Espanya, i Catalunya -força, força- pablegen. Ahir, Pablo Iglesias va tornar a besar als llavis Xavier Domènech, com ja va fer al Congrés, per a sorpresa general, en aquelles jornades inaugurals de la legislatura-fiasco de 6 mesos que va acabar on som: amb el Rei convocant eleccions i Pedro Sánchez jurant que no ho tornarà a fer, que no n'hi haurà, de terceres. És a dir, que hi haurà Rajoy (o Soraya).

Aquesta vegada, el petó de Pablo va ser a Barcelona, en un míting al passeig Lluís Companys, davant de l'Arc de Triomf, un espai emblemàtic de l'independentisme, i davant d'Ada Colau i Mònica Oltra, les mediterrànies sense corredor en el programa electoral de Podemos per al 26-J, com vam explicar aquí (encara que sí que l'incloguin els de les seves respectives confluències) A Podemos mana molt l'aragonès Echenique i toca ressuscitar l'eix de Canfranc. Vet aquí la clau oculta de l'“oblit” de la magna obra, l'existència de la qual desconeixia el candidat de Podemos a la presidència del Govern espanyol almenys fins al maig del 2015, quan ho va confessar a la ràdio a Jordi Basté.

Pablo s'ha oblidat del corredor mediterrani al programa, com es va oblidar de Domènech al cartell electoral de figures confluents de l'univers "podemita"

Pablo s'ha oblidat del corredor mediterrani al programa (amb l'excepció murciana, rescatada per Errejón en un matí de nervis a les xarxes), com es va oblidar de Domènech al cartell electoral de figures confluents de l'univers "podemita", de planetes que orbiten al voltant seu. El petó de Pablo a Xavi -candidat sòlid, capaç d'esquivar l'ombra allargada de Colau i, diuen les males (o bones llengües) independentista convençut- tenia alguna cosa de reparació, per aquest motiu. Però -m'explica un observador molt directe de l'escena- l'òscul va resultar bastant més impostat, un punt més falset, que el del Congrés. Més intens, però més preparat. Les comparacions són odioses però la magnífica foto de Sergi Alcàzar a El Nacional en res no enveja aquella icònica imatge del bes entre Honecker i Brezhnev, el 1979, deu anys abans de la caiguda del Mur.

Pablo va com un coet en les enquestes. I d'acord amb elles i amb l'olfacte, En Comú Podem tornarà a guanyar -i molt millor que el 20D-- les eleccions generals a Catalunya. També les va guanyar Zapatero el 2008 apuntalat pel rècord històric (25 diputats) que es va anotar el PSC, llavors encapçalat per la avui exministra i excandidata Chacón. Pablo -i Xavi- res no han de témer per l'oblit del corredor. Aquella última gran victòria socialista es va forjar sobre els esvorancs de l'AVE, aquell desastre, quintaessència del desastre perpetu de les infraestructures ferroviàries a Catalunya, el primer territori peninsular, curiosament, on es va construir un camí de ferro i on va sorgir la primera autopista de l'Estat gairebé segle i mig després. Hi ha alguna cosa de "nou PSC", jo diria que molt bastant, en la relació entre el podemisme i el colauisme i alguns símptomes d'evolució (de mutació lenta, però perceptible) del pablisme cap a un neozapaterisme en la relació amb Catalunya. El petó de Pablo s'assembla massa al somriure de Zapatero.

El referèndum és una promesa audaç que fins i tot procurarà vots de la CUP al podemisme a través de la confluència colauista, vasos comunicants via esmena a la totalitat dels pressupostos

Els oblits i les promeses. Ahir, esclar, tots van sortir a prometre -Errejón, Colau i Oltra- el corredor mediterrani. També ha ofert Pablo un referèndum perquè Catalunya es quedi a Espanya, i l'ha defensat en les “negociacions” de la no-investidura, la qual cosa l'honora davant de molta gent de bona fe, l'hagin de votar o no. És una promesa audaç que fins i tot procurarà al podemisme vots de la CUP a través de la confluència colauista, vasos comunicants via esmena a la totalitat dels pressupostos de Puigdemont-Junqueras. Tanmateix, també Zapatero va prometre que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament -"José Luis, no ens fallis”, li va dir el president Montilla-, la qual cosa sens dubte va contribuir, amb el permís de Rajoy, a disparar l'independentisme a cotes inèdites. Iglesias hauria d'anar amb compte sobre el que promet a Catalunya.

El 27-S, ho va poder comprovar in situ Iglesias a la campanya de Si Que Es Pot, el vot independentista es va posar en el 48% i va deixar en molt poc les expectatives del podemisme de col·locar-se com a segona força al tauler català. Cert que eren temps d'unitat en el sobiranisme, molt diferents dels actuals, tot i que ja havia començat la cupdependència. El cas és que  malgrat la CUP, i no només ella, això, o sigui, el procés continua. Seguirà mentre la gent vulgui. Ergo Podemos fa bé de ressuscitar l'eix ferroviari de Canfranc com a connexió de reserva amb Europa. Bé podria ser, com ja van intuir fins i tot al PP que algun dia realment els faci molta falta.