Com que, a Catalunya, comparteixen el mateix electorat espanyolista, el PSC (o simplement el PSOE), Vox (també dit Mocs, pel sinople heràldic que gasten), el PP i les Comunes, tots s’han llençat a devorar, com a autèntiques piranyes, el cadàver electoral d’Inés Arrimadas, la filla del policia. De manera que, per un grapat de vots, estem veient i encara veurem episodis formidables, que embruten els diaris d’un poètic regueró de sang. Un d’aquests episodis més intensos és que les Comunes ja han oficialitzat definitivament que abandonen el catalanisme polític. Pam. Han clavat un sorollós cop de porta i, com en qualsevol tràmit de divorci, ara proclamen la seva versió, la seva veritat. Mereix de ser escoltada. Si hem de creure Jéssica Albiach avui no hi ha enemistat amb els vells amics i aliats independentistes. Reiteradament, les Comunes repeteixen la idea que l’independentisme català és xenòfob, de dreta, insolidari, antisocial, inhumà, equiparable al nazisme i a la ultradreta, però això no implica cap acarnissament especial. Fins i tot en una recent entrevista concedida a Laura Aznar i Sergi Picazo a Crític (19 de novembre de 2020) la cap de llista Albiach es presentava conciliadora i empàtica, disposada a treballar per l’alliberament dels presos polítics i negava que ella fos cap delatora. Que no és cert que fos coautora de l’intent de criminalització de la majoria dels diputats independentistes en el Parlament de 2017. De l’intent que es va poder veure per televisió. Que tot plegat és “una llegenda urbana segons la qual, si nosaltres ensenyàvem el vot, estàvem col·laborant amb la repressió. És fals: ningú ha estat perseguit per la seva orientació de vot aquell dia.” És a dir, que l’acusació que jo vaig publicar en un article de fa dos dies (Urgent: Illa necessita nazis catalans) on denunciava que fos una col·laboradora de la repressió espanyolista estava equivocat. Que no és pas veritat que fos una “senyora de fer feines brutes” com la vaig qualificar, una criada de la bruta ofensiva espanyolista de Joan Coscubiela. Segons Albiach “Nosaltres ensenyem el vot; és una decisió col·lectiva, perquè entenem que la ciutadania mereix saber que nosaltres hi votem que no. I sobretot, perquè tenim clar que en cap cas això tindria efectes sobre ningú”.

Costa molt demanar perdó i reconèixer que t’has equivocat però, quan cal, s’ha de fer. La premsa lliure i independent no pot perdre la credibilitat, que és l’únic capital que té. De manera que, quan aconsegueixo parlar amb Albano-Dante Fachín, li pregunto què va passar aquell dia. Fachín era el líder de Podem a Catalunya, per sufragi, en l’any de la proclamació de la fallida República Catalana, el 2017. Un líder que fou destituït, purgat, per Pablo Iglesias, acusat de situar-se excessivament a prop dels partits independentistes. L’atrapo sortint d’un programa de televisió quan em respon al telèfon. “No, no, Galves, no vam ensenyar el vot Joan Giner, Àngels Martínez Castells, Joan Josep Nuet i jo perquè els diputats independentistes no fossin perseguits, aquesta és la veritat. Per això no van poder castigar ningú. I Jéssica Albiach, al contrari, va ensenyar el vot perquè va obeir les ordres directes de Joan Coscubiela per fer exactament el que va fer. En el nostre grup parlamentari no havíem votat ni decidit res i alguns diputats del nostre grup van actuar coordinadament, seguint ordres.”

La temptació és massa grossa i li demano: “¿Penses, sincerament, que l’expressió que vaig fer servir al meu darrer article, ‘dona de fer feines, feines brutes’ referit a la diputada Albiach és classista i masclista?” A l’altra banda de la línia hi ha un silenci, una pausa, per un moment penso que la comunicació s’ha tallat. “Mira, amb sinceritat, no ho sé. El que sí que sé és que Albiach va estar en tot moment a les ordres de Coscubiela, amb una actitud gens feminista. El que em crida poderosament l’atenció és que Albiach et digui masclista  a tu però, en canvi, no es preocupi gens del masclisme imperant als Comuns. Et puc assegurar que els Comuns, internament, són una estructura política masclista, una organització perfectament antifeminista. Només et posaré un exemple, molt dur, que recordo ara, l’actitud intolerablement agressiva, d’anar a matxacar, d’assetjament verbal d’Adrià Alemany, el poderós marit d’Ada Colau, contra dues companyes del partit, Rut Moreta i Noèlia Vall, per imposar el seu pensament polític. Va ser molt violent”. (Continuarem demà)  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (169) Urgent: Illa necessita nazis catalans Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (168) Desgraciats, que sou uns pobres desgraciats Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (167) S'acaba l'humor de Mainat Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (166) La persona Laporta Jordi Galves