N'estan fins als collons. Fins i tot alguns dels que ens donen suport, aquests, també n'estan una mica fins als collons. Molts dels homes i algunes de les dones que viuen al nostre voltant són incapaços de comprendre la transcendència històrica que la jornada d'avui tindrà per al conjunt de la societat i per a les dones en particular. Es tracta de la primera vaga feminista de la història d'Espanya i passa 163 anys després de la primera vaga general de la classe treballadora que, per descomptat, deixava fora les reivindicacions de les dones. Encara que elles, nosaltres, s'ho van manegar des del principi per plantar cara, com van demostrar les cigarreres que van paralitzar amb violència diverses fàbriques a Espanya a finals del segle XIX. Des d'aleshores, 16 vagues generals a Espanya, 11 d'elles convocades pels sindicats de la democràcia, i cap per reivindicar la brutal discriminació de les treballadores. La bretxa salarial que dessagna les dones a totes les franges d'edat, la bretxa de les pensionistes que ingressen un 34% menys que els homes malgrat haver duplicat —i triplicat— jornades dins i fora de casa. La bretxa dels contractes parcials i del treball no remunerat, no declarat. Invisible. La bretxa de la impossible conciliació i de la pobresa de les mares. És la primera vegada que una vaga general no la convoquen els principals sindicats. Comissions Obreres i UGT han registrat només una aturada parcial de dues hores. Per això aquesta vaga no és d'ells, és nostra. Per això alguns xiuxiuegen "quines pesades, cony".

Fins fa dos dies ser aliat feminista era molt fàcil. La història anava com quan en la meva escola se celebrava el dia de la Pau. A l'hora del pati tenia lloc la performance. El director anunciava que deixaríem anar un colom blanc com a símbol de llibertat i pau i demanava al pagès que venia amb la gàbia que li apropés la bestiola. Així era com el director agafava amb les seves mans el colom i el deixava anar sota els crits de joia dels alumnes. El colom sobrevolava els nostres caps uns quants metres, fins que l'escarceller feia sonar el seu xiulet i l'au tornava, obedient, a la gàbia. L'endemà el diari local recollia la gesta. Una instantània de pau i llibertat que havia oblidat aquell colom que es floria a la seva gàbia. A ningú no li importava la llibertat del colom. La glòria era per al seu segrestador que ni tan sols no s'havia adonat del seu privilegi.

Una mica així passa amb el moviment feminista. Hem estat el trofeu de molts per passejar-nos i mostrar-nos mentre servíem de complement per als interessos que encara mantenen un sistema econòmic injust basat en l'explotació laboral i domèstica de les dones. El sistema en el qual ells van triomfar mentre nosaltres regalàvem la plusvàlua de la feina domèstica i no remunerada. Però apropar-nos per reclamar poder ens fa perilloses. Perquè les dones mai hem tingut entitat com a col·lectiu, ni tan sols per representar la classe treballadora.

Per fi ens hem adonat que ens teníem les unes a les altres, i que tots els nostres drets són també mèrit nostre

Ens van dir que soles no podíem mentre sostenien la gàbia. Ens van dir que ens odiaríem i ens van animar a buscar el complement directe masculí. Ens van negar la consciència de gènere i van suposar que haurien de ser ells sempre els que ens obrissin la porta. Per fi ens hem adonat que ens teníem les unes a les altres, i que tots els nostres drets són també mèrit nostre. Malgrat les gàbies, les presons, les cadenes invisibles i la violència. Al cap i a la fi, no fa tant temps que vam aconseguir accedir a la universitat, i avui en som majoria.

Avui serem moltes les que sortim, però també seran moltes les que no ho fan, encara que estan en situacions i entorns socialment i laboralment favorables. Apel·lo a la responsabilitat individual de les persones en situacions privilegiades per alçar la veu per les que no poden. Per les que han estat amenaçades per les seves empreses, per les treballadores domèstiques sense contracte, per les falses autònomes, per les dels contractes temporals, les mares soles, les maltractades, per les que estan atrapades en processos de justícia patriarcal, per les més grans amb pensions injustes i per l'injust futur de les joves discriminades en processos selectius. Per les que han hagut de deixar-ho tot per cuidar i cuidar-nos. Apel·lo que buidin els llocs de treball i omplin els carrers. Que cridin que vives, lliures i iguals, ens volem. Que siguin molt pesades. Com ho van ser Rosa Parks, Clara Campoamor, les sufragistes o Concepción Arenal. Si elles s'haguessin resignat a acceptar l'establishment del seu temps, avui seguiríem sota la guarda dels nostres escarcellers.

Aquesta vaga, a més, tindrà transcendència internacional i es realitzaran aturades a més de 40 països del món. Serà la vaga que inauguri —si no ho hem fet ja— la nova onada feminista, la de la igualtat real i efectiva. La de destruir aquest sistema per construir-lo sense gàbies.

Sota l'empara i la seguretat de la llei que d'altres van aconseguir perquè ens poguéssim manifestar us demano, si us plau, que sigueu molt pesades. Ningú no ho farà per nosaltres.