Començo a escriure aquestes ratlles quan fa exactament dos anys i dos dies des que Salvador Illa va guanyar les eleccions catalanes del 2024. Com es recordarà, Illa va ser investit el 8 d’agost gràcies al vot d’ERC i dels Comuns. Va ser el dia de l’escenificació —per a mi inintel·ligible— de Carles Puigdemont apareixent i desapareixent davant d’un exèrcit de mossos desconcertats.

Salvador Illa havia fet i va continuar fent un discurs basat en dues propostes. La primera, pacificar, recosir, normalitzar el país després d’uns anys —va argumentar— de confrontació estèril provocada per l’independentisme. No deia, és clar, que ell també havia estat protagonista d’aquells anys, fent costat al 155 i manifestant-se amb l’extrema dreta contra el dret a decidir. Si el primer objectiu era fer oblidar al país els seus anhels independentistes, la segona promesa es basava en la gestió. De la mateixa manera que Felipe González va prometre sobre Espanya als vuitanta, Salvador Illa prometia ara fer “que Catalunya funcioni”. Venia eficàcia, arreglar les coses, millorar el país. Ens deia que els socialistes —que no governaven Catalunya des de feia catorze anys— demostrarien que eren els millors, els més llestos, els més treballadors, els més valents per fer-se càrrec de la Generalitat.

Gairebé dos anys després, podem fer ja un balanç. Un balanç a grans trets. El primer objectiu, anestesiar el sobiranisme i l’independentisme, em penso que s’ha aconseguit. És clar que no mercès a Illa i el PSC, sinó per la frustració, l’esgotament i l’acusat desconcert dels partits, entitats i les bases mateixes del sobiranisme i l’independentisme. Se n’ha parlat molt, n’hem parlat molt. Segurament encara falten uns quants anys perquè aquell moviment es reconfiguri, revifi i agafi nova força. Ha contribuït a aquest decaïment el fet que tots plegats ens hem adonat que el país està seriosament amenaçat per un seguit de problemes gravíssims que reclamen actuacions urgents. Des de l’habitatge fins a l’ensenyament, passant per la llengua, les infraestructures i els serveis socials. Catalunya es troba en un moment perillós i decisiu. La percepció general és que el país es troba al caire del col·lapse, amb les costures a punt de petar.

I això lliga amb l’oferta socialista de bona gestió. Una bona gestió que, segons ells, marcaria un abans i un després respecte de la deixadesa i malaptesa dels governs de Junts i ERC. Quan algú situa en el seu programa fer que les coses funcionin —que, d’altra banda, seria el mínim exigible a qualsevol govern— i no un projecte de futur ambiciós i inspirador, les coses no sols han de funcionar, sinó que s’ha de notar un salt endavant en termes d’eficàcia i bona gestió. Crec que tothom estarà d’acord que això no ha estat així. La crisi brutal de Rodalies al gener i la també brutal vaga de mestres d’ara —amb una maldestra infiltració policial— en són dues mostres, dos exemples especialment eloqüents. N’han sortit greument assenyalades la consellera Paneque, la consellera Niubó i la consellera Parlon. Paneque és portaveu del govern i consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Esther Niubó és consellera d’Educació i Formació Professional. Núria Parlon és consellera d’Interior i Seguretat Pública.

La percepció general és que el país es troba al caire del col·lapse, amb les costures a punt de petar

Un altre exemple són els patiments d’Illa per aprovar uns pressupostos. Ara, un cop passades les eleccions andaluses, sembla que ERC concedirà la llum verda. El suposat èxit —es vendrà així— consistirà a tenir els pressupostos per al 2025 a mitjan... 2025! Tampoc aquí es pot dir que els socialistes brillin. Cal afegir, en el passiu d’aquest govern, tots els incompliments o compliments molt parcials del PSOE pel que fa als compromisos adquirits perquè Illa fos president: recaptació d’impostos, model de finançament, IRPF, aeroport, traspàs de Rodalies...

I aquí hi ha la gran pedra a la sabata d’aquest govern: el seu lligam i submissió als interessos de Pedro Sánchez i el PSOE. El govern d’Illa, i el president mateix, són incapaços d’enfrontar-se a Sánchez i el PSOE. Més que mai, molt més que en temps dels presidents Maragall i Montilla, els socialistes catalans són una delegació territorial, una franquícia, una sucursal. Això es nota en el dia a dia i encara més quan es produeixen conflictes evidents, com va passar durant el caos de Rodalies de principis d’any.

Com va fer el copilot de Carlos Sainz, a Salvador Illa algú li hauria de cridar: “¡Trata de arrancarlo!. ¡Trata de arrancarlo, Salvador!, ¡Por Dios, trata de arrancarlo!”. Però no sembla, almenys a hores d’ara, que el govern pugui enlairar-se. L'única possibilitat que endevino perquè aquest executiu de la Generalitat —que, a desgrat de tenir força elements a favor, no millora a les enquestes— pugui revifar és que, l’any vinent, PP i Vox conquereixin el govern d’Espanya. Aleshores Illa i el PSC ineludiblement xocaran amb Madrid. Descarregat del llast de Sánchez i el PSOE, en aquestes circumstàncies el president Illa podrà aparèixer no sols com la nèmesi de la dreta i l'extrema dreta espanyolistes, sinó també com un campió del catalanisme i la defensa del país. Serà una oportunitat, si sap aprofitar-la. Una altra cosa ben diferent és si només amb això n’hi haurà prou.