Aliança Catalana no trobarà un candidat a la batllia de Barcelona fins que la seva direcció no reconegui obertament —i amb modèstia— que els problemes de la capital de Catalunya no són els problemes de Ripoll. El circ que Pedro Sánchez va organitzar aquest cap de setmana amb els suposats demòcrates del món era una ocasió perfecta per recordar que el vel islàmic és un perill folklòric al costat de la pressió cultural i psicològica que pateixen els catalans de Barcelona. Pretendre convertir la ciutat en la capital internacional de la justícia social mentre se n’arracona la llengua i els jutges de Madrid persegueixen independentistes és d’una perversió admirable.
A Barcelona, l’enemic principal dels valors occidentals no és l’islamisme, sinó les restes del franquisme que encara estructuren el poder
A Barcelona, l’enemic principal dels valors occidentals no és l’islamisme, sinó les restes del franquisme que encara estructuren el poder. L’islamisme és un problema, però l’enemic estructural és l'elit castellanitzada per la dictadura que fa servir la immigració com a eina de substitució lingüística. Si diem que el vel islàmic amenaça la llibertat de les dones, potser hauríem de reconèixer que els catalans de Barcelona van amb burca i que el PSOE és la reixeta per la qual respiren. A Barcelona, la degradació, la inseguretat i el conflicte social sempre han vingut de la mateixa obsessió de Madrid per dominar la ciutat al preu que sigui. Ens podem remuntar al temps del pistolerisme, podem anar fins a la construcció de la Ciutadella, o bé recordar la lluita per tirar a terra les muralles. L'enemic ha estat gairebé sempre el mateix, disfressat amb discursos i excuses diverses.
A Barcelona plou sobre mullat, i és difícil que Aliança trobi un alcaldable amb cara i ulls si el partit no té present la força que l'Estat fa cada dia per desautoritzar la catalanitat com a actor polític. A Barcelona el català s'ha d'amagar: ho hem arribat a trobar tan normal, i fins i tot tan divertit —el barceloní de soca-rel ha sigut objecte de tants escarnis—, que hem deixat de donar-li importància. Aquest cap de setmana era un bon moment perquè Aliança expliqués l'arrel del seu problema. N'hi havia prou de recordar que les esquerres de Sánchez es van aliar amb el ministre francès Manuel Valls per evitar que Ernest Maragall fos alcalde de la ciutat. I que, quatre anys després, van cedir a la pressió de la branca més franquista del PP per impedir que ho fos Xavier Trias.
A Barcelona la guerra s'ha de plantejar amb la mateixa radicalitat que a Ripoll, però des de la fondària genuïna que la història dona a la ciutat. Si dos senyors de Barcelona tan moderats com Maragall i Trias no poden ser alcaldes perquè són massa catalans, no sé on es pensen que arribaran els nois d'Aliança fent la mateixa comèdia que ells. Parlem de Maragall, que va començar la seva carrera a l'ajuntament de Josep Maria Porcioles i va sobreviure al cop d'estat dels castellans del PSC que van defenestrar Raimon Obiols. Parlem de Trias, que va perdre les eleccions de 2015 gairebé expressament i va renegar de Jordi Pujol, mentre polítics sense patrimoni com Aznar o González es feien multimilionaris —ara llegeixo que José Bono acaba d'ampliar el seu palau de Tànger.
Des que Madrid va trobar en la immigració un substitut als bombardejos, Barcelona no ha fet altra cosa que decaure i viure del modernisme. Només en el període del procés, quan es va veure que bona part de la immigració castellana simpatitzava amb el referèndum, la ciutat va revifar i va començar a sortir als estudis internacionals com un dels llocs d'Europa amb més futur. Ara, gràcies a l'1 d'octubre, es veu millor que mai que les esquerres són la continuació del franquisme, un instrument de dominació del país, més que no pas de justícia social. També es comença a veure que el problema de Catalunya és anterior a la independència perquè Barcelona és la capital espiritual d'Espanya, però no en el sentit que podrien entendre-ho els feixistes castellans.
Només cal veure la geopolítica de Sánchez —qui són els seus aliats i els seus enemics— per entendre que el Tercer Món i els valors fanàtics mahometans han vingut sempre de Castella disfressats amb la moda de l'època. La democratització d'Espanya ha vingut sempre de Barcelona, i a Madrid han acabat mirant cap a Barcelona quan han caigut al fons del pou perquè Espanya va començar a Barcelona, a la Barcelona catalana, a la Barcelona cristiana, a la Barcelona mediterrània, a la Barcelona europea, a la Barcelona occidental. La independència era una forma més de reestructurar Espanya. El socialisme és una manera més de tornar-la al forat de la gana i el conflicte on la porten sempre els castellans amb el seu ordeno y mando, i els seus complexos d'inferioritat.
Tant se val que a València insisteixin a passar-se al castellà per dissimular la seva catalanitat: Barcelona és la ciutat més espanyola de l'Estat i és la capital de Catalunya, la nació dels catalans. És una cosa que els castellans no podran canviar mai amb les seves crueltats de pastor de cabres. Per això sempre que intenten dominar-la acaben fent retrocedir Espanya.