“¿Qué pasaría si de pronto dejamos de ser patriotas para ser humanos?”

Mario Benedetti

 

Hi ha coses molt tremendes per aquests móns de Déu i per això fins i tot em fa una mica de cosa explicar-los que crec que la meva feina ha estat important per aconseguir treure persones significades del poder judicial afganès. Veuran, no ho escric perquè m'aplaudeixi ningú. Ja he tingut algun malentès a la tele sobre això. No, l'hi avanço perquè entenguin per què porto gairebé una setmana amb el mòbil encès a les nits, tirant de contactes, obrint vies en alguns casos boges però que han funcionat i ho faig perquè comprenguin que el que els explico no és fruit d'una febre al sol al meu lloc de vacances.

Les tres famílies de càrrecs rellevants dins del sistema jurídic afganès que estaven en joc, quinze persones en total amb criatures incloses, van arribar ja a Torrejón dilluns a la tarda. Els salconduits per a la resta de jutges i fiscals estan en marxa, encara que m'acaben de dir que els talibans no deixaran arribar a l'aeroport cap afganès més. És una angoixa que he viscut hora a hora i que em permet fer algunes precisions.

He vist cert to crític i de sarcasme amb la ministra de Defensa quan demanava que s'emportessin banderes espanyoles o es cridés "¡viva España!" a les portes de l'aeroport de Kabul. No cal aquest to, encara que ella hagi explicat a la seva manera unes instruccions que van inventar els del servei consular en vista dels problemes que es produïen per identificar els evacuats protegits per Espanya entre una massa de gent que bloquejava les portes i els accessos a l'aeroport. Fa un parell de dies que se'ls va indicar que traguessin draps vermells i grocs per intentar escortar-los des del tumult a la porta. Ja veuen, les banderes que tornen al seus orígens primigenis. Més enllà de les llegendes, el cert és que les banderes amb tons vermells i grocs (com l'espanyola o la senyera o l'aragonesa al seu dia i d'altres) havien adoptat colors fàcils de divisar-se al mar i en la batalla, entre el fum i la fúria o els elements, perquè són colors que no abunden en aquest context. Destaquen el vermell i el groc sobre un fons de desastre i això permet que serveixin de senyal i de far. Per aquest motiu se'ls va ocórrer als diplomàtics que es troben a l'Afganistan que podien servir perquè entre la massa de gent que acampa al costat de les portes, els pocs soldats espanyols podrien identificar els posseïdors de salconduits per poder protegir-los i portar fins a les portes.

Cal saber el que és arribar a una porta. Els salconduits són un passatge d'avió i una opció d'asil, però es converteixen en paper mullat si no ets capaç de passar els controls talibans, travessar una massa que pot esclafar persones i aconseguir arribar fins a un efectiu espanyol. No n'hi ha prou tampoc amb arribar a la porta. De les persones que he ajudat a evacuar, algunes van aconseguir arribar amb els salconduits que els havíem procurat a portes recòndites de l'aeroport en les quals no hi havia tanta gent: "els documents són correctes però sense la presència de forces espanyoles per adverar-los no puc deixar-los passar", deia implacable l'efectiu nord-americà. Tornem a l'inici. Hi ha hagut famílies extenuades que han caigut en col·lectors de merda pura intentant envoltar l'aeroport per trobar petites portes en les quals no hi hagués una multitud impedint l'accés. Sé d'una àvia que es va acomiadar dels seus nets, esgotada, exhausta, i els va dir que seguissin sense ella perquè ja no podia suportar-ho més. Hi ha persones tan amenaçades i conegudes que no podien intentar si més no aproximar-se a l'aeròdrom i a qui ha calgut gestionar un rescat de comando nord-americà i una evacuació en helicòpter.

Destaquen el vermell i el groc sobre un fons de desastre i això permet que serveixin de senyal i de far

Per això els draps de colors cobren sentit en aquest horror de fugida de l'Afganistan. Són un invent, una ocurrència, una possibilitat que les tropes espanyoles que són dins de l'aeroport puguin veure els grups de persones que estan confirmades per ocupar avions d'evacuació espanyols, per poder aproximar-s'hi i rescatar-les de la bogeria. Mirin si per una vegada el vermell i el groc no serviran per a una cosa bona.

És una carrera contra el rellotge i contra l'horror. Espanya no està salvant només el seu personal o els que van col·laborar directament amb els seus efectius sinó que està estenent el paraigua a jutges i fiscals amenaçats per haver condemnat talibans, dones advocades de col·lectius de lluita per la dona i a altres dones destacades per la seva lluita pels drets civils. No és senzill. Cal conèixer la seva existència i el seu conflicte, comprovar les dades i contactar amb gent que, en la major part dels casos, tem estar donant el seu mòbil o la seva situació no als salvadors sinó a l'enemic.

Així que em temo que allò dels draps vermells i grocs pot semblar molt kitsch però no és sinó un intent de resoldre problemes molt greus que estan costant vides. Tant de bo els colors i les banderes poguessin assegurar-nos que serveixen per a això en més ocasions!

La mala notícia és que aquest desastre deixarà a l'estacada i davant de les represàlies a molta bona gent que pretenien construir un país més lliure. Els talibans no són idiotes i no permetran més temps aquest passatge de fugida que només dona al món la imatge real de tots els que els fugen i els temen. La defecció d'un poble.

Aviat no hi haurà ja més possibilitat de treure draps vermells i grocs, ni de cap altre color. El negre de la por i de l'oblit està a punt de caure sobre les dones afganeses, la sang i el foc estan a punt d'escriure la seva revenja.

Draps vermells i grocs... o draps negres luctuosos i opressius.

Que malament, Occident, que malament!