Una cosa és que Pere Aragonès vulgui esgotar la legislatura i una altra de ben diferent que pugui. És normal que ho intenti, perquè en principi no hi ha cap dirigent polític que estigui disposat a deixar la cadira abans d’hora, però com que no té majoria absoluta li pot resultar molt més complicat fer-ho. Sobretot perquè aquesta vegada tot pot dependre d’un factor extern que no controla, però del qual els partits catalans —ERC, JxCat i la CUP— són directament responsables i en temen com mai les conseqüències: l’abstenció independentista a les eleccions espanyoles d’aquest 23 de juliol.

Què farà si l’abstenció iguala o supera la dels comicis municipals del 28 de maig i deixa la representació de les tres formacions a les Corts espanyoles —Congrés i Senat—, i de manera molt especial la del seu partit, en mínims històrics? Farà com el president espanyol, Pedro Sánchez, que després dels mals resultats obtinguts pel PSOE es va veure obligat a avançar les eleccions espanyoles en lloc de mantenir-les per a final d’any en un intent de salvar els mobles, i ell també anticiparà les eleccions catalanes? O tindrà la temptació de continuar endavant amb el mandat com si res no hagués passat i deixarà que siguin quan toquen, això és, el febrer del 2025? Mirar d’esgotar la legislatura en aquest darrer supòsit seria una temeritat, però en política està a bastament demostrat que res no és impossible.

La voluntat del 132è president de la Generalitat ha sigut sempre la de governar els quatre anys que li corresponen i fer les eleccions més aviat del previst no ha figurat mai en el seu calendari. Amb aquesta intenció, de fet, va fer els últims canvis al Govern, prescindint de consellers molt qüestionats com Josep González Cambray a Educació i Juli Fernàndez a Territori i recuperant noms de pes dins d’ERC com Anna Simó i Ester Capella. Una decisió fins a cert punt sorprenent, en la mesura que en realitat suposa tirar-se pedres a la teulada, perquè fins ara els anteriors presidents de Catalunya mai no havien donat a l’oposició la satisfacció de tallar el cap als consellers més censurats. Al contrari, com més crítiques rebien, més tenien el càrrec assegurat. Pere Aragonès, en canvi, amb un moviment d’aquestes característiques, reconeix que tenen raó els que li diuen que té un govern feble, i ni tan sols no és clar que amb la remodelació hagi fet variar aquesta percepció.

Si s’haguessin esforçat tant com ho han fet a l’hora de bescantar i criminalitzar l’abstenció i d’agitar el fantasma de la por a l’extrema dreta en, per exemple, aplicar el mandat del referèndum del Primer d’Octubre, probablement la situació del país ara seria una altra

És una evidència que ERC té la minoria més exigua que ha tingut mai cap dels altres partits que ha governat la Generalitat. I és per això que, tot i no desitjar-ho, es pot veure abocada a haver d’avançar els comicis catalans si els resultats del 23 de juliol no acompanyen. En una situació així, fora molt complicat aguantar la pressió mentre tota l’oposició en pes, del PSC al PP, Cs i Vox, passant fins i tot per JxCat i la CUP, procuraria, sense la més mínima pietat, fer estelles de l’arbre caigut. Però com que l’únic que té la potestat de cridar a les urnes és el president de la Generalitat, serà Pere Aragonès qui tindrà l’última paraula, com la va tenir en el seu moment José Montilla esgotant el mandat el 2010, malgrat que cada dia que passava sense que hi hagués eleccions el PSC perdia un llençol rere l’altre i, quan finalment es van fer, va perdre bous i esquelles amb un dels pitjors resultats de la seva història.

La clau rau en si aquests partits falsament independentistes que són ERC, JxCat i la CUP han sabut entendre el missatge de l’abstenció del 28 de maig, cosa que, a la vista de les reaccions que han anat tenint, no sembla pas. De fet, lluny de comprendre-la, s’han dedicat a combatre-la, i aquest ha acabat sent en realitat el leitmotiv de les campanyes respectives, que ha eclipsat qualsevol possible proposta programàtica, si és que n’hi ha hagut cap d’interessant més enllà de la reedició del mercadeig autonomista de sempre. Si s’haguessin esforçat tant com ho han fet a l’hora de bescantar i criminalitzar l’abstenció i d’agitar el fantasma de la por a l’extrema dreta en, per exemple, aplicar el mandat del referèndum del Primer d’Octubre, probablement la situació del país ara seria una altra. Però com que es veu que només els preocupa el manteniment del tros de cadascú i de les quotes de poder que hi van associades disparen a tort i a dret contra l’abstenció en un intent desesperat de frenar un càstig que als comicis locals els va passar una primera factura que no s’esperaven.

I no se l’esperaven perquè tots plegats han comès l’error de creure que el seu era un electorat que s’ho empassava tot sense dir ni piu i que li podien fer el que volguessin que mai no els plantaria cara. Però resulta que l’han enredat tant, l’han ensarronat tant, l’han utilitzat tant, l’han maltractat tant, l’han menystingut tant, l’han decebut tant, l’han venut tant, l’han traït tant, i ara l’insulten tant, que al final se n’ha afartat i ha dit prou. És per això que una part important dels votants independentistes ha decidit deixar-los de votar i quedar-se a casa. Perquè si ERC, JxCat i la CUP han deixat de ser independentistes —si és que mai n’havien estat de debò—, per quina raó el votant independentista, que en cap cas no ha deixat de ser-ne i que precisament per aquest motiu s’ha quedat sense partits ni líders polítics que el representin, els hauria de continuar votant? Si, en conseqüència, a aquestes eleccions espanyoles, com va passar als comicis municipals, no s’hi presenta cap partit independentista, per què pretenen que els independentistes els votin a ells?

El problema de fons és si sabran o voldran entendre el missatge d’un hipotètic segon vot de càstig. I aquí, si es produeix, és on a Pere Aragonès se li gira feina davant la necessitat imperiosa d’haver de fer front a un doble dilema. D’una banda, el d’escollir entre si avança les eleccions catalanes o prefereix resistir com sigui i deixa que la legislatura vagi fent el seu curs. De l’altra, el de desconèixer, si tria anticipar-les, si això serà entès com una claudicació o si es convertirà en un nou revés també en forma d’abstenció, el tercer, i qui sap si el definitiu perquè els partits actuals acabin sucumbint. I és que, si no canvien molt les coses, el tercer capítol de l’independentisme quedant-se a casa, o ves a saber si cercant opcions alternatives, pot fer encara més estralls i provocar que, tard o d’hora, tots agonitzin igualment.