Va passar fregant el pal. El còmput de vots a les candidatures partidàries del sí en el 27S es va quedar en un 47,74%, amb una participació rècord del 77,44% del cens electoral. Però Catalunya mai no ha tingut en la seva història un Parlament o òrgan legislatiu equivalent amb la majoria absoluta independentista que sustenten els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP. Una majoria que no existiria sense la CUP, però molt menys sense ERC, i, sens dubte, si el gruix dels electors de Convergència, el gran tros del pastís pel qual sospiraven Duran, Rivera i Albiol a l'uníson –Iceta sap molt bé el terra que trepitja quan balla– haguessin girat l'esquena a JxSí.

Cap altra “revolta dels catalans”, com va titular l'hispanista britànic John Elliott la seva obra de referència sobre la revolta catalana del XVII, s'assembla a l'esdevingut el 27S. Ni la de 1640, quan la Junta General de Braços, liderada per Pau Claris, i després de proclamar la República Catalana, va acceptar Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, ni la de 1714, quan el Principat va defensar fins a l'aniquilament la causa de Carles d'Àustria com a pretendent a la corona dels regnes hispànics davant Felip V.

Tampoc s'hi assembla la insurrecció republicana de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” ni als “Fets d'Octubre, el 1934, quan Lluís Companys va declarar “l'Estat català de la República Federal Espanyola”. I en fi poc s'assembla el Parlament sorgit del 27-S al seu predecessor del 2012 (sí, abans-d'ahir), que comptava amb sols 24 diputats explícitament independentistes, bo i la majoria aclaparadora de partidaris del “dret a decidir”, CDC,UDC, ICV i fins i tot el PSC inclosos (i Rajoy no els va donar ni aigua).

Cap altra “revolta dels catalans”, ni la del segle XVII, ni les de 1931 i 1934, s’assembla a l’esdevingut el 27S

Aquesta és la realitat que, descomptant la Faes de José María Aznar, i alguns –molt escassos demòcrates progressistes espanyols–, el Madrid realment governant s'ha entestat a negar aquesta setmana, brandant com un clau roent els dos punts i quart per sota del 50% en què s'ha quedat el sí. Amb el 2,51% aconseguit per la dolençosa Unió s'hauria trencat el sostre de vidre, encara que ja va advertir Rajoy que no hi hauria independència ni per golejada ni de penal (vots i/o escons).

Aquest mateix Madrid governant que s'estreny la bena de ferro sobre els ulls ha posat una espelma a la CUP perquè remati Artur Mas bloquejant la seva investidura. Se li'n diu buscar la victòria pòstuma encara que el (desitjat) cavall de troia sigui aquesta CUP, 330 mil vots llargs i 10 diputats, que defensa els Països Catalans socialistes i revolucionaris i l'adéu a Europa, a l'euro, a l'OTAN, i al capitalisme “assassí” tot. Aquesta CUP suposadament postestructuralista en la qual els albanesos d'Endavant-OSAN marquen el pas amb veu de ferro –"No investirem Mas. I punt”– als simpàtics anarcoindepes que guanyen els vots, avui Antonio Baños, ahir David Fernàndez. Radicals elevats al CUB –el programa de Pablo Iglesias, com ell mateix admet és el del PSOE de fa un quart de segle– i, tanmateix victorejats per la caverna espanyolista més cavernària.

Aquest mateix Madrid governant que s'estreny la bena de ferro sobre els ulls, ha posat una espelma a la CUP perquè remati Artur Mas bloquejant la seva investidura

Un dia em va dir Oriol Junqueras que la CUP la voten els fills dels convergents. Els resultats que va obtenir el maig en municipis d'alt nivell de renda com Sant Cugat del Vallès la formació anticapitalista, encara que el 27S Ciutadans la va desplaçar del segon al tercer lloc al municipi, on per cert resideix Raül Romeva, avalen la percepció del líder d'ERC. I, tanmateix, m'he trobat  gent d'esquerra unionista que ha votat Baños fins i tot per raons generacionals, i algun conservador que li reconeix els mèrits. Gent que va creure en el vell maragallisme també ha donat suport a la CUP i, diuen, fins i tot algun destacat regidor de l'equip d'Ada Colau.

I, tanmateix, la inquietud de la nit electoral –Mas no va assolir la majoria absoluta en diputats, però tampoc Junqueras o Romeva– va donant pas a una certa tranquil·litat als quarters generals de JxSí. Potser té la CUP alternativa a l'actual president una vegada Junqueras i Romeva han ratificat que no optaran a la presidència? No havíem quedat que l'important no són les persones sinó el procés, com va dir aquest dissabte mateix el líder de ERC davant del consell nacional del seu partit? Es veu la CUP forçant unes noves eleccions amb les bases del “procés” de nou frustrades pel retorn de les (suposadament) superades i tan blasmades lògiques partidàries?

Unes simples eleccions autonòmiques gairebé envien al bagul de la història aquells “milers d'anys junts” que invoca l'espanyolisme més pleistocènic

El 27S a punt ha estat de posar Mariano Rajoy en la història. Unes simples eleccions autonòmiques –que no un plebiscit de fet i de dret, encara que la CUP digui el contrari per trampejar les seves particulars contradiccions– gairebé envien al bagul de la història aquells “milers d'anys junts” que invoca l'espanyolisme més pleistocènic perquè els catalans no se'n vagin, confonent de manera matussera el que la geografia imposa amb la lliure voluntat dels homes. Les eleccions catalanes d'avui fa vuit dies no van ser el 98 de Rajoy, però, aquestes sí, s'assemblen molt i molt al Desastre. Per postres, Arrimadas ha robat la cartera i la bandereta al partit del president a Catalunya amb un Albiol sense marge per frenar la marea taronja.

Així que sobretot molta calma, com predicaven a cops de guitarra els de Siniestro Total, aquells genials punks de Vigo, que dubto que escoltés el seu paisà Rajoy. Després de l'ensurt del lindo corralito anunciat per la màxima autoritat monetària local, el senyor governador del Banc d'Espanya, al servei de l'argumentari de campanya del PP, els mercats estan tranquil·líssims: no hi haurà DUI perquè, segons la CUP, l'independentisme ha perdut el referèndum del 27-S. Pot ser, encara que la pilota del sí va passar a prop, molt a prop, Mariano, i, com en una versió pàtria de Rebel sense causa, alguns pollastres corren ja sense cap al caire de l'abisme i a tot gas.