Va mamar el periodisme al "laboratori fotogràfic" dels Pérez de Rozas en la Ronda Universitat on el seu pare el va enviar a un camp de futbol i li va donar la seva primera càmera professional amb instruccions molt precises: "El gol, Carlos, el gol; si no captes el gol, ningú no ens comprarà les teves fotos".
Carlos Pérez de Rozas Arribas (1948-2019) ha mort aquesta matinada a Madrid de tornada d'unes vacances a Extremadura amb Carmen Canut i un matrimoni amic.
Vaig estar amb ells en vigílies d'aquest viatge. Carmen i Carlos van passar un cap de setmana a Aiguablava i em van explicar aquesta tradició anual de fer unes vacances sempre diferents en companyia dels mateixos amics. Vam nedar junts a trenc d'alba en aquesta platja que Josep Pla considerava paradisíaca. Parlem molt de periodisme. En Carlos no es rendia i continuava somiant en el gran poder de les fotografies, amb el "moment definitiu". Va descobrir a la meva biblioteca un llibre que no coneixia i que el va entusiasmar, 101 Tragedies of Enrique Metinides, un modest fotoperiodista mexicà de successos.
La nit anterior havíem sopat al Pa i Raïm de Palafrugell, restaurant que és a la casa on va néixer Pla. Va recordar llavors quan com a secretari de redacció de la revista Destino era l'encarregat de rebre els seus articles manuscrits que arribaven per transportista: "Calia pagar-lo a l'acte i llavors començava l'odissea de traduir, mecanografiar i editar el text. Tots hi particpàvem i al final l'editor Vergés feia els últims canvis" ·
A en Carlos el vaig conèixer a la Universitat de Navarra; va assistir a diversos seminaris en companyia de Josep María Casasús i Manolo Lamas que amb Paco Noy estaven preparant el gran canvi editorial i gràfic de La Vanguardia.
Havia treballat a Destino, Diario de Barcelona, El País Catalunya i El Periódico; va ser als començaments del Capítulo Español de la Society of News Design (SND) i els Premis Malofiej d'Infografia. Aviat va conèixer i es va fer amic de Miguel Urabayen amb qui compartia la passió pel periodisme visual.
Dos anys abans del gran rellançament de La Vanguardia, en Carlos em va trucar i em va dir que Francisco Noy volia conèixer-nos. Vam anar a Barcelona en Carlos Soria i jo i vam tenir un dinar esplèndid a l'avui desaparegut restaurant Reno, que era una de les cuines preferides de Paco Noy.
Allà ens va explicar la raó d'aquella trobada.
-Heu d'ajudar-nos perquè necessitem un dissenyador jove amb un anglès perfecte que durant dos anys pugui treballar a l'estudi de Walter i Milton a Nova York, i ser el nostre liaison durant el projecte de redisseny.
Noy era un dandi que gastava elegants hipi-hapas de palma fina perquè patia al·lèrgia al sol; gastrònom exquisit, feia la compra de casa seva al mercat de la Boquería; amant de la cultura francesa (li van concedir la Legió d'Honor) va ser un director "pont" entre Lluís Foix i Juan Tapia, però va tenir la joia de treballar en aquest gran canvi periodístic i ho va fer amb els seus millors arts d'encant personal, bonhomia i un cert aire de professor despistat amb els quals va esquivar les moltes dificultats i obstacles que, dins i fora de la família Godó, posaven en perill aquella gran aposta per la innovació i modernitat.
Li vam aconseguir la persona indicada, que va ser María José Oriol, una catalana que havia estudiat Periodisme a Pamplona i treballava llavors com a maquetista de Las Provincias a València.
Carlos Pérez de Rozas, com a futur director de disseny de la nova Vanguardia, havia de viatjar a Nova York, però la seva por dels avions feia gairebé impossible aquesta tasca de seguir sobre el terreny la feina dels nord-americans... I, una altra vegada més, va ser Paco Noy el que va trobar la solució: si tenia por dels avions que anés i tornés en el Queen Mary des de Southampton a Nova York, travessia de set dies en cada sentit, que Carlos Pérez de Rozas va fer amb el vistiplau de Javier Godó.
Carlos fumava llavors com un carreter. L'hivern passat em recordava Walter Bernard que Milton Glaser estava aterrit amb els toscans, que Carlos va poder continuar fumant gràcies que Walter i Milton li van habilitar un despatx de fumador on treballava amb María José.
Si El País havia estat dissenyat per un alemany en blanc i negre en un classicisme tipogràfic impecable, La Vanguardia va aparèixer en color amb tot el millor del disseny nord-americà i un model periodístic molt més atractiu jovial i irreverent.
Carlos Pérez de Rozas va ser nomenat director adjunt del diari, primera vegada que un periodista visual formava part de la direcció d'un diari espanyol; ell va ser qui com a rei del mambo gràfic va donar "ànima, cor i vida" a una Vanguardia que obria la seva primera pàgina amb els tres pisos ideats a Nova York, una edició fotogràfica desconeguda fins aleshores a Espanya i una sensibilitat que en l'àmbit visual va ser reconeguda amb els premis mundials de la Society of News Design en la categoria dels diaris més ben dissenyats del món. Rosa Mundet va passar a ser la directora d'Infografia i Il·lustració i responsable del disseny de la revista dominical on també va acabar treballant María José Oriol fins que va deixar el diari el 2017.
A partir de llavors, i malgrat la por de volar que continuava patint, Carlos Pérez de Rozas es va convertir en un ambaixador mundial de La Vanguardia i explicava, amb el seu entusiasme i coneixement del tema, aquell canvi gràfic i periodístic revolucionari. Va col·laborar amb INNOVATION i ens va acompanyar a molts seminaris internacionals. El seu entusiasme vital i la seva passió pel fotoperiodisme eren les seves senyes d'identitat.
Carlos amb Toni Cases ens van ajudar també a organitzar el primer Congrés Mundial de la SND fora dels Estats Units que va ser un èxit inenarrable.
Davant la miopia d'alguns directius, sempre va defensar els seus fotògrafs, dissenyadors i infògrafs. Pocs dies després de la nostra última trobada a Aiguablava em va enviar la portada d'un diari brasiler on els seus periodistes protestaven per mesures draconianes que posaven el perill la seva continuïtat, i va escriure adolorit: "Els volen retallar el 40% per cent del sou a tots els periodistes. No anem bé!" Va ser una de les poques vegades que el vaig veure trist i indignat. I és que com ha escrit el seu germà Emilio, mai no manifestava rancor, i sempre va fer com a lema de la seva vida el que "cal ser amable, cal ser fidel, cal ser atent, cal ser autèntic, cal ser amic".
I ho va ser de tants que avui ploren la seva mort: des d'Antonio Franco, Fermín Vilchez i Xurxo Lobato a Pepe Baeza, Toni Cases o Pedro Madueño, i Wayne Kamedoi, director d'art del New York Times amb qui tenia una especial relació d'admiració i amistat professional. I és que Carlos, com a mestre de periodistes passats, presents i futurs, va encomanar la seva passió periodística a tots els que el van conèixer i van tractar com a col·legues o alumnes, i ho feia recopilant de manera obsessiva les millors pàgines de diaris i revistes de tot el món. Et trucava i et preguntava: "Coneixes el director d'art del Daily Telegraph?" Ha publicat una primera de campionat".
"El gol, Carlos, el gol" es va convertir en "la foto" i "la pàgina". Potser per això el seu últim missatge el vaig rebre el 23 de juliol on m'adjuntava aquesta pàgina del New York Times. No vull ni pensar com l'hauria presentat en les seves classes.
Carlos, que va passar els seus últims anys com a culer inassequible al descoratjament, era un fanàtic del beisbol. La saga dels Pérez de Rozas continua amb Carlitos, l'idolatrat fill de Carmen i Carlos, avui cuiner i propietari del Berbena (Minerva, 6), un restaurant-boutique on encoratja també la saviesa gastronòmica del seu pare.