"M'agradaria veure com governaria vostè aquestes ànimes ardents i que es passen el dia llegint la història de la Revolució Francesa, amb jutges que absolguessin els acusats"

Stendhal. La cartoixa de Parma

Sentia aquests dies l'alegria d'alguns pel que consideren l'inici d'una esquerda entre les diverses forces polítiques independentistes. Pensava com els agradaria saber, a ells i a l'Estat, la manera d'engrandir aquesta fractura i provocar la ruptura d'un bloc heterogeni que la seva unitat d'acció ha estat la sorpresa política més important i l'amenaça més gran a la unitat d'Espanya que s'hagi produït mai. Molts creuen per això que el "divideix i venceràs" és un aforisme enormement adequat en la qüestió catalana. Molts, fins i tot a Catalunya.

No obstant això, no sempre el trepà és on s'espera ni treballa a la vista. Seria molt més fàcil dinamitar els objectius unitaris de l'independentisme utilitzant com a mitjà el judici per rebel·lió que començarà passat Nadal. Es podria perfectament aconseguir un resultat que admetés una solució posterior per la via política per als presos a Espanya i que deixés definitivament en uns llimbs permanents els cinc expatriats. Crear un nou mite del català errant o, si no, obligar-los a entregar-se en un horitzó en el qual ja no quedés suport ni opcions polítiques i amb una Catalunya bolcada en altres combats. Seria factible convertir en paper mullat tota l'estratègia jurídica internacional desenvolupada fins ara i que la justícia europea no arribés mai a pronunciar-se sobre l'absència de matèria delictiva en la recerca de la independència catalana. Seria tan senzill que pot resultar molt temptador.

Els convido a un petit viatge de justícia-ficció. Vinguin amb mi a Las Salesas ―seu del Tribunal Suprem― un dia indeterminat de, potser, finals de gener. Sentin el fred només alterat pels focus de les innombrables càmeres. Busquen les cares d'aquests jutges que tantes vegades s'ha retratat i d'aquests fiscals inamovibles en la seva acusació i, com no podria ser d'altra manera, dels acusats. Avui, tanmateix, ens interessa més fer un cop d'ull a la bancada de les defenses. No hi ha dubte que un judici així pot afrontar-se de dues maneres: defensant la innocència dels acusats respecte dels delictes dels quals se'ls acusa o bé defensant que no s'han produït aquests delictes, que existeix una construcció per convertir el fet polític en penal i que aquesta atipicitat dels fets objecte de debat ja ha estat apreciada per tribunals d'altres països de la UE. Diguem que existeix una forma convencional i una altra de frontista de dur a terme la defensa dels polítics catalans processats. Una que no s'enfronti al sistema, sabent que es pot apostar per una condemna i que només es podria anar a Estrasburg al·legant una vulneració de garanties de procés degut sense viabilitat, i una altra que pretengui posar el Tribunal Suprem davant les seves anomalies processals i la seva vulneració de garanties segons els estàndards de la Unió Europea i després acudir al TEDH a per totes. Sabem quin tipus de judici es veurà aquells dies? Del que no hi ha dubte és del tipus de judici que li interessa al sistema, que és aquell que no deixi al descobert com s'han ajustat les garanties i els drets a la vella asserció que el fi justifica els mitjans i la totpoderosa raó d'Estat.

Molts creuen que el "divideix i venceràs" és un aforisme enormement adequat en la qüestió catalana

Hem de fixar-nos que el que sembla una reeixida i brillant estratègia internacional per part dels equips jurídics de Puigdemont i dels exconsellers no existeix ara mateix en cap cas en el procediment especial, ja que es va obrir una peça separada respecte a ells que roman parada i sense reclamació. Uns llimbs en tota regla. El que no està en el procediment no existeix, així que, ara mateix, només els advocats que es troben personats en nom dels nou presos poden delimitar quina serà l'estratègia a seguir. Cap dels altres, per molt famós que s'hagi fet entre els indepes, no tindrà res a dir si no és designat per un dels jutjats.

Si jo hagués d'esbudellar els independentistes sé molt bé el que buscaria i no estic gaire segura que altres no ho hagin vist també. Dissenyaria un judici sense enfrontaments amb el sistema, en el qual, amb tota probabilitat, la fiscalia acabarà proposant la sedició com a alternativa i potser altres fórmules que permetin rebaixar la pena. Una vegada aconseguida la sentència ferma doncs... per què Cunillera i d'altres parlaven tant aquests dies passats d'indults per aquí i d'indults per allà? No ho sé, però tenim l'hemeroteca. En aquest punt, s'hauria arribat sens dubte a la solució per als nou empresonats, però començaria el final de la dels cinc expatriats i que hi hagués un pronunciament europeu sobre la forma en què Espanya ha manejat aquesta qüestió. Es quedarien allà sense ser reclamats, sense poder acudir a Estrasburg i sense haver-hi cap altra opció que romandre en els llimbs eterns o acabar tornant a Espanya a sotmetre's a tot el procediment i assumint el fracàs de la seva opció. Si això succeís, la unitat resistiria? Si aquesta és l'opció preferida de Junqueras o si fos a la pràctica la d'algun o la de tots els processats, qui o qui se sentirien traïts i per qui?

És molt possible que aquestes tensions s'estiguin desenvolupant ja. Fa uns dies un mitjà madrileny conservador parlava del malestar de les defenses dels polítics presos pel fet que Gonzalo Boye els hagués visitat a l'estiu a les presons catalanes "per la punyalada laboral que suposa intentar treure't un client", una cosa que sona poc probable en aquest context i que el mateix advocat els negava. De passada, la informació deixava clares les tensions soterrades entre ERC i PDeCAT per la qüestió dels presos i deien que el contacte dels advocats dels de dins amb els advocats dels de Brussel·les està trencat. Hi ha qui no fa puntada sense fil. El fet d'entrar o no en aquest judici no és, sens dubte, una qüestió de fer-se una minuta.

Volia pintar-los el panorama. D'altres crec que ja van mullant els pinzells.