Una de les carreres més longeves de la política catalana i espanyola de la transició –si no la que més– va acabar ahir amb tres paraules: "No tinc excuses". Josep Antoni Duran i Lleida, que des del 1979, quan va ser escollit regidor a la Paeria de Lleida, fins al mes de gener passat, ha ocupat un càrrec públic, va abaixar el teló a la seva carrera política en el Consell Nacional d'Unió Democràtica, partit que ha dirigit amb mà ferma durant tres dècades. I, certament, no tenia excuses: després de les eleccions del 27 de setembre (a Catalunya) i del 20 de desembre (a Espanya) era qüestió de temps. La seva aposta de no continuar fent camí al costat dels seus socis de Convergència, decidits a intentar que Catalunya tingui un Estat propi, no va tenir el suport dels electors catalans, que van enviar Unió a l'extraparlamentarisme i la van condemnar a una travessa pel desert d'un futur, sens dubte, incert. Per entremig, UDC es va fracturar i molts dels seus rostres més visibles van crear una nova força política, Demòcrates de Catalunya.

Amb Duran desapareix pràcticament una generació política que ha mogut els ressorts des de l'inici de la transició. Amb una interlocució preferent, malgrat les discrepàncies puntuals, amb els tres últims presidents del Govern espanyol –Aznar, Zapatero i Rajoy– la seva cursa política va entrar en declivi pocs mesos després del seu èxit polític més important: situar Convergència i Unió com a primera força política a Catalunya en les eleccions espanyoles del 2011. A partir de llavors, la força de la sobirania al carrer i a les urnes el va devorar, el va portar a voler-se confrontar molt directament amb els dirigents sobiranistes (des de Mas a Junqueras passant per Carme Forcadell) i a fer apostes polítiques d'alt risc que, en vista dels resultats, han resultat equivocades. Només així s'explica que els elogis se circumscriguin a companys de partit o polítics espanyols. Encara que Unió ja ha viscut situacions difícils, per exemple a l'inici de la transició, ara la situació és enormement més difícil. La competència política és més gran, no s'entreveu en l'organització un líder com Duran i el seu espai polític ha esclatat en tants trossos que difícilment podrà ser recompost.