"Cada cosa al seu temps, com les figues a l'agost"
Refrany popular
Hi ha històries que treuen el cap aquests dies per la finestra de l'actualitat que transcorren com si les portés un vent lleuger quan podrien haver desencadenat un vendaval. Decisions judicials que davallen en les escaletes i en els titulars perquè hi ha una gran qüestió que s'està dilucidant ara ―la investidura de Sánchez o les eleccions― però també perquè la nova societat de pantalles ja ha passat la part del game que els corresponia i, per tant, ja no acaparen l'interès de la mateixa manera i, fixin-se en l'important, tampoc no susciten onades d'indignació o campanyes per avortar-les. Això és bo per a aquells que les protagonitzen. Són casos que apuntalen la meva tesi que diu que hi ha qüestions que es debaten i es mouen en el nucli de la societat catalana ara que, en cap cas, no obtindran una resposta immediata. Només hi haurà alleujament quan els temps ho permetin.
Vegem, doncs, el primer cas, que no és cap altre que el del cunyat del Rei. Urdangarin ha obtingut un permís ―encara recurrible― per sortir vuit hores, dos dies a la setmana, de la presó. Ho ha aconseguit contra el criteri de les dues instàncies que podrien reflectir la sensibilitat del govern espanyol: Institucions Penitenciàries i fiscalia. Ambdues s'han mostrat en diferents moments contràries a aquesta possibilitat. Els fiscals, molt clarament, indiquen al seu informe que el que se sol·licita per al cunyat reial és "l'invers" del que sol passar amb la resta dels presos, ja que a aquests "una vegada gaudeixen de permisos i s'observa la seva evolució, se'ls pot oferir la possibilitat dels programes de reinserció" i no al revés com es pretén. Respecte a l'aïllament, entén el fiscal que la circumstància en la qual es compleix la condemna no és una elecció de l'intern, sinó de l'Administració, o sigui, que el fet que Urdangarin està aïllat ho podria resoldre Institucions Penitenciàries traslladant-lo i que per arreglar això no es pot pervertir el sentit dels articles del reglament penitenciari. Vaja, que la fiscalia no veu en cap cas el que el jutge sí que concedeix. Què és el que ha passat? Doncs res. Uns tuits, un parell de titulars i girem full. Pot ser que la fiscalia recorri la interlocutòria, ho està estudiant, però si no ho fes, el cas estaria rebaixat, ja que no s'ha format cap escàndol social sobre això. El cunyat reial podria començar a sortir quan encara no ha estat ni jutjada l'advocada que es va obstinar a imputar-lo.
Cada cosa al seu temps. Podria haver-se dictat aquesta interlocutòria sense un escàndol absolut fa un any? Probablement, no. És el temps. El temps entre les costures de la llei. El temps en les voluntats polítiques. Només amb el temps algunes coses poden fer-se en aquest país sense que s'aixequi l'onada de la ira. Els que ho saben, ho tenen molt present. Per aquest motiu resulta xocant veure com són molts els que proposen solucions immediates o exigències per desactivar el resultat d'una sentència com la del procés que no serà moderada en penes amb els polítics catalans processats. Ja hem comentat altres vegades que no serà així. Qualsevol cosa que pogués fer-se, arribaria amb el temps. I aquest temps sempre arriba quan la societat ja està en una altra cosa i no es pronostiquen ventades sinó lleus brises sense conseqüències.
Què creuen que va passar dilluns a l'Audiència Nacional? Algú creu que fa uns anys la fiscalia i l'AVT haurien arribat a un acord amb el que han denominat el front de makos, els advocats dels presos d'ETA a qui se'ls imputava formar part de la banda? Doncs dilluns va passar. Sense pena ni glòria. Els acusats van acceptar la condemna per pertinença a banda armada i en una sentència de conformitat se'ls van imposar penes molt lleus, la major part de les quals ja van cobrir amb la presó preventiva. Tots ja són a casa seva amb una vida reinventada. Una altra vida i un altre temps. Cosa que no hagués estat concebible en cap altre moment, però que ara amb prou feines ha ocupat espai en l'actualitat. Altres temps.
Potser uns tenen pressa i potser uns altres intenten frenar-los, però tot arribarà, al seu temps. Un temps que serà novament dels jutges
De temps va també la sol·licitud dels advocats de Junqueras perquè se suspengui el dictat de la sentència fins que s'hagi pronunciat el TJUE. Argumenten que, encara que és cert que la qüestió prejudicial es va plantejar per la negativa que sortís a jurar ―per tant, a la peça de situació personal del pres―, "no es pot negar l'afectació de la peça principal". Ja vam advertir des del principi d'aquesta circumstància que permetia els trucs de prestidigitació, així que no hi haurà gaire cosa a fer. L'argument del nombre de presos preventius que esperen sentència és també molt potent. No és possible tenir-los sense conèixer el seu destí fins que el TJUE decideixi decidir. Els temps també estan aquí molt mesurats. La sentència té el seu espai i els seus temps i... els sentenciadors també.
Uns temps que a vegades són lents i a vegades massa ràpids, i sembla que això últim és el que li està semblant al MHP Torra la instrucció que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya està duent a terme i per això està intentant frenar-la tot el possible amb els més diversos incidents de recusació. L'últim presentat recusa l'instructor de l'incident de recusació de dos jutjadors. I no és un jeroglífic. El que passa és que, com els explicava l'altre dia, la substància de la decisió que va prendre Torra no pot diluir-se i és sobre la taula del tribunal. No van ser els jutges els que van sortir a buscar el president, sinó que va ser ell qui es va posar a les seves mans. Ara podran ser recusats un rere l'altre, i això apuntalarà els que opinen que aquests assumptes no es poden substanciar al territori i que és molt millor engegar a pastar les normes i enviar-los de pet a Madrid. Podria ser, si al final no existeix cap jutge a Catalunya a qui es consideri no contaminat per decidir sobre aquesta desobediència.
De fet, l'última recusació presentada contra el magistrat Ramos, a qui, entre altres coses, se li retreu ser el magistrat d'adscripció autonòmica, no deixa de ser un contrasentit venint d'un president de la Generalitat, ja que precisament aquesta institució va ser una de les principals batalladores perquè es creés aquesta figura del magistrat nomenat pel Parlament del territori perquè, entre altres coses, entengués del dret propi. Dir que com a Ramos el va proposar el PSC, en el seu moment, i que per això té interès a treure del mig Torra per convocar eleccions, és una arma de doble tall que pot qüestionar la mateixa existència d'aquest tipus de magistrat que va ser introduït el 1985 en la llei per petició dels territoris històrics. Jo no estic a favor de l'existència d'aquesta figura en els tribunals superiors, però sobre les seves conseqüències reals citaré un dels pocs magistrats espanyols que s'ha atrevit a qüestionar públicament l'acusació per rebel·lió i moltes altres qüestions del judici al procés, Miguel Pasquau Liaño, un home assenyat: "Jo soc magistrat autonòmic (... a Andalusia) però el que vull dir és que la intervenció d'un parlament en el procés d'elecció de jutges no necessàriament ha de ser una marca de politització de la justícia. És mesquí el discurs que el magistrat "autonòmic" és allà per protegir els polítics que l'han nomenat. Molt mesquí, per més que immediatament, sense aixecar mà, s'aclareixi que no es dubta de la professionalitat del magistrat autonòmic: com no es pot dubtar de la seva professionalitat si se sospita de la seva parcialitat?".
En tot cas, voldrà temps. Perquè potser uns tenen pressa i potser uns altres intenten frenar-los, però tot arribarà, al seu temps. Un temps que serà novament dels jutges. Aquest és el que li ha arribat a Urdangarin i el que li serà imposat a Junqueras i el que espera a Torra. El temps que ja no es maneja, aquest és el temps més perillós. I a cada cosa li arribarà el seu moment. Fins i tot a les figues, a l'agost.