El camí de l'excés

“¿Estás dispuesto a devorar estrellas que sacien tu sed?”

Héroes del Silencio

Ningú no hauria d'emprendre el camí de l'excés. Ningú. I, tanmateix, no hi ha cap mena de dubte que per a molta gent la seva ambició, els seus sentiments, les seves metes o els seus designis són més importants que les conseqüències que puguin derivar-se de l'afany cec per assolir-los. Aquest és el camí de l'excés i tinc la sensació que n'hi ha molts que no han dubtat a veure-ho com una drecera. Per això no queda més que pregar a tots, a tothom, d'aquí i allà i fins i tot als de més enllà, que considerin que cada gest mal pensat, cada frase mal dita, cada decisió mal adoptada pot ser un bidó de gasolina sobre un camp polític i social que és ja com un sequer.

Tot s'ha conjugat en una tempesta perfecta provocada per diversos esdeveniments, l'aparició simultània dels quals al tauler no ha estat dissenyada per una sola voluntat. Fa un parell de mesos gairebé ningú — potser Sánchez?— pensava que pogués coincidir la data de comunicació de la sentència del Tribunal Suprem amb un període electoral, i menys amb l'anomenada operació Judes i les derivades que encara tindrà, ni amb el judici al president Torra i tantes altres decisions que poden encara unir-s'hi en cascada. Aquests esdeveniments, cadascun a causa de diferents estratègies, que s'han acumulat en un espai temporal que amb prou feines abraça un parell de setmanes i que ha transformat el context inicial en què estava previst que es produís el fet més decisiu, com és la comunicació d'una sentència que es preveu dura, i les protestes que puguin derivar-s'hi.

Hi ha moltes ganes d'agafar la via directa a molts sectors de la capital. El poder, però també el paisanatge, està començant a veure l'assumpte català no només ja com una amenaça a la unitat d'Espanya —ara ja no creuen realment que ho sigui i d'aquí la rebaixa de l'ardor patriòtic als carrers—, sinó com una qüestió que cal aturar una vegada per sempre per poder dedicar els esforços a les coses que sí que els preocupen.

Per a molta gent la seva ambició, els seus sentiments, les seves metes o els seus designis són més importants que les conseqüències que puguin derivar-se de l'afany cec per assolir-los. Aquest és el camí de l'excés

També és evident la tendència a agafar el camí de l'excés de molts mitjans nacionals que traeixen l'esperit periodístic arribant a on als seus propagandistes els interessa, que és, clarament, més enllà fins i tot d'on el jutge ha gosat arribar en la seva interlocutòria. Apuntar directament amb nom i cognoms a Torra i Puigdemont és recórrer aquest camí excessiu a plena consciència. No importa, perquè això els proporciona l'ocasió perquè els seus polítics en campanya comencin a fer una altra escalada d'excessos parlant d'intervencions basades en la llei de seguretat nacional o en aplicacions de l'article 155 o, per què no, en il·legalitzacions de partits. Els altres, o bé creuran que això els beneficia en campanya o es veuran obligats a posicionar-se davant de les preguntes i assenyalaments i hauran de fer-ho amb un ull posat a les urnes.

A mi també em sembla un camí d'excés el que pretén assenyalar que tot això sorgeix d'un no-res, d'un bluf, d'un muntatge; perquè fins i tot jo, que els he explicat moltes vegades els engranatges de la raó d'Estat, tinc clar que perquè els ressorts del poder funcionin i cruixin per fer-la efectiva és necessari donar-los un peu des del qual impulsar-se. Comprar precursors i barrejar-los, provar després com esclaten en un lloc apartat, és un camí d'excés. Fer creure, amb aquestes dades, que l'independentisme català ha creat un nou grup terrorista equiparable a ETA és l'excés de l'excés.

Són també els excessos legals. Els que hem conegut i els que coneixerem. Hi ha l'excés d'unanimitat que està acompanyant forçadament tot aquest procés. Aquests dies hem assistit a com alguns magistrats del Tribunal Constitucional han filtrat a la premsa, de forma prou malintencionada, un document que no era més que un esborrany de ponència sobre l'empara demanada pels condemnats al setge del Parlament, que ha provocat fins i tot una insòlita nota del tribunal desmentint el que s'afirma en aquestes filtracions "que proven d'incidir en el prestigi de la institució (...) propicien l'enfrontament entre els seus membres, perquè manquen de la veracitat i el rigor necessaris". En resum, que hi ha magistrats que han filtrat de forma poc veraç un esborrany de ponència per posar el dit sobre Conde-Pumpido i marcar-lo com a poc patriòtic. El que venen a dir és que el que proposa el magistrat progressista pot deixar en mal lloc Marchena i, a més, donar ales als recursos sobre la sentència que ve. Quan t'expliquen la naturalesa d'aquest esborrany, veus clar que, a més, és una crida a estrènyer files. El camí de l'excés de la unanimitat. En aquest país s'ha condemnat un ministre del govern per terrorisme d'Estat, a Barrionuevo, i la sentència tenia vots particulars. No va passar res, ja que és intrínsec al dret que existeixin matisos, divergències en el mateix sentit de la decisió o en un altre. Ara es busca el blindatge, la unanimitat, l'homogeneïtat, el bloc, costi el que costi. Un altre excés.

Per això ha estat tan bé que en la jornada en què es complia el segon aniversari del referèndum i de les càrregues policials res no hagi enterbolit la jornada i ningú no hagi agafat la drecera de l'excés. Hi havia massa excessius esperant que passés. El mateix pot passar la setmana vinent quan es notifiqui una sentència que no serà absolutòria. Tot el dret a manifestar el descontentament i a la crítica i a la protesta pel que es consideri injust. Cap dret que algú prengui el camí de l'excés. Seria posar-ho massa fàcil a alguns i ser massa injust amb d'altres.