“Ase magre, ple de mosques”, diu la dita popular, i, vist el darrer embolic del moviment independentista, amb el desori a l’interior de l’ANC, es pot confirmar la seva certesa. És evident que després de la gran gesta del Primer d’Octubre, quan el moviment va mostrar el seu múscul més fort, no ha parat de patir una prova d’estrès rere una altra, que han migrat les seves forces. Per una banda, l’escapçament dels seus lideratges polítics, el més important dels quals, a l’exili des d’aleshores. En paral·lel, la repressió general contra l’activisme independentista, que ha deixat milers de damnificats. I, finalment, la fractura de l’independentisme polític, amb el brusc trencament d’ERC de la unitat estratègica, i la seva acceptació de les rebaixes imposades per les aliances amb el PSOE. Han estat tres míssils a la línia de flotació d’un moviment ciutadà que, com tots els processos d’alliberament nacional, és heterogeni, complex i de difícil unificació.
És en aquest context on s’ha d’analitzar el que està passant a l’Assemblea, les característiques de la qual la fan especialment sensible a tots aquests terratrèmols que afecten el conjunt del moviment. A diferència dels partits polítics, que, malgrat els vaivens interns, tenen mecanismes de contenció, o també a diferència d’Òmnium, que té una estructura solidificada en dècades de construcció, l’ANC és fruit d’un moment màgic i insòlit que va aconseguir fer convergir entitats, partits i ciutadans en una fita comuna. La seva aparició va ser tan ràpida com efectiva, i fou tanta la seva influència, que de seguida va amoïnar els serveis d’intel·ligència espanyols. D’aquí la ferotgia del càstig judicial als dos Jordis, justament per l’enorme importància de tenir una ciutadania organitzada i activa. És una evidència, però cal repetir-la: sense l’ANC no hi hauria hagut Primer d’Octubre. Cosa la qual no treu importància al notable paper d’Òmnium, però en una mesura menor, pel que fa a l’activació ciutadana.
És una ironia letal que tots els agents de l’independentisme (partits i entitats) parlin d’unitat i cada dia estiguin més fragmentats
Si aquesta és una evidència, la segona ve rodada: sense l’Assemblea tampoc no hi haurà un nou embat. És cert que no depèn només de l’ANC, i que són molts els elements que cal tornar a cosir i a recosir, però és indiscutible que l’activació ciutadana a tot el territori és fonamental per construir un nou momentum nacional. És per això que la picabaralla (o baralla, o desori, o crisi, o com vulgui anomenar-se) és una pèssima notícia que només s’entén en el context de feblesa global que pateix l’independentisme. Per molt que uns i altres, de les dues bandes enfrontades, intenten explicar-se en termes de diferències estratègiques, el soroll deriva, cada vegada més, a qüestions de lideratges i diferències personals, fins al punt que ja s’apunta a la presidència.
No cal dir que hi deu haver raons sòlides que expliquen les diferències, però no justifiquen l’espectacle que s’està produint i que només reforça la demolidora idea de la desunió. En aquest sentit, és inevitable la cleca que propis i estranys etziben als protagonistes de la crisi: aquells que exigeixen unitat estratègica als partits semblen incapaços de mantenir la unitat a l’interior de l’organització, cosa la qual hauria de ser infinitament més fàcil d’aconseguir. I tot això passa just quan l’Assemblea s’ha reactivat amb força, ha plantat cara a les renúncies partidistes i ha tingut notables èxits de convocatòria. És a dir, quan semblava que s’activava amb energia l’activisme ciutadà, patapam, s’autoboicoteja de manera incomprensible. Una certa sensació de ridícul recorre l’espina dorsal de l’independentisme, i de la sensació de ridícul a una nova sensació de derrota.
És possible que el trencament de la unitat per part d’ERC hagi creat un efecte onada en tot el moviment, perquè certament s’ha tractat d’un autèntic tsunami que té conseqüències destructives. I com menys som, més purs ens tornem en la defensa de les nostres illes de representació. Però justament aquells que, des de la ciutadania, s’erigeixen en portadors del Sant Grial unitari i renyen els partits per les seves desviacions, són els que haurien de ser més curosos de no caure en els mateixos paranys. Amb un afegit que, en aquest cas, és força estrident: és l’Assemblea la que amenaça de crear una llista cívica, assenyala els partits independentistes per les seves aliances circumstancials i amenaça de demanar que no se’ls voti a les properes eleccions. Que una entitat que faci uns plantejaments tan durs —i tan difícilment aplicables—, no sigui capaç d’aconseguir una mínima estratègia comuna al seu interior, perd dosis ingents de credibilitat.
En qualsevol cas, males notícies per al moviment independentista. Al capdavall, és una ironia letal que tots els agents de l’independentisme (partits i entitats) parlin d’unitat i cada dia estiguin més fragmentats. A veure si farem bona aquella altra dita popular: vàrem fer una arrencada de cavall i hem acabat amb una parada d’ase.