Todo empieza a parecer escandaloso cuando una sentencia corta el cauce usual de los conflictos de opinión. Razón por la que, en cuestiones tales, mirando por la verdadera salud del Estado, una mediana decisión política es preferible a la sentencia de veinticinco licurgos.

Manuel Azaña. Mi rebelión en Barcelona

Molts de vostès saben que habitualment, entre altres tasques, em dedico amb més o menys èxit a desxifrar misteris judicials, explicar procediments o interpretar gestos i tècniques. L'arrencada del que és publicitat a tota hora com el judici més important de la història ―no se sap ben bé si d'Espanya, de Catalunya, de la democràcia o dels arcans del temps― hauria de ser un context propici perquè jo els acompanyés amb les meves arts a descobrir les sendes visibles i ocultes de la vista oral que ahir es va iniciar a les Salesas. No pensin que no ho intentaré, però confesso que ho faig des de la frustració que no vaig poder posar sobre la taula els meus coneixements ni lluir les meves interpretacions durant tota la jornada que vaig passar treballant amb aquesta finalitat en diversos mitjans nacionals. Podia haver sabut més o menys sobre la matèria que ens ocupa. Hauria estat el mateix. Ni tan sols va ser possible explicar a l'audiència una cosa tan senzilla, innòcua i tècnica com ara què es dirimeix en el judici i què és el que les defenses reclamaven durant tota una jornada en la qual, a Madrid i la resta d'Espanya, amb prou feines se'ls va poder veure com a fons d'una abundant informació sobre el judici que es produïa... fora del judici. Semblava que regia el principi que era una jornada avorrida i de tràmit, en espera de la veritable traca que es produirà avui a la tarda o a tot estirar demà al matí quan se sotmeti a interrogatori al primer dels acusats, Oriol Jjjjjjjunqueras. Només a mi em va ferir l'oïda aquesta pronunciació incorrecta de la lletrada de l'Administració de Justícia ―cony, la secretària judicial no ha vist mai un telenotícies!― una vegada rere l'altra? Que aquesta lletra jota que en català, eusquera o francès va perdre el seu so rude, agrest i primitiu, gairebé visceral, que té en castellà ressonés sortint del coll profund de la jjjjjusticia un cop i un altre?

La veritat és que hagués estat interessant que algú conegués quines vulneracions de drets fonamentals es denuncien, aquest cop sí al fòrum idoni, per poder avaluar què i com decideix demà el tribunal. Feina en va. No hi va haver manera. Tampoc no hi van ajudar, és veritat, les actuacions dels lletrats. Ara permetin que faci el que sé. És evident que es van materialitzar en sala dues vies de defensa diferents, una purament tècnica ―aquella que diu: això és un judici i ho accepto com a tal i em cenyeixo a les normes― i una altra que intenta reflectir la injustícia que suposa que s'hagi construït un relat acusatori ad hoc i que aquest hagi resistit tota una instrucció no només sense moure's sinó fins i tot creixent i afermant-se com una ona. Segons la meva opinió, cap de les dues posicions no va acabar ahir de trobar la seva línia adequada en sala. Els exclusivament tècnics perquè no poden pretendre obviar la naturalesa d'aquest procés, televisat en directe, i perquè haurien d'intentar transmetre aquestes mateixes qüestions sense avorrir les ovelles o, si no, ningú, potser ni el tribunal ―ja saben aquesta vella anècdota de magistrats sobre l'interès de les intervencions: "aquest lletrat m'ha despertat ja tres cops"―, els escoltarà. Ja sentiran Zaragoza o alguns dels qui els francesos anomenen ténor du barreau. D'altra banda, els advocats que han optat per la defensa més política tampoc no haurien d'oblidar que estan en una sala de vistes. Potser arrencar dient als jutges que han de dirimir sobre les teves pretensions que es comportin com a tals i no com a salvapàtries sigui massa agrest. Com la jota, ja saben.

No vaig aconseguir que en aquesta estepa castellana es comprengués fins a quin punt és obscenament revelador que Casado i un compte oficial del Partit Popular afirmin: "si estan asseguts allà és pel PP". A veure com ho expliquen a Estrasburg

Els confessaré també que als passadissos i als cercles i grupets de periodistes ahir a Madrid, sobretot a la tarda, es parlava més de la data de l'eventual convocatòria de les eleccions generals que del judici. És cert que això també té a veure amb els líders polítics catalans, amb els que estan en actiu, però aquesta possibilitat, aquesta notícia encara en potència, aquest desig per alguns, va capitalitzar les atencions.

Res ja no és aliè a res. Els triangles es quadrangulen. Judici penal, judici paral·lel, pressupostos, convocatòria d'eleccions, la seva influència sobre el judici, la influència del judici en els resultats. Creuen que s'ha de ser especialista en tribunals per il·lustrar-los sobre tot això? Ni d'això ni de res. Fa mesos que explico que la querella del desaparegut Maza, la que va convertir en rebel·lió uns fets a través d'un relat que ja m'agradaria per a una de les meves novel·les, va ser la que Rajoy va voler per amagar-se rere les togues. Això m'ha costat moltes invectives. Però la veritat ja no és la que intentes il·luminar sinó la que s'escapa en un atac de banyes. Només en un d'aquests vam saber com el PP considerava que Marchena els podia controlar els assumptes i vetllar pels seus interessos per la porta del darrere i només en un altre hem vist reconèixer l'imberbe i temerari líder dels populars que van ser ells, només ells, els que van portar els líders polítics catalans davant del Tribunal Suprem i els van asseure al banc dels acusats. Banyes de Vox. Ni tan sols no vaig aconseguir ahir que en aquesta estepa castellana es comprengués fins a quin punt és obscenament revelador que Casado i un compte oficial del Partit Popular afirmin: "si estan allà asseguts és pel PP". A veure com ho expliquen a Estrasburg.

No ha estat una crònica judicial, ho sé. Res no és com hauria de ser. Ni el judici paral·lel que és gairebé el judici principal en aquesta lluita de relats. Ja hi haurà temps, si ERC, el PDeCAT i Sánchez no obliguen Marchena a suspendre el judici, però aquesta és una altra història i tinc més columnes per escriure.