El pet d’hipocresies i contradiccions que ha fet el programa Zona Franca és gairebé millor que el cas dels pressupostos per explicar la pressió que el règim de Vichy ha començat a fer per integrar el PSC a la democràcia catalana. La rendició d’ERC davant d’Espanya és massa crua i descarnada per anar a un cicle d’eleccions normals. Es recorda molt que l’abstenció dels independentistes afecta sobretot l’espai de CiU, però també hi ha l’abstenció de l’unionisme, que és enorme i que afecta el PSC.
Vox i PP no perden votants perquè TV3 els insulti, ni aquí ni a Espanya. En canvi els socialistes fan equilibris a Madrid i Barcelona, i enlloc no estan del tot a casa seva. Però, a més, Manel Vidal no hauria tocat una ferida tan tendra i purulenta, relacionant el PSC amb els nazis, si no fos que ERC i JxCat es disputen follament el seu suport. ERC es va creure els elogis que La Vanguardia feia a Pere Aragonès i ara s’ha trobat que la vella guàrdia autonomista l’ha agafat a contrapeu i li fa la pinça.
La foto que VilaWeb publica en mida pòster del president donant la mà a Salvador Illa forma part de la mateixa lluita que ha fet saltar pels aires l’humor de Zona Franca, però té lletra petita: si ERC ha hagut de cedir davant els socialistes és perquè els convergents van tancar un acord anterior per controlar els pressupostos de la Generalitat amb el partit de Pedro Sánchez, a través del Parlament. Ho ha explicat molt bé Jordi Barbeta en un article. La candidatura de Xavier Trias per recuperar el govern de Barcelona ha acabat d’encendre els ànims i la lluita per guanyar-se el cor podrit del PSC.
Per sobreviure, i per imposar la seva agenda, Sánchez i Junqueras necessiten que les ferides sagnin, que Catalunya i Espanya no siguin exactament el mateix, que hi hagi encara una diferència real entre estar dins i estar fora del sistema
Per entendre el col·lapse que ha patit l’humor de Zona Franca, un programa curosament cuinat des de les confluències progres i republicanes del país, s’ha de tenir en compte que Junqueras és un líder sobrevingut. Igual que Sánchez a Madrid, Junqueras depèn de la feblesa del sistema per controlar el galliner. Per sobreviure, i per imposar la seva agenda, Sánchez i Junqueras necessiten que les ferides sagnin, que Catalunya i Espanya no siguin exactament el mateix, que hi hagi encara una diferència real entre estar dins i estar fora del sistema.
Sánchez necessita alimentar l’espai de Podemos, sense que els nois de Pablo Iglesias se li escapin de les mans, mentre que Junqueras necessita alimentar els independentistes irredents, però també sense passar-se. Sánchez i Junqueras depenen de la seva capacitat de donar als perdedors de la història l’oportunitat de dir la seva en el món que ve, encara que després això no signifiqui res. Necessiten donar peixet a l'antiga classe dirigent per bullir-la al bany maria, mentre la història va creant nous aliatges fora de les antigues estructures de poder.
ERC, doncs, no té cap pressa ni cap incentiu per tancar les ferides de l’exili, ni per dissimular l’ocupació amb ombres xineses i grans discursos patriòtics. En canvi el món convergent vol tornar als pactes de sempre amb el PSC a canvi de folkloritzar l’independentisme i de trobar una sortida personal a Carles Puigdemont. La sociovergència, igual que el PSOE andalús i que el PP, necessita tornar enrere o que tot s’ensorri amb un cataclisme. Per tant, hem d’esperar que les exhibicions de victimisme heroic que ha generat el cas de Zona Franca es multipliquin i marquin la dinàmica electoralista dels propers mesos.
Per no empitjorar la situació, el país necessita anar endavant i, com tothom sap des de fa temps, TV3 i la Generalitat no són un bon lloc per canviar res. Al contrari del que deia Manel Vidal en el fil de tuits que va fer per carregar contra ERC, si has de fer autonomisme com a mínim paga el preu i fes-lo malament. El procés ens ha deixat tan mal parats, que els pressupostos ja només serveixen per apaivagar la fúria del món que està morint. I per desgràcia, pocs articulistes i humoristes ho volen reconèixer.