Ens vam fer amics perquè a tu et persegueixen i a mi també. Ens volen fer mal només per haver dit el que havíem de dir, al·lot, només per haver rallat un poquet, només per garrular com a homes lliures que som. Si poguessin ens escanyarien. I mai no deixaran de voler-nos fer molt de mal, el seu delicte sí que és d’odi, un acarnissament autèntic que trenca la convivència, una fixació obsessiva en contra de la llibertat dels altres, de la teva, de la meva. De manera que ja t’ho pots imaginar, que ahir vaig estar molt content per tu, per mi, per tots plegats, hòstia, perquè podràs continuar refugiat a Bèlgica, perquè continuaràs protegint-te, fent rap, gratant-te els senyals o burlant-te dels teus perseguidors, que tot plegat ve a ser el mateix. I mira si n’hi ha de twits que se’m passen i no sé per què vaig veure el teu i vaig fer que sí amb el cap, que sí, perquè tens entera la raó del sentit comú. Deies ahir que “no tenen dos dits de front. Realment li val la pena a l’estat espanyol perseguir un fruiter per unes cançons mediocres que va fer amb 18 anys, que no coneixia ni Déu, no destacava en res i no tenia cap impacte mediàtic? Surto al New York Times, al Washington Post i a The Guardian. Cracks”.

Són curts, indigents mentals, banals i malalts. Perquè el mal és banal, el que passa és que és molt perillós quan està finançat per un pressupost públic, com passava a Alemanya en temps de l’Hitler, quan és exercit per professionals de la repressió, per funcionaris que acumulen triennis, perquè els del GAL sobretot eren uns senyors funcionaris abans que terroristes. Ui, ja ho sé prou que estaries molt millor a ca teva, venent fruita a Uialfàs, fent cançons per nines guapes, però és que ens costa d’admetre-ho, Arenes, és molt bèstia el que et diré, però és que només els cops ens fan millors, només els cops ens trempen bé com un tros de ferro. No som ningú fins que no ens enfrontem a alguna cosa, ja sigui una muntanya, una onada salvatge, un càncer, no sé, a un problema gros de veritat. A l’estat espanyol no li val la pena però a tu sí, perquè t’has enfrontat sol a la injustícia, com un homenet. No s’aprèn res important dels llibres, només quan vius i t’encares amb enemics més alts que tu, és quan pots entendre qui ets i què ets i què estàs esdevenint. Un dia vaig llegir a la Ilíada que Tetis, la mare d’Aquil·les, li diu, abans d’anar a la guerra de Troia, que ha d’escollir. Que ha de triar si vol viure fins a vell i ser un desconegut o morir jove, però cobert de glòria. Si vol tenir una vida avorrida o intensa. Deixa per un moment de banda aquesta oposició dramàtica, massa literària, entre morir jove i morir vell, que ens distreu. El que ve a dir Homer és que la mare d’Aquil·les li pregunta, li fa entendre, si vol viure una vida que valgui la pena de ser viscuda o no. Si vol tenir-ne alguna per explicar o no. Si vol sentir-se viu en vida o mort en vida. Jo t’admiro molt. Saps viure i em fas entendre el que diuen realment els llibres vells, bon amic.