El conflicte és necessari i l’independentisme neix, viu i creix del conflicte estant, de la necessitat íntima de confrontació. És la set més humana, la més neta i desperta, la que reclama dignitat, justícia i llibertat. Què seríem sense poder discrepar, sense confrontar-nos amb el poder? I per això fa pena, gairebé, la indigència intel·lectual que demostra cada dia aquest suposat filòsof, aquest Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE), si és que és cert que té estudis de filosofia, no sé, que l’heu sentit, vosaltres? ¿No us han espantat les barbaritats que proclama i, sobretot, dites amb aquest seu posat de víctima solemne, amb aquest comportament traïdor que els psicòlegs anomenen passiu-agressiu? Mai no s’ha de confiar en l’aspecte pacífic d’un polític, això mai de la vida, però en aquest cas, per favor, tampoc no us podeu perdre l’espectacle, el més gran del món. No podeu deixar d’admirar la puresa, gairebé perfecta, de l’estultícia que gasta, l’emasculació consumada que exhibeix, la resignació vergonyosa, la covardia asfixiant, l’esclavitud moral en què viu atrapat, com si fos una papallona clavada en un tros de suro. Segons aquest candidat, seguint tots els altres candidats de l’espanyolisme, els catalans ara hem d’acabar immediatament el conflicte, mans enlaire, cos a terra, hem de tornar a les nostres vides d’abans, laborioses i assenyades, amb la llengua permanentment al cul. Hem de continuar produint i produint alegrement per al consum dels Cent Mil Ganduls de Sant Lluís, hem de conformar-nos amb el caos i la tristesa, amb la vergonya infinita que ens fa ser espanyols, súbdits d’un Estat equivocat, depredador i, sobretot, visceralment anticatalà. És infinitament més fàcil fer un Estat nou que transformar la societat espanyola, que es mostra ufana de ser com és. De fet, ens cal un Estat Lliure que no ens persegueixi per continuar essent el que som i no una altra cosa.

És infinitament més fàcil fer un Estat nou que transformar la societat espanyola, que es mostra ufana de ser com és

Són molts anys de vergonya i de frustració els que ens porten a defensar l’independentisme. Espanya és l’experiència biogràfica de la frustració quotidiana a flor de pell i Catalunya, si més no, és l’esperança, la d’una pàtria encara no nascuda, que deia Josep Carner. Espanya, i em limito a llegir només el diari d’avui, és un país on l’antic cap de l’Estat Major de l’exèrcit, el català Miguel Ángel Villarroya Vilalta —mai no trobareu cap militar espanyol que es digui Miquel Àngel— és obligat a dimitir per haver-se fet vaccinar saltant-se el torn, exhibint una concepció jeràrquica de la societat, incompatible amb la democràcia. Però un cop dimitit, aquest Govern, el més progressista del cosmos, decideix condecorar el fraudulent general amb la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild, o de Sant Ermengol, pensionada, per la qual cobra cada final de mes, ja que la medalleta s’atorga “per la seva constància en el servei i la seva conducta lloable en el decurs del seu servei”. Lloable. For He’s a jolly good fellow i sempre ho serà. Com que és mort, no podem saber si al màrtir i rei de Sevilla li fa cap gràcia que el barregin amb l’escandalós militar. Ni si estarà d’acord que entre tots el pensionem.

Espanya és un país dolç i meravellós, sempre sorprenent, en el qual, per defensar l’honorabilitat de M. Rajoy, per defensar-lo de les acusacions de l’antic tresorer del PP, Luis Bárcenas, ahir obre la bocassa ni més ni menys que Alberto Núñez Feijoo, president de la Xunta de Galícia. És el mateix Núñez Feijoo íntim amic del contrabandista i narcotraficant Marcial Dorado. Espanya és un país tan extraordinari que per convèncer-nos de l’honradesa de Jordi Pujol surt a defensar-lo Felipe González, un altre campió internacional de la veritat, un altre premi Nobel de la credibilitat. Francament, ja poden empresonar-nos a tots, però la veritat és que tenim molta paciència. Mentre hi hagi decepció, hi haurà conflicte. Mentre siguem vius i tinguem dos dits de vergonya aliena.