Tinc un vici professional. Cada any repasso el catàleg de commemoracions que ha aprovat la Generalitat de Catalunya. Temps enrere vaig pertànyer a la comissió que debat les propostes, primer com a expert i després en la meva condició de director general. El 155 em va cessar i no hi he tornat més. Si n’hagués tingut l’ocasió, hauria defensat la celebració de dos fets històrics, el cent cinquanta aniversari de la proclamació de la Primera República i el cinquantenari de la mort de Joaquín Maurín. Els hauria unit a la justa commemoració del centenari del naixement, entre altres, de Josep Vallverdú, que encara és viu, Antoni Tàpies, Victòria dels Àngels, Joan Oró o els cent cinquanta anys del naixement de la pedagoga Rosa Sensat, que s’afegeix a la commemoració del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner i de l’assassinat del sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre. També trobo just que es commemorin els cinquanta anys de la mort de l’empresària i mecenes Tecla Sala; de la bibliotecària Consol Pastor i de l’anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy, una feminista avant la lettre. No hi tinc cap objecció, perquè triar què commemorar o no, realment, no és gens fàcil. Com ja vaig explicar-los en una de les meves columnes, la commemoració del centenari del naixement del meu pare, el metge, poeta i polític Joan Colomines i Puig, va ser de caràcter “privat” perquè no va cabre en les commemoracions oficials, per bé que s’ho mereixia.
1. 150 ANYS DE LA PRIMERA REPÚBLICA. La proclamació de la República l'11 de febrer de 1873 va anunciar-se sobtadament. Com s’ha dit sempre, aquella va ser una república proclamada per esgotament, perquè els monàrquics que havien protagonitzat la Revolució de 1868 no van acabar de trobar un rei que substituís la dinastia borbònica. Tot el que comença malament té tots els números perquè acabi fatal. I així va ser. El 3 de gener de 1874 —demà farà 149 anys—, el general Manuel Pavía va protagonitzar un intent de cop d’estat quan Emilio Castelar, llavors president de la República, va perdre una moció de confiança i es va procedir a l’elecció d'un nou president, el federalista Eduardo Palanca. Pavía va fer arribar una nota al president de les Corts, Nicolás Salmerón, ordenant-li que “desallotgés el local”. Els diputats no van obeir l’ordre i van romandre en els seus seients, encara que van acabar fent-ho quan una dotació de la Guàrdia Civil es va plantar dins l'hemicicle i els va desallotjar a la força, dissolent les Corts i posant fi al règim parlamentari republicà. Quina similitud amb el 23-F de 1981, oi? El que va seguir va ser una dictadura republicana, presidida pel general Francisco Serrano, que va acabar amb un altre cop d’estat el 29 de desembre de 1874, aquesta vegada protagonitzat pel general Arsenio Martínez-Campos, que donaria pas a la restauració de la monarquia en la persona d’Alfons XII.
Els onze mesos de república parlamentària van ser tempestuosos. Va tenir quatre presidents: Estanislau Figueras, aquell que se’n va anar a França després d’haver cridat, en català, en una sessió del consell de ministres: “Senyors, ja no aguanto més. Els seré franc: estic fins als collons de tots nosaltres!”; Francesc Pi i Margall, el patriarca republicà que va demanar poders extraordinaris per combatre els carlins, en guerra des del 1872, i que va dimitir perquè no va voler reprimir l’aixecament cantonal; Nicolás Salmerón, dimissionari, després de reprimir el cantonalisme, perquè es va negar a signar la pena de mort d’uns soldats rebecs; i, finalment, Emilio Castelar, el republicà centralista, oposat al federalisme, que va governar a cop de decret.
L’historiador i polític republicà, Miquel González i Sugranyes, que el 1873 fou designat alcalde de Barcelona, i entre el 5 i el 7 de març de 1873 va donar suport la proclamació de l’Estat Català (federat) de Baldomer Lostau, va explicar la història d’aquesta primera experiència republicana al llibre La República en Barcelona (1896). Jordi Rabassa, el regidor del consistori barceloní responsable de la memòria història, que és historiador, ha decidit encarregar-ne la reedició al professor Jordi Roca i Vernet i la previsió és que arribi a les llibreries a punt per a l’aniversari. Almenys tindrem un record d’una república, que, interpretada per González, “lejos de esclarecer sombras y de resolver los conflictos pendientes, aun semeja que amontonó disgustos, enconó añejas heridas y enardeció los ánimos exaltando pasiones, codicias y rivalidades traducidas en civiles contiendas y lluvia de tiranuelos, díscolos y alucinados […]. Amigos y adversarios de la institución democrática labraron su ruina, téngalo por indudable; más conviene aquilatar la parte que corresponde a cada partido en tan nefasta labor”. La història sempre reclama un balanç.
La vida de Joaquín Maurín és, encara ara, un enigma, com la de molts altres exiliats
2. “L’ENIGMA” MAURÍN A 50 ANYS DE LA SEVA MORT. Enguany farà cinquanta anys que va morir Joaquín Maurín, Kim o Quim per als companys de militància, qui va ser successivament, secretari general de la CNT, del BOC i del POUM. Per a la majoria de la gent, la biografia de Maurín, nascut a Bonansa (la Ribagorça) el 1896, s’atura l’any 1936. Del que va fer després, del 1936 al 1973, no se’n coneix gran cosa. Només que va estar empresonat del 1936 al 1946 i que el 1947 va exiliar-se als EUA, on ja vivien la seva dona Jeanne, una ucraïnesa naturalitzada francesa que Maurín va conèixer a Moscou, i el seu fill Mario, que va acabar essent un reconegut catedràtic de francès al Bryn Mawr College, on també professava el filòsof Josep Ferrater i Mora. Quan van cessar-me arran de l’aplicació de 155, vaig començar a treballar en aquesta, diguem-ne, “segona vida” de Maurín. Gràcies a l’amic Joan Ramon Resina vaig poder traslladar-me a Stanford, concretament a la Hoover Institution instal·lada en aquesta universitat, perquè és allí on es conserva l’arxiu personal de Maurín. Havia previst traslladar-me a Miami perquè en aquesta universitat de Florida hi ha dipositats els arxius de l’American Literary Agency, l’empresa mitjançant la qual Maurín comprava i venia articles periodístics als principals diaris en espanyol dels EUA i de l’Amèrica Llatina. La pandèmia, la salut i la falta de finançament m’ho han impedit, si més no de moment. He explicat la importància d’aquests fons en un parell d’articles acadèmics.
El 1936, Maurín va ser detingut a la zona rebel. Era a Galícia per participar en el congrés de constitució del POUM gallec. Va salvar la pell, en contra del que difongueren els estalinistes, tan assassins com els franquistes, primer perquè anava amb documentació falsa i, quan el van detenir, no el van reconèixer. Alliberat al cap d’un any, el van tornar a detenir, però aquest cop sí que va ser reconegut. Gràcies a les gestions d’un nebot del primer marit de la seva mare, Ramón Iglesias Navarri, que era un capellà castrense, confessor de Carmen Polo i posteriorment bisbe de la Seu d’Urgell —i per tant copríncep d’Andorra—, no va ser condemnat a mort. Si el cop d’estat l’hagués enxampat a Barcelona, tal vegada hauria acabat en una fossa desconeguda com Andreu Nin. Maurín va anar madurant un canvi ideològic a les presons franquistes, on va viure aïllat en una cel·la individual, a la porta de la qual penjava un cartell que deia: Máximo Uriarte Ortega, de Portugalete (les sigles del POUM al revés).
A la presó, Maurín va escriure molt. En un manuscrit inèdit que estic transcrivint, Arabescos. Soliloquios de un peso, afirma: “En la prisión, uno se descubre a sí mismo, y descubre, además, que los esfuerzos individuales se estrellan contra los acantilados de la Historia”. La seva descoberta va portar-lo a abandonar el comunisme, que ell havia defensat a cor què vols en la controvèrsia que mantingué, quan era secretari general del BOC, amb el socialista Rafael Campalans. El debat que van mantenir tots dos a Manresa el 16 d’octubre de 1932 explica moltes coses de la configuració de l’esquerra catalana als anys trenta. Als EUA Maurín es va declarar un anticomunista convençut, sense abdicar de l’esquerra, en tant que va arribar a la conclusió que el comunisme realment existent era l’estalinisme. La vida de Maurín és, encara ara, un enigma, com la de molts altres exiliats. Espero tenir temps per recuperar-lo de l’oblit.