Cada vegada que Sílvia Orriols contraposa els valors d’Occident a la immigració del Tercer Món recorda a Barcelona i a Madrid que han estat els catalans, i no pas els castellans, els que han evitat l’africanització d’Espanya. La dibuixant Pilarín Vallès, quan tot just començàvem a saber què era un burca, cap allà l’any 2000, em va explicar en una entrevista que les primeres dones tapades que havia vist eren les extremenyes de Salou. Les àvies catalanes recordaran la barreja de pànic i d’angúnia que els paletes del sud d’Espanya feien a les senyores del país. O els quinquis aquells del radiocasset que anaven pel carrer amb la música a tot drap. 

Orriols no parla de res que sigui nou, a Catalunya. En parla amb un altre llenguatge perquè el camp de batalla s’ha ampliat i perquè a tothom li interessa oblidar que el catalanisme ha assolit gairebé tots els seus objectius a Espanya. Ara sembla mentida que Josep Pla hagués pogut escriure, en una sèrie d’articles dedicats a la literatura europea aprovats per la censura, que els grans escriptors castellans no participen de la tradició occidental. En unes pàgines magnífiques de Kaputt, Curzio Malaparte descriu el seu amic Agustín de Foxá com una mena de cabdill moro, fanàtic i supersticiós. Ho escriu convençut que ha trobat el motlle de l’espanyol estàndard, i no fa ni 80 anys d'això. 

A Espanya hi ha molta gent interessada a oblidar el passat, però la història és tossuda. Madrid va arribar a Europa a través de Barcelona i, mentre Catalunya no hagi de fer força per mantenir obert el pas dels Pirineus, els vencedors de la guerra civil cada vegada seran més minoritaris. Hi ha molta més diferència entre el primer Jordi Pujol i el primer Felipe González, o entre Pasqual Maragall i José María Aznar, que no pas entre Pedro Sánchez i qualsevol independentista de la meva edat. Fins i tot els bars de Madrid, que eren coneguts per la brutícia que hi havia a terra, s’han europeïtzat a l’estil de Barcelona. El malestar amb les formes expeditives d’Hisenda també es va escampant Castella enllà.

Catalunya sol ser l'última esperança de l’oposició democràtica a Espanya

Espanya s’ha catalanitzat i la seva reacció contra el referèndum de l’1 d’octubre l’està esquinçant per dins. D’entrada semblava que la decepció dels independentistes amb els seus polítics era una cosa que es podia utilitzar per enfortir la democràcia espanyola, però el truc no acaba de sortir. Una democràcia sense catalans, com anava predicant Inés Arrimadas el 2015, és inviable mentre Espanya s’oposi al dret a l’autodeterminació. L’única democràcia viable en l’Espanya del 155 és la que Pedro Sánchez mirava d’implementar amb la col·laboració resignada d’ERC i Junts, per salvar el PSOE de quedar atrapat entre l’esquerra antiliberal i la dreta troglodita.

Sánchez intentava catalanitzar el nucli de l’estat per acostar-lo al conjunt de la societat espanyola, i tenir la festa en pau, però ja es veu que no se’n sortirà. L’estil anodí de Sánchez, igual que el de Salvador Illa, és la disfressa que la influència catalana adopta quan vol passar desapercebuda a Espanya. Aznar la va intentar adoptar en temps de Josep Piqué, però el bigoti el delatava, i va acabar fent l’aposta a tot o res que va desencadenar l’1 d’octubre. Sánchez no té marge per fer cap aposta forta perquè està més a prop d’Orriols o de Laura Borràs que no pas d’Alfonso Guerra i Felipe González.

Sánchez era el líder menys pirotècnic, però el més treballador, dels polítics joves que l’Estat va promocionar per donar una imatge de regeneració en temps del procés. Si la corrupció el tombés, el relleu natural seria el president Illa, que és més gran, però que tampoc no participa de la mística africanitzant i antiburgesa dels vencedors de la guerra. El que passa és que Illa és català i té uns valors massa occidentals, fins i tot a pesar seu, per a la cultura política que domina el nucli de l’Estat. Tant si Sánchez aguanta com si cau, el desencant amb la política que havia de servir per dominar Catalunya s’anirà estenent a tot l’Estat. El país necessita enfortir la base identitària, precisament perquè el vell africanisme no el pugui tornar a esclafar a través dels pobres instrumentals de torn i els cacics de sempre. 

Catalunya sol ser l'última esperança de l’oposició democràtica a Espanya, i només cal veure la quantitat de dissidents que han sortit els darrers anys, a mesura que Sánchez ha fet figa. Si no tenim cura, el país esdevindrà un camp de batalla d'ideals oportunistes amb els catalans d’espectadors, com fa un segle. Els discursos d’Orriols recorden constantment aquest perill. Però les lògiques caciquils de la vella Espanya africanista treballen en contra seu, igual que treballen contra Sánchez. A mesura que els autèntics amos de Madrid reconcentrin el poder —i que les desigualtats socials s'aguditzin a causa de la intel·ligència artificial i la immigració descontrolada—, Catalunya entendrà millor l'obsessió de l'alcaldessa de Ripoll pels valors occidentals.