Quan vaig trepitjar per primera vegada Londres, no tenia gaire clar què era ser espanyol. Tenia divuit anys i venia de Barcelona, la ciutat més cosmopolita d’un estat amb tanta caspa per metre quadrat, que m’angoixava que els londinencs sabessin el meu origen terrenal. Era tanta la diferència entre tots dos mons, el de Londres i el del meu país, malgrat ser de Barcelona, que passejant i respirant per la capital de la New Wave em vaig adonar de quin infortuni era ser espanyol.
Una de les coses que em va sorprendre va ser veure la imatge de la monarquia britànica convertida en quecos, el que en castellà es coneix com un pongo, i representada en cendrers, vasos, tasses de te... en tot un seguit de marxandatge que ajudava a glorificar la popularitat d’una casa reial que aportava una enorme quantitat de divises a l’erari públic. I no només inspiraven tota mena de pongos, sinó que en feien escarni al programa Spitting Image i no passava res. La democràcia consistia en això, vaig suposar. En el fet d'enfotre's d’allò que sembla sagrat i, alhora, ser-ho. Quan els Sex Pistols van publicar "God save the Queen", va semblar que el país s’incendiava, però la cançó va acabar esdevenint una salvatge oda a Sa Majestat.
Jo vivia a casa de la senyora Frasier, una àvia nascuda a Escòcia i que havia emigrat a Londres per sortir de la misèria. Ella sola, vídua des de molt jove, havia sigut capaç d’alimentar i donar estudis a quatre fills, i comprar-se una caseta adossada a Edgware, un barri obrer situat al nord de Londres. Mrs Frasier era una dona dura i tendre alhora, més thatcherista que la Margaret, i tan monàrquica que —com tantes altres dones madures— vestia i es pentinava en una versió prêt-à-porter com la reina Elisabet II.
I llavors pensava en la monarquia dels Windsor i la comparava amb la dels Borbons, la nostra per ordre i gràcia d’un militarot que va convertir Espanya en el seu cortijo privat. I pensava i comparava una figura com la de Jordi VI, el pare d'Elisabet II, amb la de Franco. La força i el coratge de Jordi VI va donar ales al poble castigat per les bombes i a les tropes britàniques per vèncer el nazisme, a diferència del militarot, que va deixar de donar suport a les potències de l’eix quan es temia haver d’acabar abans d’hora la gran creuada catòlica, apostòlica, romana i falangista. Calia deixar-ho tot arrasat, lligat i ben lligat per, en un futur, triar un Borbó ben entrenat.
Amb una popularitat creixent i decreixent depenent de les Lady Di de torn, per als britànics la monarquia forma part del seu ADN, i per això se’n poden enfotre o glossar-la sense perdre l’estil britànic que els caracteritza mentre llegeixen The Sun.
Quan la seva monarquia està de dol, els britànics es col·loquen en posició de melé per protegir els Windsor
Això no passa en una monarquia imposada com l’espanyola. Imposada per Franco, per la Constitució i per tots els professionals de la genuflexió que busquen un lloc assolellat a la Cort madrilenya. Els britànics no tenen Constitució, però imagino una clàusula del contracte de lleialtats entre el poble i la monarquia en què es declari el rei o la reina d’Anglaterra no culpables davant qualsevol fet, i enderroquen Buckingham Palace al minut de l’escandalosa notícia.
A mi, Lady Di mai no em va fer gaire el pes. Em semblava una bleda assolellada, però li reconeixia un punt de poètica a l’altura de la lírica de la Casa Reial de la qual havia fugit, deixant-hi el futur rei com a aval. Només una casa reial com la britànica pot donar per una sèrie com The Crown. Les monarquies serioses són això, i Lady Di, l’expatriada que exercia de mascaró de proa en iots de milionaris a la Costa Blava, traspuava aristocràcia a dojo.
Quan el rei Carles III va anunciar que tenia càncer, el país es va trasbalsar. Però el terrabastall va arribar quan la misteriosa desaparició de la princesa Kate va aixecar una pila d’especulacions, quina més rocambolesca i cruel amb els membres de la família Windsor. Amb tota seguretat, la política comunicativa de Buckingham no va ser la més adient, però l’aparició de la princesa de Gal·les anunciant, amb una dicció impecable i gens nasal, que la causa del seu esvaïment havia sigut el càncer que s’estava tractant, va despertar tot allò que professen els britànics quan la seva monarquia està de dol: es col·loquen en posició de melé per protegir els Windsor.
La monarquia espanyola em retreu aquella Espanya casposa de quan vaig aterrar a Londres a principis dels 80. I mira que han substituït l’emèrit —un veritable fugit— pel sense mèrit, i tot continua tenint aquell tuf de monarquia imposada en què els membres de la família només saben fer de Borbó mentre els acòlits es desfan en la melangia. Ja sé que els joancarlistes i els borbònics em trauran a col·lació el príncep Andreu, i el matrimoni Enric i Meghan Markle, però cal reconèixer que aquest trio de la benzina s’ha convertit en un grup de personatges borrosos, com el de Deconstructing Harry, gràcies a la indiferència, molt professional, de Buckingham Palace. I és que hi ha monarquies i monarquies, i democràcies i democràcies.
Ho sento, però són les contradiccions les que donen certes dosis de mambo a la vida, tantes que, quan visc a Espanya, penso en la Revolució Francesa, i quan trepitjo Londres, em surt de l’ànima encisada una sola frase: Que Déu salvi els reis d’Anglaterra.