Li han dit a Salvador Illa que, si pretén tenir alguna possibilitat de guanyar les eleccions, necessita nazis catalans. On els trobarà? Jéssica Albiach s’ha posat a fer-li la feina bruta, com qualsevol senyora de fer feines brutes. Quan fa discursos, Albiach s’omple tota la boca de feminisme, però a l’hora de la veritat es comporta com qualsevol nina de Famosa, com qualsevol d’aquelles nines patriarcals que caminaven mecànicament i que, al final, acabaven on havien d’acabar, al Portal de Belén, amb els pastorets. Albiach esdevingué molt famosa a la tele el 27 d’octubre de 2017, caminant mecànicament al darrere de Joan Coscubiela i els seus sicaris, exhibint davant de les càmeres la sagrada fe espanyolista, demostrant que votaven que no a la independència de Catalunya. Va ser una feina bruta. Ho exhibien perquè, així, la policia tingués ben fàcil d’identificar qui havia votat que sí, qui volia trencar Espanya i fotre’ls a presidi. La votació parlamentària fou declarada secreta però Albiach i els seus protagonitzaren el striptease polític més vergonyós que es recordi a la cambra legislativa. Si no arriba a ser per Albano-Dante Fachín, Joan Giner, Àngels Martínez Castells i Joan Josep Nuet, que van votar en secret, avui els presos polítics serien molts més nombrosos. I tindríem molts més motius per recordar-nos de Jéssica Albiach. Que avui es presenta candidata, ben orgullosa. I mira els seus adversaris i... només veu fatxes.

Lluís Llach, per la seva banda, advertia fa poc a Podemos i a les Comunes que tenen “fatxes infiltrats”, com si això fos una novetat i com si comunistes i paracomunistes no fossin, en teoria, una ideologia totalitària, partidària de la dictadura i enemiga de les llibertats nacionals dels pobles. No són infiltrats. En aquest moment de la vida no és que hàgim d’esperar gaire profunditat intel·lectual de Lluís Llach, però és que no és d’ara, és que sempre han estat reaccionaris. Mentre tot l’espanyolisme s’ha afartat de criminalitzar l’independentisme, d’anomenar-nos lazis o, directament, nazis, d’identificar nacionalisme català i reivindicació de la identitat catalana amb la ultradreta, mai, ni per equivocació, hi ha hagut cap crítica per part de Podemos i de les Comunes a l’assetjament polític dels catalans. Hem rebut més solidaritat de Hong-Kong que d’ells i elles. Mai han criticat els fatxes quan s’acarnissaven amb l’independentisme. Mai han censurat la repressió contra els catalans. O la substitució lingüística de la llengua catalana. Perquè, de fet, són un partit ètnic i no formen part de la CUP catalana, ni més ni menys perquè són espanyolistes. Cap de les seves declaracions polítiques ha censurat el supremacisme castellanista, espanyolista, ben al contrari. Per a Ada Colau la llengua catalana és un rotllo, ha dit. De manera que, per exemple, la identitat transgènere és molt digna però la catalana esdevé una nosa, una identitat reaccionària que si desapareix, molt millor. Simplement perquè així ho han decidit. Colau accepta els vots del xenòfob Manuel Valls però qui defensa la nació, la identitat catalana és, per a ells, un fatxa. Així ho han dictaminat i establert aquests policies de la política, aquests comunistes que determinen el que és bo i el que és dolent com si fossin capellans. I sí, és clar, quan fa bo, quan surt el sol, se solidaritzen amb Palestina o amb les balenes perquè això no costa res i et fa quedar molt bé. Però mai se solidaritzaran amb el Tibet, no fos cas que molestessin la dictadura comunista xinesa.

Avui que Podemos, i partits afins, formen part del Govern espanyol de Pedro Farsánchez, han passat de voler assaltar el cel a col·laborar amb els vells adversaris. Tenen teories molt boniques i humanitàries, molts es guanyen la vida com a professors universitaris, però, en la pràctica, avui són companys de viatge amb els militars que primer donen lliçons de moral i després es fan vaccinar d’amagat. En la pràctica col·laboren més que mai amb el PSC i el PSOE, integrats com un partit més del sistema colonial de 1978. Un sistema que VOX ha dit que defensa i defensarà per tots els mitjans. Per a Podemos aquests no són ben bé fatxes, perquè no són independentistes. N’hi ha que encara no ho volen entendre, que els sap greu, com si Lluís Companys no s’hagués quedat a la França ocupada pels nazis — aquests, els nazis de veritat— pensant que no l’empaitarien. Gràcies al pacte de Hitler amb Stalin, i també gràcies a les seves immillorables relacions amb el cònsol rus a Barcelona, Vladímir Antónov-Ovséienko. Macià havia visitat la Rússia de Lenin per demanar ajut i tornà amb les mans buides i el cor glaçat. Si cal sacrificar Companys, se’l sacrifica, devia pensar Stalin, el qual mai no va filar prim a l’hora d’eliminar gent de l’agenda.

Actualment són fatxes, supremacistes ètnics, tots aquells que convinguin als interessos de les Comunes. Perquè si no fos pel terror cinematogràfic que fan els fatxes, quina raó hi hauria per votar-les a elles? Per quina raó votaríem Albiach o Illa si no és per protegir-nos dels fatxes? Per bona gestió i eficàcia, segur que no. Com que a Catalunya no n’hi ha gaire, de fatxes autòctons, se’ls han d’inventar, això no és Espanya. I Convergència és morta i Artur Mas aposta ara per un partit marginal. De manera que ho tenen complicat. I, per això, ahir, la candidata espanyolista Albiach, tot buscant, buscant, assenyalà amb el dit Albert Donaire, mosso de l’Esquadra, activista gai i candidat de Junts per Catalunya al Parlament català. Copiant, en realitat, la maledicència d’Anna Grau, de Ciutadans. Albiach va retreure a Donaire un vídeo de fa cinc anys, tret de context, en què critica la gent que abusa dels subsidis i de la cultura generada pel PER, el corrupte Plan de Empleo Rural pel qual es va originar el vot captiu andalús per al PSOE i una cultura contrària a l’esforç i a la feina remunerada. Confós i equiparable també amb el cas dels ERE d’Andalusia. No, ni els espanyols són cap minoria oprimida a Catalunya, ni les paraules de Donaire es poden interpretar com una manifestació supremacista en contra dels andalusos. Sembla que l’activista digui que els únics que estafen en el subsidi agrari siguin els andalusos i que, en canvi, els catalans no estafen ningú. Però és una conclusió prematura. El cas és que els catalans difícilment podrien fer estafar ningú quan les ajudes del PER són exclusives per a Andalusia i Extremadura. Perquè el tòpic que va seguir el Govern d’Espanya exigia que només poden existir pagesos pobres al sud de la Península.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (168) Desgraciats, que sou uns pobres desgraciats Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (167) S'acaba l'humor de Mainat Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (166) La persona Laporta Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta 165 Un Parlament no és un museu Jordi Galves