Contra el pronòstic de la majoria, ahir Carles el Gran va fer encara més gran l’independentisme, va fer més gran encara l’estat de dret i la democràcia. A ulls del món és el capità dels catalans. A través dels mitjans de comunicació hem pogut veure, però, com n’hi havia uns quants que no se n’alegraven gens, uns quants que no, que no, que ells continuaven extraviats en la lluita entre partits, buscant la dosi diària d’adrenalina. Encara no han entès que la victòria d’ahir de Carles Puigdemont i de Toni Comín, que l’entrada d’Astèrix al Parlament Europeu, és la victòria dels petits sobre els grans, dels justos sobre els injustos, dels que creuen que la política s’ha de fer a plena llum del dia i no en cambres fosques ni secretes. Ni en deserts remots ni en muntanyes llunyanes. En la nostra societat moderna, oberta, en una societat de la informació no hi ha lloc per a les martingales de passadís, per als acords sota un taula, per a les timbes amb les cartes marcades. La democràcia en té un fart de fer-se vergonya a ella mateixa.

I ara em podreu renyar, contradir, i assenyalar-me que, precisament, que justament, el Parlament Europeu és, per una banda, l’assemblea parlamentària més gran que hi ha al món escollida per sufragi universal directe, i per l’altra, una cova d’Alí Babà, l’apoteosi dels interessos creats i espuris, de la casta política del continent, dels nens i nenes més consentits del nostre món. I tindreu raó de dir-ho. Precisament per això Puigdemont ahir va ser a Estrasburg i Oriol Junqueras no hi va ser. Perquè l’estratègia de Puigdemont, que és la correcta, ha estat la judicial i la política, identificant encara més els drets de Catalunya amb els drets humans, equiparant l’independentisme català a la lluita internacional a favor dels drets humans. L’estratègia de Junqueras ha estat la via política i dels polítics, i per això ha perdut. La casta política amb David Sassoli al capdavant, primer el reconeix com a eurodiputat i, després, elegantment, el deixa amb un pam de nas a la cel·la d’una presó. Són tan guapos aquests polítics italians, tan ben vestits, són tan entranyables, gairebé tan falsos com els nostres però, això sí, canten òpera.

La via dels jutges espanyols és la política, encara que vagin disfressats de jutges imparcials

Junqueras s’ha volgut entendre, dialogar, amb els espanyols que manen. I, a través de Jiménez Losantos, aquests senyors ja ens han deixat dit avui que al Parlament Europeu només s’hi pot anar a cavall, com el Cid, perquè no hi ha res a negociar. Punt final, Santiago y cierra España. I aquí qui mana és el Tribunal Suprem d’Espanya, que no és la via judicial encara que ho vulgui aparentar. La via dels jutges espanyols és la política, encara que vagin disfressats de jutges imparcials. Perquè la política a Espanya, avui la fan els jutges, no els polítics. Dit d’una altra manera. A Espanya manen els polítics jutges i a la Unió Europea la cosa està més repartida, en unes coses manen els jutges que fan de jutges i en altres coses manen els polítics que fan de polítics. No hi ha transvestisme, ara com ara. Per això no es posen d’acord les institucions europees i ens ofereixen aquest espectacle lamentable amb Puigdemont al carrer i el pobre Junqueras a l’ombra. I per això Espanya no aconseguirà el suplicatori per jutjar Carles Puigdemont. Perquè a Europa tallaran el bacallà els jutges, uns jutges als quals els és absolutament igual aquestes baralles nostres entre espanyols i catalans. Aplicaran el dret de manera professional i s’ha acabat el bròquil. El dret de manera dreta, no torta.