Un Victor Hugo joveníssim va escriure al seu quadern escolar la frase que ho resumia tot, la frase que fa entendre fins a quin punt un llibre pot arribar a ser-ho tot en aquesta i en l’altra vida. “Ser Chateaubriand o res”, escriu perquè ha llegit les Memòries d’ultratomba. Lamartine l’adora perquè hi veu l’aristòcrata, el millor home, la llegenda viva, el model que cal seguir, el futur. Cap altra vida sembla més rutilant, més plena, ni més ni millor aprofitada. Quan el 1836, completament arruïnat, François-René de Chateaubriand ven el voluminós manuscrit de les seves encara inacabades Memòries d’ultratomba, està oferint l’única propietat que li queda i que, tanmateix, és el més valuós: la seva vida viscuda, la fama.

La fama d’una vida exemplar, la d’un paladí de la llibertat, escrita amb l’entusiasme de qui sap que enamora, que és fascinant, fins i tot amb la falsedat, de vegades, de l’hàbil seductor, amb la ironia de l’home que té seny i criteri, amb el llenguatge de la gran eloqüència, amb l’alegria interior de l’individu desacomplexat. Chateaubriand comença el seu llibre etern amb l’episodi de la seva presentació a la cort de Lluís XVI, plançó d’una aristocràtica família, un dels remots fundadors de la qual va participar en la llegendària croada de sant Lluís. Hi trobem el relat de la seva infantesa al castell de Combourg, l’adolescència daurada d’un vailet de casa bona, la gran complicitat amb la seva germana Lucile, companya de jocs, somnis i malenconies. I d’alguna cosa més també, és clar, és clar que sí, el murri. Chateubriand serà des de molt jove fidel als principis antics de la monarquia però sense ser mai un carca i, després de la presa de la Bastilla, decidirà evitar la dictadura del Terror amb un fascinant viatge als Estats Units, admirable democràcia i punta de llança de la modernitat. Vindicarà per tot Europa una exòtica nació poblada de cocodrils, indis i sequoies, el Mississipí, les pells de castor, el pernil d’os o el xarop d’auró. Els viatges seran constants, frenètics en la vida de Chateaubriand. Visitarà Orient fins a arribar a Jerusalem, i per tot Europa, Itàlia, Gran Bretanya, Granada. Sempre, és clar, amb un febril dinamisme viatger, una de les característiques de la seva personalitat cavalleresca, una errància aventurera que s’inspira en l’Orlando furiós, la gran inspiració de Cervantes.

A escopetades Chateaubriand s’oposarà a la Revolució francesa i, després d’haver estat derrotat, s’exiliarà a Anglaterra, on viu la primera de les seves grans històries de seductor, on es familiaritzarà amb la literatura anglesa i, especialment, amb Lord Byron. Retorna a França quan Napoleó torna al poder, al qual admirarà i adularà fins al 1804, quan executen el duc d’Enghien, un destacat monàrquic. Durant la restauració borbònica serà un fastuós ambaixador —a la legació de Londres la seva cuinera Montmirel hi inventarà el famós tall de carn Chateaubriand i el pastís diplomàtic— i fins i tot arribarà a ser nomenat ministre d’Afers Estrangers, i per tant responsable de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya. Aviat serà apartat del govern, menyspreat, atacat per les seves crítiques a la monarquia, al govern del rei, perquè mai no va ser un carca, perquè estava contaminat d’americanisme, perquè creia de manera insubornable en la democràcia. Sí, Chateaubriand descobreix que més divina que la monarquia és la democràcia, el govern del poble. Les amants que té no l’abandonaran mai, potser perquè tot i ser un home menut sempre les acaba fascinant, com a Madame de Dures, Pauline de Beaumont, Delphine de Custine, Natalie de Noailles, grans dones que el van estimar sempre, desmesuradament. I per damunt de totes, Juliette Récamier, promotora d’aquestes Memòries que avui es llegeixen com una extraordinària aventura vital. Morirà abraçat a la seva estimada el 1848. Avui voldria haver tornat a visitar la seva tomba de granit blau, a l’illot del Grand Bé, a la costa bretona. És molt impressionant, com l’epopeia de la seva vida escrita. Les onades hi piquen amb força, amb poderosa insistència, amb una força gairebé literària.