El sociòleg francès i expert en dret Gabriel Le Bras (1891-1970) estableix una tipologia quadripartida que proposa classificar els catòlics segons el seu nivell de pràctica religiosa, sobretot observant si participen en rituals com la missa. El primer grup el conformen els catòlics practicants o devots: assisteixen regularment a missa (sobretot els diumenges), participen en els sagraments i tenen una vida religiosa activa. Aquí hi ha també els practicants regulars, que van a missa de tant en tant, es confessen de tant en tant, combreguen a vegades.
El segon grup el conformen els catòlics no practicants. Es consideren catòlics (identitat cultural o familiar), però no participen habitualment en la pràctica religiosa. Un tercer bloc són els catòlics ocasionals o conformistes estacionals: practiquen només en moments puntuals: festes com Nadal i Pasqua i rituals socials (baptismes, primera comunió, casaments, funerals). Finalment, engloba els indiferents o allunyats, que tenen poca o cap relació amb la religió, i poden estar batejats, però la religió no té pes en la seva vida. Aquí dins, le Bras parlava dels dissidents, una categoria també anomenada els “estrangers” a la vida de l’Església.
Els dissidents en la religió són persones que s’oposen o qüestionen doctrines, pràctiques o autoritats religioses establertes
Els dissidents en la religió són persones que s’oposen o qüestionen doctrines, pràctiques o autoritats religioses establertes. Al llarg de la història, molts han tingut un gran impacte, sovint provocant reformes o nous moviments o simplement han aconseguit fer trontollar alguns aspectes de la doctrina, la pràctica o la vivència de la religió.
El gran dissident dins el cristianisme és Martí Luter (1483-1546), que va desafiar l’Església catòlica amb 95 tesis a la porta del castell de Wittenberg i va trencar-hi, obrint així la Reforma protestant. Un altre dissident és Joan Calví, que amb austeritat va reformar el protestantisme (Soli Deo Gloria). Ja abans de Luter, Jan Hus va ser executat per heretge. Des del segle II, el cristianisme volia mantenir un ensenyament incontaminat i es van esforçar per a detectar les possibles desviacions. El cristianisme n’ha viscut moltes, d'heretgies en el seu si: docetisme, marcionisme, montanisme, adopcionisme, sabel·lianisme, arianisme, apol·linarisme, nestorianisme, monofisisme, donatisme, pelagianisme i gnosticisme, per citar-ne només algunes. Totes elles definien de manera discrepant algun aspecte fonamental del dogma. Els seus defensors no van ser absorbits pel sistema, sinó més aviat centrifugats.
Però també a l’islam hi ha hagut personatges incòmodes que han estat arraconats: el místic sufí Mansur al-Hallaj va a ser executat (crucificat i decapitat) per afirmacions considerades herètiques sobre la unitat amb Déu i l’escriptor britànic Salman Rushdie va generar controvèrsia amb la seva novel·la The Satanic Verses, considerada blasfema per alguns musulmans. En el judaisme, Baruch Spinoza va ser excomunicat per les seves idees radicals sobre Déu i la religió. Giordano Bruno va ser condemnat per la Inquisició per idees teològiques i cosmològiques. Galileo Galilei va ser empresonat acusat d’herètic per haver promogut la teoria copernicana basada en l’heliocentrisme. Alguns d’ells no s’havien preocupat de la religió fins que la religió es va començar a preocupar per ells, com Rushdie. D’altres eren profundament espirituals, com Luter o al-Hallaj.
L’acceptació per part dels sistemes religiosos que algú pugui expressar discrepàncies amb la seva fe és un tema delicat i no resolt. La pluralitat intrareligiosa, la diversitat dins les mateixes confessions, és una realitat que sovint s’ha volgut uniformar i els més excèntrics n’han patit les conseqüències. Gràcies a les dissidències i a les discrepàncies, les mateixes religions s’han anat purificant i han perdut llast que les deixava inhàbils. Encara hi ha espai per dissidències presents i futures que facin avançar. Són els dissidents facilitadors.