No sabem a hores d’ara si hi haurà acord de pressupostos ERC-PSC, però sí que hi ha una cosa clara. Amb pressupostos vells o nous, el Govern de Pere Aragonès es trobarà amb la insòlita situació d’haver de governar amb uns pressupostos que no seran els seus. Seran els de l’oposició.

Tal com han anat les coses, per aprovar pressupostos nous, Aragonès haurà d’empassar-se totes les demandes del PSC, que en la discrepància fonamental —B-40, aeroport, Hard Rock, etc.— coincideixen amb les de Junts per Catalunya. Si no hi ha acord, el Govern haurà de treballar amb els pressupostos prorrogats, però, ep!, amb les esmenes que l’imposin els grups de l’oposició.

Per aprovar pressupostos nous Aragonès haurà d’empassar-se totes les demandes del PSC, i si no hi ha acord, el Govern haurà de treballar amb els pressupostos prorrogats, però amb les esmenes que l’imposin els grups de l’oposició

Aquesta setmana, el PSC, Junts i altres grups han validat el decret de pròrroga dels pressupostos vells, però obligant el Govern —amb el vot en contra d’ERC— a tramitar-lo com a projecte de llei. La qual cosa implica que l’oposició podrà presentar esmenes. I no cal dir que cada grup parlamentari presentarà les que cregui convenient. I el més probable és que els grups de l’oposició presentin esmenes al projecte governamental susceptibles de ser aprovades per una majoria alternativa. El Quart Cinturó ja és inexorable. I segur que també s’ho faran venir bé per introduir esmenes que imposin algun tipus d’obligació a l’executiu respecte a l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock. Tot això té assegurats els vots de PSC i JxCat, i segurament de Ciutadans i PP. Però sorgiran altres qüestions, com per exemple les reivindicacions dels metges que han fet vaga, les reivindicacions del tercer sector, les reclamacions dels professionals de l’ensenyament i qualsevol altra demanda de qualsevol altre col·lectiu que demani un suport institucional més gran. Poden ser esmenes emparades en l’increment de recursos procedents dels pressupostos de l’Estat. I un cop aprovades, obligaran el Govern a executar-les sota la contínua vigilància dels grups de l’oposició al Parlament, que, pel que s’ha vist fins ara, no semblen gaire disposats a posar les coses fàcils a Esquerra Republicana.

En circumstàncies similars, a qualsevol país de l’Europa Occidental el que solen fer els governs que no tenen majoria i no poden desenvolupar el seu projecte polític és convocar eleccions, però ja fa temps que els designis de la política a Catalunya són inescrutables. Pere Aragonès ja ha dit que el seu objectiu, malgrat estar en minoria, és esgotar la legislatura, és a dir, continuar com si res i peti qui peti fins al 2025. I, des del punt de vista aritmètic, ho pot fer, perquè així com l’oposició li pot determinar les polítiques, cap grup està en condicions de presentar-li una moció de censura amb possibilitats d’èxit. Si la presenta Junts, no tindrà el suport del PSC ni de cap altre grup, i si la presenta el PSC, no tindrà el suport aritmèticament imprescindible de Junts.

Socialistes i republicans estan condemnats a entendre’s ara per assegurar-se un futur compartit al Govern de la Generalitat. Una possibilitat seria fer un pacte de no-agressió que inclogui pressupostos... i un calendari electoral, però això últim no es fa, si es fa no es diu i si es diu es nega rotundament

Aquest és el doble problema que té el PSC. Els socialistes catalans es veuen ara guanyadors, però necessiten que les eleccions catalanes se celebrin abans que les generals. Tampoc, però, pot forçar Aragonès més del compte, perquè es poden trobar que, tot i guanyar els comicis, no puguin governar, com li va passar a Inés Arrimadas. És difícil imaginar que ERC doni suport a Salvador Illa com a president si abans Illa ha forçat la caiguda d’Aragonès.

Arribats a aquest punt, la conclusió és que socialistes i republicans estan condemnats a entendre’s ara per assegurar-se un futur compartit al Govern de la Generalitat. Una possibilitat seria fer un pacte de no-agressió que inclogui pressupostos... i un calendari electoral, però això últim no es fa, si es fa no es diu i si es diu es nega rotundament.