"Les idees són perilloses, sobretot per a l'home sense elles"

Chesterton

 

Potser alguna vegada ja els he explicat la solemne explicació que em va donar un dia un expresident del Tribunal Suprem ja mort: "En aquest país, Elisa, quan volen que alguna cosa sembli seriosa, li posen davant la paraula Tribunal i així confonen tothom fent pensar que és la justícia la que actua". Es referia, és clar, a òrgans constitucionals i administratius als quals, en efecte, se'ls va batejar així i se'ls va fer dictar sentències i tenir instructors i portar punyetes quan, realment, n'hi hauria hagut prou d'anomenar-los Consell Constitucional o Cambra de Comptes i la ciutadania hauria tingut percepcions molt més clares.

Així doncs, aquest òrgan amb nom impostat que és el Tribunal de Comptes és un òrgan dependent del legislatiu i de composició clarament política. Fins aquí tot estava previst en el text constitucional. El que segurament no va preveure el constituent va ser la barra que serien capaços de posar-hi per utilitzar institucions com aquesta com si fossin cementiris agraïts d'elefants ni que el filibusterisme s'instal·laria a les files d'un dels dos grans partits nacionals per bloquejar el relleu lògic i constitucional en les institucions. És exactament això el que tenim davant: la idea fixa de la dreta que les institucions són el seu lloc natural i que quan les urnes canvien aquesta realitat toca enrocar-se en aquests llocs en què conserven el control per mantenir-lo fins que siguin ells un altre cop els que hi estiguin acomodats.

Els indults han posat fi a la batalla a la sala segona del Suprem. La van lliurar i ben lliurada, com sabem, i els més ultres fins i tot van participar en el procediment. Ara ha agafat el relleu el Tribunal de Comptes, perquè en la lògica de la dreta és evident que si surts de la presó, però t'arrabassen qualsevol possibilitat econòmica, t'estan condemnant en llibertat. I ells guanyen de nou.

Tot estaria molt més clar si no fos perquè ja el 2019 una consellera del mateix tribunal, Dolores Genaro Moya, alertava en un vot particular molt dur sobre la falta d'imparcialitat i els defectes greus que presentava tot aquest procediment comptable dut a terme al Tribunal de Comptes. Genaro, nomenada a instàncies del PSOE pel Senat, considerava que "no sembla que existeixi una extralimitació de les despeses amb les competències que corresponen a la Generalitat". Aquí hi ha la mare dels ous. El Diplocat va treure el nas a la sentència marchenenca i, com diu Genaro, sembla que s'han de fer moltes cabrioles per pensar que l'Estatut no permetia aquestes funcions i, per tant, aquestes despeses. La consellera progressista es va esplaiar sense estar-se de res sobre la falta d'objectivitat i imparcialitat, sobre els judicis de valor i sobre l'orientació que es donava a dades i la interpretació aliena a judicis estrictament tècnics que es percebia en tot l'informe. No és tan fàcil, doncs, assegurar que aquest òrgan estigui fent estrictament el que ha de fer i quan ho ha de fer.

És el Partit Popular el que ha trobat en aquest procediment comptable una palanca amb què intentar dinamitar qualsevol possible èxit de la política d'acostament de Sánchez. Tot gira entorn d'això

Poca cosa pot fer el govern espanyol en aquest cas. És cap a Casado on s'ha de mirar. És ell qui conversa i comparteix amb la majoria que regna en aquella casa. És el Partit Popular el que ha trobat en aquest procediment comptable una palanca amb què intentar dinamitar qualsevol possible èxit de la política d'acostament de Sánchez. Tot gira entorn d'això. És pura desesperació la que té per aconseguir un element de control que li permeti fer bolcar la barqueta de la distensió. És ara després de l'èxit d'Ayuso i els indults quan els termòmetres li diuen que podria tenir èxit, però és una foto que es fa abans de temps, dos anys abans de temps. Què passarà en aquests dos anys?, continuarà sortint bé a la foto o el PSOE i l'esquerra hauran remuntat aquesta sotragada? Per si de cas, preferiria forçar unes eleccions ara i el desespera pensar que l'aritmètica parlamentària li segueixi sortint bé a Sánchez i que agitar el vesper de la indignació antiindepe no li sigui útil en aquell futur.

El govern espanyol té les mans lligades. No pot retirar l'Advocacia sense patir un desgast enorme en mans de Casado. Els consellers són majoritàriament dels seus. Tampoc no pot fer que es retirin les euroordres. Hi ha molts bastions des dels quals els populars poden continuar lliurant i fent la guerra per evitar que les coses es pacifiquin.

El següent assalt segueix pendent a la sala tercera del Tribunal Suprem, encara que sembla complicat. Aquesta és una de les sales que el PP va prendre per assalt sabent com seria d'útil en aquestes conteses. Lesmes procedeix d'aquesta sala i l'ha nodrit bé. Tot s'ha de veure encara. El fet que hagin rebutjat les cautelaríssimes presentades per Arrimadas per revertir els indults de forma immediata no dona cap pista que apunti que consideren legitimats els partits polítics per oposar-se als indults. Simplement no és el moment processal en què aquesta legitimació s'ha de valorar. Si la sala tercera és decent i s'aplica la seva pròpia doctrina, utilitzada des del 2014, els partits polítics no tenen legitimació activa per presentar demandes contencioses en assumptes que no els afecten directament com a organitzacions. Aquí no compta que les qüestions no els agradin o que no entrin en el seu ideari. Això no els legitima més que a qualsevol altre. En aquest punt caurien descavalcats Casado i els seus.

Tampoc aquesta teoria sobre la legitimació de Vox per intentar anul·lar-los "perquè va ser acusació en el procediment" no sembla, en principi, que tingui possibilitats de triomfar. Va ser el mateix tribunal de la Sala II el que els va impedir d'informar respecte a l'indult perquè no eren part perjudicada ni hi pintaven res. Cal pensar que això mateix és el que els hauria de dir la Sala III.

La baralla política per aconseguir que el Suprem arribi a qüestionar aquests indults és sobre la taula i el PP intentarà per tots els mitjans que aquesta font inesgotable de titulars i d'oposició a Sánchez no li sigui negada i, creguin-me, de valedors i amics per les portes posteriors en té molts.

És Casado. Són els comptes electorals de Casado i en menor mesura els de Vox els que ressonen de fons en totes aquestes qüestions. No és a Sánchez a qui cal mirar pels obstacles del camí, sinó a l'estratègia de les dretes per aconseguir el poder. Una estratègia que necessita que rebenti qualsevol via d'acostament amb Catalunya.

Casado. Ell és l'home.