Un dels puntals estratègics de l’onada reaccionària —a la dreta i a l’esquerra— que assola el panorama polític internacional és la caricaturització del feminisme. És una ridiculització amb la intenció d’anorrear-lo i fer-lo passar per caduc que pren moltes formes: l’esmena a la totalitat, tractant-lo com un moviment homogeni i condemnant-lo íntegrament per alguna de les expressions de la seva transversalitat; la invalidació dels motius que van fer que esclatés dècades enrere amb l’argument que els temps han canviat; l’associació interessada de feminisme i wokisme i, per tant, l’anul·lació de tota reivindicació que sembli moderadament feminista, comprovats els estralls socials i el fracàs polític i ideològic que el wokisme carrega; la insinuació que el consentiment és un àmbit confús d’habitar, i que, per tant, hi ha una mena d’agressions que patim les dones que, en realitat, no ho són; la promoció de la idea que el feminisme ha arruïnat la feminitat i les opcions de felicitat plena per a les dones, desvinculant-les de la vocació a la maternitat. En definitiva, l’esperonament d’un marc de pensament en què el feminisme és un moviment desconnectat dels interessos dels subjectes a qui diu defensar i donar veu, una ideologia sense motius de ser, un constructe cultural sense realitat social que el justifiqui i que, en conseqüència, ha de ser combatut i eliminat.
La noció generalitzada que ja no hi ha res que justifiqui l’existència del moviment feminista es desfà cada vegada que un home mata una dona pel fet de ser-ho
Aquesta concepció del feminisme —entesa com un histerisme generalitzat que les dones ens encomanem entre nosaltres— converteix qualsevol reivindicació del moviment feminista en una opinió i, per tant, converteix la raó de ser del feminisme en opinable. Recordo una enquesta del CEO del febrer del 2024 en què s’estimava que un de cada tres catalans pensava que el feminisme ha anat massa lluny, una concepció que pot vincular-se a això que explico. D’entre tota aquesta opinabilitat i argumentari de l’excés del feminisme, però, hi ha una dada que només els qui són l’ala reaccionària de l’ala reaccionària s’atreveixen a dubtar: les morts per violència masclista. La mort és un valor absolut que posa davant del mirall també aquells qui, per despolitització o per replegament sobre els seus interessos, tendeixen a surfejar el discurs que el feminisme ha perdut la seva raó de ser. Costa molt de creure que els assassinats masclistes són un fenomen desprès d’estructura que apareix com un bolet, que no és la punta de l’iceberg d’alguna cosa més. Igual que el feminisme presenta buits discursius en alguns àmbits, la noció generalitzada que ja no hi ha res que justifiqui l’existència del moviment feminista es desfà cada vegada que un home mata una dona pel fet de ser-ho.
En els mesos que portem d’any, a Catalunya han mort set dones per violència masclista i un menor per violència vicària. A l’Estat espanyol, aquest any han mort trenta-vuit dones per violència masclista. És curiós que la bogeria sempre caigui a la banda del feminisme, i no a la banda de qui, amb les xifres davant dels nassos, s’entesta a explicar que tot plegat és un mite. Estirant el fil, els deu primers mesos d’any la policia ha atès catorze mil quatre-centes cinquanta-cinc denúncies. En aquest esglaó s’hi estén el tel de les denúncies falses que, bo i que existeixen i suposen una deslegitimació del feminisme incontestable a ulls de qui les pateix, són molt minoritàries. L’esmena a la totalitat que neix de l’onada reaccionària, però, impedeix de separar les pomes de les peres, i capa la possibilitat de reflexió dels qui s’hi adhereixen i la possibilitat de considerar el masclisme com a estructura que empara assassinats. Si totes les denúncies fossin falses, a Catalunya no haurien mort set dones per violència masclista i un menor per violència vicària. Tres d’aquestes dones, de fet, tenien denúncies prèvies contra el seu homicida, i dues d’elles tenien ordres de protecció vigents.
Com que es fa molt difícil fer veure que les dones mortes no hi són, i com que la violència masclista és la pedra a la sabata que impedeix que el masclisme tanqui el cercle, el discurs reaccionari nega el fenomen. Quan el cas és escandalós i ocupa la conversa pública, procura separar-lo del feminisme i tracta l’home perpetrador de bèstia sense ideologia. Quan el cas genera tanta commoció social que no hi ha mecanisme discursiu per a controlar-lo, arriba l’hora d’instrumentalitzar el cas en favor de reivindicacions abrandades com, per exemple, la pena de mort de l’assassí. Aquesta progressió és la manera que ha trobat el reaccionarisme de protegir-se i de revestir-se d’una sensibilitat social i proximitat amb els tràngols que travessen les dones que no té ni vol tenir perquè, en realitat, està construït sobre la idea que veure passar un degoteig incessant de notícies de dones mortes per violència masclista és un negoci que socialment ens surt a compte d’acceptar.
És possible discrepar amb algunes de les faccions ideològiques sorgides del feminisme. És possible trobar-se amb què, donada la seva pluralitat, no tot el moviment feminista ens representa tota l’estona. És possible tractar-lo com un moviment subjecte i mereixedor de crítica i, alhora, entendre'n la raó de ser, perquè no fer-ho és negar les xifres, negar la realitat, i negar la mort com a valor absolut. La caricatura i la ridiculització que s’infligeix des del reaccionarisme perquè el feminisme sigui concebut com un moviment proscrit és la caricaturització i ridiculització de les dones que, any rere any, són víctimes de crims masclistes. Hi ha qui s’adhereix a certes consignes per moda, o per comoditat, o per sentit de la preservació del privilegi i que, quan fent scroll xarxes socials avall topa amb la notícia d’una dona morta pel fet de ser-ho, ha de fer-se el boig per poder continuar dient que la bogeria és el feminisme.