"Les paraules recollides en una Constitució es poden seguir al peu de la lletra de maneres que soscaven el mateix esperit de la llei"
Steven Levitsky. Com moren les democràcies
Com a primera columna de l'any, és festiu, aquesta serà una crònica de dolços i pastissets, també de cervesetes i daus de pernil. Els finals de cicle, qualssevol que siguin, ens emboliquen en certa nostàlgia. Acaba l'any, gairebé la dècada, acaba la incertesa del govern, acaben tantes coses, i comencen d'altres, que tendeixes a recordar frases, asseveracions, confessions, que et van anar fent en un moment o altre.
El matí de Sant Silvestre, mentre adquiria un tronc de Nadal en una de les millors i més castisses pastisseries de Madrid, sortia de l'obrador un dels seus encarregats amb unes petites ulleres banyades i plenes de gerd i me la regalava amb un somriure. "El que bé comença, bé mereix endolcir-se", m'ha dit amb fent l'ullet. És només una de les milers de persones que fa que espera pacientment i vot a vot molt de temps un govern de progrés. M'ho diu baixet, mentre mira de reüll la clientela del barri, que és més aviat blava i verda que no pas roja.
Està content, com milions de persones. L'esperança que cal intentar que no sigui rebentada. Els somric també i no vull amargar-los el dia, i menys a un reboster, explicant-los el calvari de trampes que pressionen el nou govern i fins a quin punt la putrefacció política ha fet forat en estaments que poden tenir un paper decisiu en aquesta nova batalla. Això que de vegades es confon a Catalunya amb Espanya, amb la seva pròpia essència, i no és sinó la infiltració contínua i soterrada de la caverna en tots els estaments que algun dia els poden servir per conservar o obtenir el poder que, deixem-nos de punyetes, és l'únic que els importa. El meu pastisser també és Madrid, també és Espanya. Com jo. Encara que jo no sé ni el que soc. Cada vegada trobo més a faltar la mare i cada vegada em sento més basca per assimilació. Europa és casa meva. A saber.
Un magistrat roig em va dir: La judicatura i la fiscalia estan plenes de gent que vota la ultradreta. És evident
És la dreta i la més dreta i la ultradreta la que fa molt de temps que ha decidit que la democràcia està bé sempre que governin ells o els que ells tolerin; per això estan proclamant l'adveniment de l'Apocalipsi Roig. Per això se'ls entravessarà el raïm. Només dic que ni ells són Madrid ni són Espanya ni són tot el poble. Crec que ho descobrirem aviat. Hi ha molta gent que se sentirà més lliure per dir on és i què pensa amb un govern d'esquerres. No és que Ñ estigui fotuda i hagi anat muntanya amunt, no. És que les dretes estan que treuen foc pels queixals i això, fins i tot als pastissers, els emociona.
Això em recorda un vinet i un pernilet que m'estava menjant fa dues setmanes quan un magistrat, roig, ja us ho aviso, em va dir amb contundència: La judicatura i la fiscalia estan plenes de gent que vota la ultradreta. No em vaig ennuegar perquè, de fet, ja ho sabia. És evident. Les associacions més conservadores o ultramuntanes creixen i en l'única progressista ha baixat els seus afiliats. Això té la seva història. Fer carrera sent progre es va convertir en missió impossible, encara que fossis una llumenera. Allà tenen a l'Audiència Nacional Ramón Sanz o José Ricardo De Prada, que no es menjaran un torrat mai. Els nomenaments es fan com es fan. L'esperança de carrera és la que és. La mateixa essència de la funció és conservadora, ja que es tracta de fer complir i conservar el que ja existeix. No busqueu una toga revolucionària. Crec que només en conec una. Un gran tipus.
Això em porta en el record al principi de segle. Just ben bé quan Aznar estrenava majoria absoluta. Aquell moment en què no només va decidir que els "complexos" es perdien, és a dir, que ja n'hi havia prou de guardar les formes i principis bàsics d'una democràcia, sinó que a més va decidir fer-se fort als tribunals. Aznar i els seus pensaven que la tendència progre s'havia instal·lat en la Justícia i que, per això, ells no guanyaven les seves batalles. Calia assaltar aquest front. Recordeu Trillo, l'omnipotent manefla de conxorxes judicials, quan va decidir que el Tribunal Constitucional seria la tercera cambra i que allà guanyaria el PP el que perdés en les votacions parlamentàries.
A això ens enfrontem ara i a això s'enfronta el nou govern. Ho saben. De facto tindran un os dur de rosegar amb la decisió adoptada en el pacte de canviar l'accés a la carrera judicial i fiscal. Cremarà Troia. És absolutament necessari. Mentre això passa, la dreta intentarà guanyar la batalla i recobrar el poder fent servir aquest exèrcit de togues a l'ombra que fa anys que prepara. Aquests dies hem vist coses impensables. D'acord que l'Advocacia de l'Estat sigui flegmàtica i poc revolucionària, però és dolent que els seus membres tinguin por de fer la seva feina perquè temin els seus propis companys i també les represàlies. Hem vist uns advocats ultres, amics de Marchena per més senyals, i del Clan de los Canarios, amenaçant amb procediments penals els advocats de l'Estat que no fessin el que ells volien. Un despropòsit al qual mai no s'haguessin atrevit en altres temps. Hem vist un líder ultradretà demanar al Congrés els papers estripats i els esborranys per assenyalar els professionals que no es dobleguessin a la seva voluntat. Hem vist la fiscalia contestar en foli i mig, sense que consti que es reunís la Junta de Fiscals ni que hi hagués cap estudi de la sentència del TJUE ni consulta amb la FGE, tirar-se a l'esquena tot respecte a una sentència d'un tribunal superior. Veurem més coses. Òrgans administratius volent usurpar les decisions dels tribunals...
No són només les togues les que, mitjançant l'impuls de la dreta, amenacen de desbordar-se. Són també els guàrdies civils, que diuen que no toleraran que el trànsit de Navarra es transfereixi als forals, i els sindicats ultres de la policia, els funcionaris de presons o altres organismes de l'Estat, els que es posaran en peu de guerra per evitar que el seny imperi.
Us desitjo un molt bon any. I us demano que no confongueu tots aquests amb Espanya. Volen patrimonialitzar-la, però no és res més que una usurpació.