Estic força convençuda que la Diada d’enguany tindrà molt d’èxit. Òbviament, no crec que arribem a les espectaculars xifres dels anys més intensos que hem viscut, però també crec que serà l’indicador d’una seriosa remuntada que ja havia donat indicis els darrers temps, però que comença a consolidar-se. D’alguna manera, podrem dir que l’independentisme ha tornat i, més enllà de les moltes dificultats que encara arrossega el moviment, també podrem dir que ha tornat per tornar a ser l’agent central de la política catalana.

Aquells que ja li havien cantat les absoltes, convençuts que la seva situació era agònica, van deixar-se enganyar pel miratge, sense entendre la lògica de les lluites nacionals, que poden passar fàcilment d’aixoplugar-se al Palau d’Hivern quan venen mal dades, a tornar a dominar l’escena al primer desglaç. Com he escrit mantes vegades en aquest mateix espai, l’independentisme podia estar cansat, emprenyat, desconcertat, desunit, i patir tots aquests adjectius alhora, i, tanmateix, continuar sent molt fort. És el que passa quan un procés col·lectiu d’enorme transcendència històrica és bruscament aturat amb l’única raó de la repressió, que en un moment o altra ressorgeix amb més força.

És cert que un dels esperons que ha reactivat la il·lusió és el protagonisme que inesperadament té l’independentisme, de la mà del president Puigdemont, en l’actual conjuntura espanyola. Puigdemont ha dotat de profunditat conceptual el que podia haver estat una simple oportunitat transitòria (com havia passat fins ara amb els pactes d’ERC), i ho ha bastit amb una notable intel·ligència estratègica. De sobte, l’independentisme —aquell independentisme que Pedro Sánchez havia “pacificat”, Borrell havia “domesticat” i el mass media espanyol havia enviat a galeres— tornava a estar a la primera plana política i era la clau de volta d’una investidura presidencial. No deixa de ser extraordinari veure com el mateix Sánchez que ha venut l’enorme mentida de ser el gran pacificador de Catalunya —obviant les presons, els judicis, les persecucions econòmiques, les directrius del CNI, els Pegasus, etc.— ha de ser espectador forçat d’una roda de premsa de Puigdemont, al cor d’Europa, amb centenars de periodistes internacionals. Si volia l’independentisme enterrat, ara el té més viu que mai, verbigràcia de les seves peremptòries necessitats presidencials. Allò del karma, que en diuen, o l’atzar —si t’agafa preparat— com és el cas de Puigdemont.

Resistir s’ha demostrat molt més eficaç per defensar els nostres drets que rendir-se

A banda de la profitosa conjuntura política que, sens dubte, ha esperonat l’ànim col·lectiu de l’independentisme, tant com ha activat les fúries de l’espanyolisme, hi ha altres factors que conflueixen en l’optimisme. D’entrada, la dràstica fallida del possibilisme republicà i la seva aposta per l’eix ideològic amb el socialisme espanyol, que no només no ha aportat res als drets nacionals de Catalunya —un simple acord per la Mesa ha capgirat el català al Congrés, per exemple— sinó que s’ha demostrat una via plagada de paranys que ha acabat engolint els seus protagonistes. Dubto, i ho dic amb sorpresa, que Rufián, però sobretot Junqueras, puguin sobreviure políticament a l’error històric que han comès. Va ser aquesta estratègia de reculada la que va desconcertar i desanimar àmplies capes de la població —que han respost en conseqüència a les urnes— i, eixorca la via de la rendició, la via de la resistència es fortifica. Novament, l’exemple de l’exili és, en aquest sentit, paradigmàtic: resistir s’ha demostrat molt més eficaç per defensar els nostres drets que rendir-se. La prova és un Sánchez que en l’anterior legislatura ha perseguit sense pietat l’independentisme —des de l’advocacia de l’estat, fins als serveis d’intel·ligència, espionatge inclòs— i ara sembla capaç de donar l’amnistia. Els progres, els d’esquerres, els amics i bla, bla, eren els bons d’ERC i Sánchez els va donar farinetes. Els dolents, dretans, hiperventilats i bla, bla, eren els de Junts, i Sánchez està disposat a oferir la lluna. Més clar, l'aigua. La resiliència sempre contempla la possibilitat de vèncer; la rendició no la contempla mai.

Sigui com sigui, li queda molt de camí a l’independentisme per tornar a mostrar-se amb tota la seva força. Cal unificar criteris, sumar restes, reforçar estratègies i, sobretot, cal sortir vius de l’atzucac de la investidura, una oportunitat que també amaga un parany. Però, si les dificultats són moltes, també és una evidència que torna a estar al bell mig del taulell i pot capgirar novament la situació. Algú recorda, per exemple, que Salvador Illa va guanyar les eleccions a Catalunya? A hores d’ara, poc importa, perquè el paradigma ha canviat.

En tot cas, i a l’espera dels pròxims esdeveniments, bona Diada a tots. Recordem allò que sabem des de fa tant de temps: per defensar Catalunya només hi som nosaltres, només hi som els catalans.