El dia que em matis tothom es posarà les mans al cap. A la ràdio, la tertulianor s’embrancarà en debats sobre si tots els homes són dolents i si els nens, als patis de les escoles, tenen la sensació que ser home és pecat. Els diaris n’aniran plens fent una mica de qué desastre, qué mal todo, i els partits em faran servir d’arma per atacar-se els uns als altres, també els que es diuen feministes. Alguns homes, davant l’evidència de la mort, s’esmerçaran a deixar clar que ells no podrien fer-ho mai, que això és cosa de quatre tarats, com si el meu assassinat hagués estat causa d’una malaltia que tu pateixes. Potser hi ha una concentració davant l’ajuntament del meu poble, potser ningú sabrà el meu nom i passaré a formar part del recompte del pitjor mes de desembre des del 2022.
En realitat ningú no sabrà com aterrar el debat ni com aconseguir que el que m’hauràs fet a mi no li passi a ningú més.
Es preguntaran què segueix fallant, què ha pogut passar. L’opinió pública se centrarà en els fonaments del problema, en si els joves ara pugen més conscienciats o no, si hi ha algun indici de millora. Es parlarà de xifres i d’anècdotes personals. Algú pensarà en mi com en la seva mare, la seva germana o la seva actual parella, perquè serà incapaç de copsar la magnitud de la barbàrie sense passar per les dones de la seva vida. Hi haurà qui farceixi el seu discurs parlant de terrorisme perquè no trobarà cap altra manera d’expressar la seva indignació, hi haurà qui haurà abusat tant de la paraula violència que ja no sabrà com descriure la meva mort.
Se’m farà servir per generar desconfiança en el sistema policial i judicial, l’única arma que els quedarà a tantes altres dones contra els seus agressors.
Potser t’hauré denunciat diverses vegades i potser tindràs una ordre d’allunyament, i per això se’m farà servir per generar desconfiança en el sistema policial i judicial, l’única arma que els quedarà a tantes altres dones contra els seus agressors. S’alimentaran discursos de terror sexual i relats en què les agressions masclistes passen en carrerons mal il·luminats, amb homes desconeguts. Però potser tu i jo haurem conviscut, feia temps que em maltractaves físicament i psicològica i ningú no se n’havia adonat. Tal vegada hauràs fet servir les vacances de Nadal per convertir la meva vida en una presó i, al final, en un taüt. Els nostres fills ho hauran vist tot, i qui sap si els hauràs matat amb mi.
Hauran de fer l’esforç d’entendre que tu hauràs triat matar-me i que en la violència masclista sempre hi ha una part de llibertat, la de qui escull matar.
Si em mates per Nadal, se’n parlarà a les taules del sopar de Cap d'Any i fins i tot a les del dinar de Reis. Ningú sabrà què dir més enllà de les lamentacions de sempre. Els fills, pares, germans i tiets que es posen a la defensiva quan es parla de masclisme perquè se senten personalment atacats, es refugiaran en el silenci. Les filles, mares, germanes i tietes que sovint proven d’explicar què és el patriarcat i a vegades cauen en el parany de pensar que tot és estructural i sistèmic, hauran de fer l’esforç d’entendre que tu hauràs triat matar-me i que en la violència masclista sempre hi ha una part de llibertat, la de qui escull matar.
Algú pensarà en mi com en la seva mare, germana o parella, perquè serà incapaç de copsar la magnitud de la barbàrie sense passar per les dones de la seva vida.
El dia que em matis hi haurà molt de soroll mediàtic, però en realitat ningú no sabrà com aterrar el debat ni com aconseguir que el que m’hauràs fet a mi no li passi a ningú més. Tothom quedarà trasbalsat, fins i tot una mica desorientat. Hauràs afegit un granet de por al cor de moltes dones que avui ja viuen en permanent estat d’alerta, i durant un parell de dies o tres, els telenotícies n’aniran plens, perquè el dia que em matis tothom posarà el crit al cel, però jo ja no podré cridar.