Llegint el magnífic article de Tian Riba titulat Guerra i pau, en què, a partir de diversos exemples, mostrava la deriva semàntica dels discursos polítics mitjançant eufemismes de marca blanca per domesticar la ja ensinistrada massa de votants, vaig pensar en Felipe González i en els gerros xinesos, lítote que ell va emprar per descriure afectuosament el paper dels expresidents del govern en guaret. “Los ex presidentes somos como jarrones chinos en apartamentos pequeños”, va dir, per afegir: “Todos les suponen un gran valor, pero nadie sabe dónde ponerlos y, secretamente, se espera que un niño les dé un codazo y los rompa”. La frase —construïda gravitatòriament al voltant d’un brillant eufemisme com el de gerro xinès— és, bàsicament, una burla, perquè Felipe González no va pensar mai a acabar en el fons d’un cubell, esberlat i ple de pols, sinó que va voler renéixer com a oracle, i una vegada apagada la seva aura sobre les noves generacions, va decidir renéixer com a bomba incendiària dins d’un socialisme que un dia va controlar amb mà de cabdill. Si és per manca d’amor, no ho sé, però convertit en un socialista de falsa bandera, González ha sigut adoptat pels universos periodístics que li fan la pilota i el tracten de "don", cortesia cortesana que ajuda a fer de la seva boca un gerro xinès desbordat de flegmes.   

Aquesta setmana, don Felipe ha aparegut amb el seu antic company de guerra, don Alfonso, i junts semblaven, l’un, un gerro xinès, i l’altre, un botijo, i no per la seva aparença —més aviat eixuta—, sinó per la seva qualitat moral. Pareixia que la vida els hagués separat definitivament, però vet aquí que, trenta anys més tard, varen reaparèixer junts, compartint amoralitat i tuf d'extrema dreta. Anava a emprar l’expressió extremunció ideològica, però els vaig veure molt cofois d’haver-se conegut, com quan eren joves, i en certes clandestinitats es deia que eren dos homes que formaven part d’una operació preparada per la CIA perquè Espanya passés d’una dictadura a una democràcia sense marxismes. Se’n recorden d’aquella brillant frase que va pronunciar Felipe l’any 1979 al XXVII Congrés del PSOE? “Hay que ser socialista antes que marxista”. I allà junts, aquesta versió atrotinada d’Andy y Lucas feia la sensació que malvivien entre la vergonya i el fàstic. I ho van fer a Sevilla, evidentment, ciutat on són tractats, sobretot Guerra, com a califes.

Mai no em va agradar Alfonso Guerra, un gracioset que va fer de la política una mescla entre txeca i club de la comèdia, mostrant unes taules de polític humorista del tipus de Los Morancos. Benvolguda hemeroteca. Don Alfonso, un estadista d’Hacendado, va viure de la mamella política des que va deixar el càrrec de vicepresident, i com a diputat, desapareixia i apareixia al Congrés dels Diputats, casualment, sempre disposat a castigar amb retòrica constitucionalista qualsevol catalanitat. Guerra, conegut a Sevilla com Don Arfonzo, és un catalanòfob de manual.

A la vida, s’ha de saber triar bàndol, i aquests dos s’han passat a l’altre costat

Curiosament, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo de la mà d’uns sevillans, però m’hi vaig negar excusant tenir un mal dia. “¿Es que no te cae bien don Arfonzo?”, em varen preguntar, com si rebutgés anar a una visita papal. Qui m’acompanyava sí que va acceptar la invitació, però jo vaig preferir quedar-me a l’hotel, convençut que la trobada amb don Arfonzo seria com una tremenda ressaca. Llavors, en plena caiguda en l’alcoholisme, vaig preferir la companyia d’un mal vodka que la d'un caçador de recompenses catalanòfob. Tot el que es pugui dir de don Arfonzo ja ho va dir Jorge Semprún a les seves memòries.

A diferència de don Felipe, portador d’una falsa modèstia desacomplexada, don Arfonzo té una supèrbia acomplexada per injustificada. N'és un exemple la seva obra publicada. Fent una revisió dels seus llibres, em corprèn comprovar com els títols defineixen la personalitat inflada d’un polític que es creu un intel·lectual posseïdor de la suprema veritat. Cuando el tiempo nos alcanza: memorias 1940-1982, Dejando atrás los vientos: memorias 1982-1991, Una página difícil de arrancar: memorias de un socialista sin fisuras, La democracia herida, Diccionario de la izquierda i La España en la que creo. Ni que fos Benito Pérez Galdós. A diferència de don Arfonzo, don Felipe té pinta de preferir ser escoltat que llegit, perquè després de la fortuna acumulada escalfant cadires en consells d’administració, qualsevol cosa que et paguin per un llibre és xavalla.

Charlie Kirk, l’home que va morir de la seva pròpia metzina, era el paradigma d’un temps en què tothom pot dir la bajanada més tèrbola i trobarà un nínxol de persones disposades a propagar-la com la pesta. Don Felipe i don Arfonzo són d’una altra generació, analògica, per descomptat, i de pana, però si de Guerra no se’n pot esperar massa perquè ni el continent ni el contingut estan a l'altura de l’egocentrisme del personatge, de Felipe se n’esperava una miqueta més. Sobretot, la gent d’esquerres, ja que el consideraven un barrut amb una certa pàtina d’estadista. Lamentablement, don Felipe s’ha convertit en una caricatura d’Aznar.

Aquest retrobament amb aires de sarsuela s’entén llegint la crònica d’aires arcaics i carrinclons del Diario de Sevilla. El retrobament entre don Felipe i don Arfonzo es va fer al Patio de la Montería del Real Alcázar de Sevilla i l’objectiu era lliurar a ambdós el Premio Manuel Clavero. Els discursos van ser els propis de dos ancians nostàlgics d’una Espanya que torna com l’acidesa d’estómac. Diu la crònica que “hay un PP al que le gusta mucho Guerra”. I també González. A la vida, s’ha de saber triar bàndol, i aquests dos s’han passat a l’altre costat. Els dos jubilats guardonats van parlar, entre chirigotas i aplaudiments, de l’amnistia i de la reforma fiscal promoguda des de Catalunya. Sempre Catalunya com a problema. Sense Catalunya, don Felipe i don Arfonzo serien una mota de pols en el temps.