Ahir divendres, a primera hora del matí, vaig pujar a un vagó del metro de Barcelona de la línia vermella. A mig trajecte, per megafonia, es va anunciar que tota la xarxa de metro faria una aturada d’un minut, al migdia, en record de la senyora Maricarmen Abascal. Alguns passatgers ens vam mirar, a mig camí entre l’astorament i la incredulitat. No havia sentit mai, per megafonia, cap missatge en record a cap persona que hagi mort, fos en un desnonament o en qualsevol altra circumstància. I menys encara que s’aturés tota la xarxa de metro per fer-li un homenatge. Tanmateix, com que no vaig néixer ahir, no em vaig sorprendre. TMB és en mans dels socialistes i els sindicats del metro són els mateixos que han convocat una vaga general el pròxim dia 11 de novembre per protestar contra la crisi de l’accés a l’habitatge. Utilitzar la infraestructura i aturar-la per interès electoral és només la conseqüència lògica d’un tarannà pervers que convertirà aquesta campanya en una de les més immorals que haurem viscut mai.
Deixeu-me dir per començar que el mateix fàstic em fa la instrumentalització fanàtica de l’esquerra radical de la mort de la Maricarmen com la deshumanització repugnant que en fan el PP i Vox. Uns i altres sí que són voltors electorals, acarnissats sobre les seves despulles aviam qui pot esgarrapar un vot per aquí o per allà. Apel·lar a les més baixes passions per atraure vots forma part de la democràcia espanyola. Era una cosa previsible, però no per això deixa de ser menys nauseabund. Val a dir que també a Catalunya s’ha volgut instrumentalitzar aquest cas i s’han fet més comunicats i minuts de silenci que per altres víctimes d’altres fets semblants o pitjors. És tot tan pornogràfic que a mi em provoca una gran vergonya; la nostra democràcia és més precària del que podia semblar. Tenim un comportament electoral més propi d’una república bananera que no pas d’un país europeu avançat. No importa qui guanyi: importa més qui no ha de guanyar. Es vota en contra de; no pas a favor de. Per això viurem la primera vaga general de la història contra l’oposició, per tal que no guanyi.
L'any 2011, la majoria de la població va assistir silenciosa i silenciada a les protestes dels indignats, però va votar en contra del 15M
On queda el debat de les idees i propostes? On queden els programes electorals? On queda el respecte intel·lectual als votants? Tot això ha desaparegut i ara el govern de l’Estat, en funcions i amb les Corts dissoltes, aprova increments de les pensions i del salari mínim. El PSOE fa campanya amb els diners de tothom amb qüestions altament emocionals. És una manera de comprar vots, al cap i a la fi. Ja no s’admet que l’altre pugui tenir raó; qui pensa el contrari ha de ser per mala fe. La crisi gravíssima de l’habitatge, responsabilitat exclusiva de qui ha governat l’Estat des de fa vuit anys, n’és el millor exemple; aquells que s’oposen als dos decrets famosos, segons el relat i l’argumentari de l’esquerra, ho fan per mala fe, necessàriament. Doncs no; pot haver-hi gent de bona fe molt preocupada per l’habitatge que tingui altres propostes per resoldre aquesta crisi que siguin tant o més vàlides. La superioritat moral de l’esquerra, en aquest cas concret, se’ns apareix amb tota la seva nitidesa. La mala notícia és que no hi ha una dreta civilitzada o un centre moderat per recollir tot el vot que no es vol deixar arrossegar per aquest populisme cridaner.
La gent té la memòria molt curta, però aquí soc jo per recordar un fet rellevant. El famós 15M va començar després de la manifestació massiva dels indignats del 15 de maig del 2011. Aquella marxa va derivar en acampades i protestes per part de joves frustrats per les polítiques d’austeritat, la precarietat, la corrupció política, l’accés a l’habitatge o el bipartidisme. Es movien molt bé a les xarxes socials. Allà van néixer lideratges polítics que després van crear Podemos i altres organitzacions a l’esquerra del PSOE. Van ocupar pàgines i pàgines de diaris i hores i hores de ràdio i televisió. Era el tema del moment i semblava que havien de menjar-se el món. Havien arribat per a canviar-ho tot. Van passar els mesos i les eleccions generals es van celebrar el 20 de novembre de 2011. Seria el dia que es podria veure l’impacte electoral de les mobilitzacions, les acampades i la campanya mediàtica constant. Tanmateix, el PP de Mariano Rajoy va guanyar les eleccions de manera tan clara que va obtenir una còmoda majoria absoluta de 186 diputats, mentre que el PSOE en va perdre 59 d’una tacada. En aquells anys encara no existia ni Podemos ni Vox i, per tant, encara pervivia el bipartidisme que avui ja és mort i enterrat. La majoria de la població havia assistit silenciosa i silenciada a les protestes, però havia votat en contra del 15M. Per això cal recordar sempre dues premisses: la gent no és ximple i la gent té la seva pròpia opinió.