Pedro Sánchez ha rendibilitzat de forma genial la seva brevíssima presència a la Moncloa i s'ha imposat amb rotunditat el 28-A. En un país com Espanya, on sempre s’anticipen cadàvers polítics amb certa alegria, Sánchez no només ha sobreviscut a la pressió dels barons del seu partit per enterrar-lo definitivament (Felipe González i Alfonso Guerra passen des d’avui a formar part de la classe jubilada), sinó que ha aconseguit mantenir-se viu amb una presidència de perpètues promeses socials encara no implementades, i tot amb una força ben minsa que ara podrà engrandir amb la possibilitat d’escollir el seu proper acompanyant de viatge. Les elits espanyoles pressionaran per un pacte del PSOE amb Ciutadans, la qual cosa no serà gaire difícil, atès que la paraula d’Albert Rivera és tan volàtil com les fulles d’un arbust en la tempesta. Ja veurem. Pel que fa a Catalunya, podem dir que l’electorat independentista aguanta i resisteix, mentre tolera els incompliments i les mentides dels partits que fins ara l’han representat. Puigdemont aguanta l’embat i respira, perquè sap que la seva lluita de debò es debatrà a les europees. Afortunadament, i com demanava un servidor de vostès, els electors han engreixat el poder d’Esquerra, i ara Junqueras intentarà erigir-se com el nou interlocutor del catalanisme a Madrid, tot rebaixant el to de la independència a canvi d’un pla de clemència amb els presos. Com més forta sigui la presència d’Esquerra en aquest sentit, més gran serà la seva fallida. De moment, ja tenim el porc engreixat. Ara caldrà esperar el moment de fer-ne botifarres. Tot arribarà. Paciència. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat