La prohibició de les xarxes socials a menors de 16 anys s'està venent com una croada per la protecció de la infància, però el camí escollit és el de sempre: prohibir primer, educar després; si és que s'educa alguna vegada. El debat que falta és l'important: com regulem internet per a tothom, i com assumim, com a adults, la responsabilitat d'acompanyar els menors en comptes de delegar-ho tot en una llei punitiva.
Austràlia ha estrenat el model dur: des del 10 de desembre del 2025 té prohibit l'accés a les xarxes socials a menors de 16 anys, amb sancions milionàries per a les plataformes. El resultat real és molt il·lustratiu: el mateix dia de l'entrada en vigor, el trànsit de VPN es va disparar un 170%, amb pics clarament lligats a l'horari de sortida dels col·legis, cosa que indica que els menors no han deixat de fer servir les xarxes, simplement s'han tornat més invisibles. Espanya va pel mateix camí: Pedro Sánchez ha anunciat que es prohibirà l'accés a xarxes a menors de 16 anys i que s'obligarà les plataformes a implantar sistemes “efectius” de verificació d'edat, en el marc d'una llei de protecció de menors en entorns digitals. El discurs és el de “protegir del salvatge Oest digital”, però l'instrument escollit és una combinació de prohibició per edat i més control sobre el comportament en línia de tota la població. Mentrestant, la xarxa d'investigació EU Kids Online i UNICEF estan advertint tot el contrari: les prohibicions per edat no mantenen els menors fora de perill, els empenyen a espais menys regulats i en dificulten la protecció, i demanen polítiques basades en evidència, no en gestos simbòlics.
Per impedir que un menor de 15 o 16 anys entri en una xarxa social, cal verificar l'edat de tothom: no hi ha manera de separar tècnicament els uns dels altres. Això significa generalitzar mecanismes de verificació d'edat que passen per tres vies principals: documents d'identitat, anàlisi facial o credencials digitals vinculades a l'Estat. Totes aquestes vies tenen alguna cosa en comú: generen més dades sensibles, més bases centralitzades, més possibilitats de vigilància massiva. Organitzacions com l'Electronic Frontier Foundation i Article 19 fa anys que avisen que la combinació de biometria i identificació obligatòria obre la porta a un rastreig sistemàtic del comportament en línia de la ciutadania. I tot això s'està normalitzant en nom de “protegir els nens”. Alhora, l'experiència demostra que els joves troben la manera de saltar-se el setge: VPN, comptes en altres països, selfies “envellits” amb IA o directament fent servir les fotos dels pares. El risc no desapareix, s'amaga; i quan una cosa s'amaga, és més difícil detectar-la, acompanyar-la i aturar-la a temps.
La resposta institucional, en comptes de reforçar aquesta alfabetització i aquesta corresponsabilitat, opta per la drecera de la prohibició
Hi ha una dada que no es repeteix prou: a Espanya, l'edat mitjana en què els menors tenen mòbil ronda els 11 anys, i el percentatge d'adolescents amb presència a les xarxes s'acosta a la pràctica totalitat. És a dir, algú els ha comprat aquests dispositius, ha firmat aquestes línies i, en molts casos, els ha ajudat a obrir els comptes. Aquest algú no és l'Estat: són els pares. Els estudis sobre infància i xarxes socials són força clars: el factor protector més potent no és la prohibició, sinó la implicació adulta. El que funciona és que els pares sàpiguen què fan servir els seus fills, hi parlin del que veuen, pactin temps i límits, s'interessin per les seves relacions en línia i, sobretot, prediquin amb l'exemple en el seu propi ús del mòbil i de les xarxes. UNICEF ho formula de manera molt directa: avui es demana als pares "l'impossible": vigilar plataformes que no han dissenyat, algoritmes que no poden veure i dotzenes d'apps que canvien constantment, sense rebre a canvi la formació ni el suport que necessitarien. La resposta institucional, en comptes de reforçar aquesta alfabetització i aquesta corresponsabilitat, opta per la drecera de la prohibició i el "ja verificarà la plataforma qui pot entrar i qui no".
El problema no són els joves en abstracte, sinó com està dissenyat l'entorn digital. Les mateixes institucions europees han assenyalat com a pràctiques especialment nocives l'scroll infinit, la reproducció automàtica de vídeos i els algoritmes que prioritzen contingut addictiu o polaritzant. Això afecta menors… i adults. Té molt més sentit regular aquest disseny que convertir l'accés en un privilegi verificat. Això implica:
• Limitar i prohibir certs patrons addictius en el disseny de plataformes, especialment quan hi ha menors.
• Exigir transparència real sobre algorismes i sistemes de recomanació, amb obligacions d'auditoria independents.
• Obligar les empreses a desplegar sistemes de seguretat per disseny i per defecte, en comptes de traslladar tota la càrrega a famílies i escoles.
UNICEF, EU Kids Online i altres grups de recerca coincideixen que les restriccions d'edat, si existeixen, han de formar part d'una estratègia més àmplia: educació digital, suport a les famílies, canvis en el model de negoci de les plataformes i mecanismes de supervisió pública amb garanties de drets. El contrari és posar una porta de ferro a la plaça del poble, però deixar que el trànsit continuï passant a 120 km/h. El paral·lelisme és senzill: a un nen no se li prohibeix sortir al carrer perquè hi hagi el risc que li passi alguna cosa; se li ensenyen normes, se l'acompanya, se li deixa més marge a mesura que demostra responsabilitat. Amb internet hauria de ser exactament igual. La investigació en salut mental i adolescència insisteix que l'alfabetització digital primerenca, la capacitat d'identificar continguts nocius, la construcció de resiliència i les vies clares per demanar ajuda són més eficaces que la simple prohibició. I això només s'aconsegueix si escola, família i entorn social assumeixen que internet és part del món real, no un apèndix estrany al qual cal accedir amb targeta d'accés. El que és incòmode del debat actual és que les grans mesures van dirigides a controlar qui hi entra, no a transformar què s'hi ofereix a dins. L'alternativa passa pel contrari: posar el focus en com es dissenya i es regula l'espai digital, i assumir com a adults que la nostra responsabilitat no és blindar per sempre els menors, sinó preparar-los per moure's amb criteri i amb suport, tant al carrer com a la xarxa.