La manca de credibilitat dels partits del procés arran del fracàs del procés els converteix en actors deslegitimats per parlar de Sílvia Orriols, i aquesta és una de les claus principals de l’èxit de l’alcaldessa de Ripoll. Tota oposició que vulgui fer-se des dels partits que no van dur a port el moviment independentista és una oposició capada d’arrel i molt fàcil de revertir, fins i tot per a qui rasca vots formulant solucions simples a problemes complexos. Ara Junqueras insinua que Aliança Catalana és un projecte del CNI com jugant a qui la diu més grossa, i ha d’insinuar-ho perquè la realitat apunta cap a una altra banda: tant si fos cosa del CNI com si no ho fos, l’embranzida de l’extrema dreta catalana l’atia —no només, però sobretot— la frustració del procés i el descrèdit absolut de la classe política que els partits del procés encara encarnen.
Oriol Junqueras ha de dir que darrere d’Aliança Catalana hi ha el CNI perquè, si no, hauria de dir que hi és ell mateix
Arreu del món, l’extrema dreta beu de la sensació dels electors que res no es pot transformar d’arrel i que les decisions importants —importants de veritat— no són mai a les seves mans. I que, per a una determinada classe política, mentir sobre això sempre és gratuït. Sembla que el model democràtic tot sol no permet retre comptes, i que el més semblant a retre’ls és entregar el vot a qui, “com a mínim”, entén el lloc d’on surt aquest desencant. No ho justifico, procuro descriure-ho. A la Catalunya dels darrers deu anys no hi ha cap esdeveniment que ho exemplifiqui amb tanta precisió com el que aquí s’apunta, i potser només la cara de Carles Puigdemont és més il·lustrativa que la d’Oriol Junqueras per retratar-ho. Oriol Junqueras ha de dir que darrere d’Aliança Catalana hi ha el CNI perquè, si no, hauria de dir que hi és ell mateix.
Aquesta manca de credibilitat no només desautoritza determinades veus a parlar del futur polític de Catalunya en termes d’alliberament nacional o d’autonomisme, ans també impedeix de fer-ho en termes de model de país. Junts i Esquerra no poden combatre el missatge d’Orriols com si fossin actors polítics despistats, com si només passessin per aquí, perquè el record dels seus governs és fresc i recent. Pel mateix motiu, de fet, no poden combatre la consigna de la Catalunya del PSC dels deu milions com si no hi haguessin col·laborat: una part gens negligible de l’electorat català, lògicament, fa responsables Junts i ERC de les urgències nacionals que presenta el país perquè per incompareixença, per covardia, per negligència o per ingenuïtat, no les van atendre quan eren al Govern, en solitari o en coalició. Per això mateix, de fet, el llautó de Junts és tan visible quan intenta esgarrapar quatre vots calcant les consignes de l’extrema dreta, i per això mateix algú hauria d’acabar amb els vídeos d’Elisenda Alamany: si la seva diagnosi de l’estat del país és tan diàfana com ara sembla, per què no hi van fer res abans? Cada gest present apunta al buit pretèrit.
Que Junqueras —o la resta d’actors del procés— ja no sigui, a ulls dels electors, una veu autoritzada per a dir segons quines coses, no vol dir que els qui participem de l’opinió pública hàgim de renunciar a dir-les i a escriure-les. Oriol Junqueras parla del CNI en to mig caricaturesc perquè entén que Aliança resulta un partit simpàtic a l’espanyolisme i entén per què és així. També entén, em sembla, per què al PSC li interessa polaritzar la vida política del país amb Aliança, és clar: perquè aquest silenci a què ara estan condemnats els partits del procés, aquest silenci que explica la competència d’Aliança per parlar de segons què, també escombra una part dels qui són —o haurien de ser— l’oposició del president Illa. Fa la sensació que segons quines acusacions —un punt desesperades— neixen d’adonar-se, tot just ara, de les conseqüències de les decisions preses anys enrere. N’hi ha que es pensaven que podrien fer descarrilar premeditadament el procés, amorosir-ne el cop electoral i espolsar-se’n les responsabilitats, i tot just ara s’adonen que això no serà així.