hauria d'haver acceptat per reprimir el que passava a Catalunya. Els he parlat de l'enrocament d'un sector de la judicatura que es va avenir a "salvar la pàtria" des dels tribunals, utilitzant per a això el dret de manera no només imaginativa sinó malintencionada en molts casos i retorçant la interpretació de les normes i els fets per aconseguir l'efecte que buscaven. Els he explicat quan les normes processals van ser sobrepassades i com. He estat alerta al que passava i a qui ho feia, perquè, encara que molts de vostès pensin el contrari, això no ha estat cosa de tots, sinó de molts, tants que van provocar un efecte que va fer que alguns se sentissin covards i preferissin seguir la línia que semblava imperant. Espiral del silenci. Ens vam quedar molt sols els que preteníem ser honestos i explicar el que estava mal fet i el que no i escriure els noms dels magistrats que es van embrutar les togues pel camí.

Així que estic contenta amb els indults. El Tribunal Suprem cursarà les ordres de llibertat avui dimecres, com els vaig explicar, i les coses continuaran el seu curs, que és el de la política. Mai no hauria d'haver deixat de ser el de la política.

Soc conscient de tot. Ho era també el 2017. Molts més dels que alguns creuen a Catalunya ho hem estat tot aquest temps, fins i tot vivint a Madrid. Soc conscient de l'allunyament de les postures del qual es parteix, no només a la taula de diàleg sinó en la societat en general ―les dretes no desistiran i els independentistes més acèrrims tampoc―, però també sé que això passa en tota mena de conflictes. Si les postures fossin pròximes, simplement no existiria la tensió. Si fos fàcil aproximar-les, ja s'hauria fet sense passar per tant dolor. La negociació serà àrdua i complexa, tindrà alts i baixos, serà llarga i mereixerà grans esforços. Soc conscient també de la quantitat de gent, de grups polítics, d'interessos que actuaran per intentar que fracassi aquest intent de diàleg. Ho sé. Sempre ho he sabut i encara així estic contenta el dia d'avui.

Els sons que emeten els diferents polítics són probablement la font d'error més gran de la galàxia. Alguns perquè menteixen i d'altres perquè fabulen i alguns perquè no acaben de descobrir les seves cartes i volen tenir contents tots els seus afectes sense reparar en despeses

Els indults són un esglaó que ha estat difícil de pujar, que encara portarà complicacions, i a molts els semblen insuficients, també a mi, però crec que són un primer esglaó necessari, sense el qual totes les altres coses eren impossibles d'abordar. Un primer i després l'altre. Sé que alguns volien anar amb ascensor i continuen demanant el que en aquest moment és impossible ―tal vegada perquè demanar l'impossible estira la soga― i és obvi que d'altres no volien ni apropar-se a l'escala. D'aquests també en sentirem a parlar en els pròxims temps. Demaneu i se us donarà és només un vers bíblic, però tots sabem que en la vida terrenal això no funciona exactament així per a ningú. No ho farà tampoc ara per a ningú. D'aquest procés n'hauria de sortir alguna cosa que pogués passar per les urnes i també un estat d'opinió més generalitzat i comú, menys desafiador per tot arreu.

Per això els convidava a utilitzar els ulls i la raó, en els temps que arriben, més que les orelles. Els sons que emeten els diferents polítics són probablement la font d'error més gran de la galàxia. Parlin l'idioma que parlin. Alguns perquè menteixen i d'altres perquè fabulen i alguns perquè no acaben de descobrir les seves cartes i volen tenir contents tots els seus afectes sense reparar en despeses. Mirin i vegin el que va passant. Els fets, sempre els fets. Recordin que a tots els hem sentit dir fins i tot el contrari del que nosaltres vèiem que estava passant. Utilitzin els ulls i utilitzin el cervell. Ells, tots, es dedicaran a fer el que creuen que han de fer i diran el que esperen que provi bé al nostre cor. Observin els gestos dels polítics, dels que hi són i dels que falten. Els gestos dels que van i dels que venen. Mirem com es desenvolupa un procés que no queda més remei que emprendre. Quina és l'alternativa, continuar estancats?

No hi haurà amnistia, però ningú no ha dit que no es puguin anar arreglant altres situacions quan la justícia surti del focus

Una mirada crítica ens permetrà veure com es reposicionen també altres estaments. Jo auguro que sentirem més veus i veurem més resolucions com les del magistrat Xiol, amb el seu vot tècnic i fundat en el Constitucional. Aniran sortint. En la justícia espanyola no tot està podrit, jo crec més aviat que hi ha algun covard. Mirarem cap al Suprem que no hauria, seguint la seva pròpia jurisprudència, d'acceptar a tràmit les demandes dels partits contra els indults, la de cap. Mirarem com s'encaren altres procediments penals oberts a segons esglaons i càrrecs mitjans catalans per la seva participació en el procés. Escoltarem la veritat, encara que no ens agradi, i rebrem la cullerada amarga que el problema de Puigdemont i la resta d'expatriats continua sense resoldre i que serà necessària la reforma del delicte de sedició, però també el seu pas, si més no fugaç, per la justícia per regularitzar plenament la seva situació.

Observem Casado rebolcar-se en un discurs que ja no li fa cap bé, que és falsari i que l'allunya del lloc que, en el fons, desitja ocupar. Si a més no passa res del que augura, les seves paraules cavaran un clot per a ell.

Donarem un cop d'ull llunyà a Estrasburg, perquè al ritme que va el tribunal és molt probable que no sapiguem res dels recursos de Turull i Cuixart, els primers, fins a d'aquí a deu anys i, aleshores... qui sap a quina pantalla estarem aleshores! És el que acaba de passar amb Tasio Erkizia, que li han donat la raó i 6.000 euros d'indemnització passada una dècada. Això sí, amb el reforç moral de saber que el seu no va ser un delicte d'odi i el del magistrat Xiol a qui li van treure la ponència al TC per voler dir el mateix que avui diu el TEDH. Sí, és el mateix que firma el vot particular de Cuixart.

Però hi ha coses que no podem esperar a menjar-nos-les tan fredes. Els indults són el primer pas per a això. No hi haurà amnistia, però ningú no ha dit que no es puguin anar arreglant altres situacions quan la justícia surti del focus.

Jo ja vaig sortir a dir-ho vestida de blanc l'octubre al costat de la Cibeles: parlem!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Espanya fuig de la justícia
Diari de la revolta (213) Espanya fuig de la justícia Jordi Galves