Derrotar el PSC i Sumar

La campanya electoral ja està en marxa. Durant quinze dies assistirem al ritual de demanar el vot de la ciutadania amb promeses que després no es compliran o bé apel·lant a la por que guanyi el PP i Vox. Com que la convocatòria és espanyola, a Catalunya els partits estatals volen introduir el marc mental que la confrontació és entre una suposada esquerra i una dreta que necessitarà l’extrema dreta per guanyar. Tal com va quedar demostrat amb l’elecció de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona, a Catalunya la confrontació no és aquesta. La línia divisòria és sempre, almenys des de fa una dècada i sigui quin sigui el tipus d’elecció, entre els espanyolistes i els independentistes. La coalició entre PSC, En Comú Podem (Sumar) i PP que va desbancar Trias, es tornarà a repetir a la Diputació de Barcelona sense que passi res. Al contrari, a l’establishment català, si no ho aplaudeix, ja li estarà bé l’existència d’una coalició que espanyolitza la política catalana amb gran satisfacció de Madrid. Que les paperetes de Sumar - En Comú Podem portin la cara de Yolanda Díaz, la líder d’un populisme abonat pel PSOE per domesticar Unides Podem, és com si el PSUC hagués decidit posar la cara de Santiago Carrillo en comptes del logotip del partit dels comunistes de Catalunya. El PSUC no va obviar el logotip de les quatre barres amb la falç i el martell seguit de les sigles ni en les eleccions dels 1980, en què el cap de llista era un independent, Josep Benet. La deriva espanyolista de l’espai que diu ser l’hereu del PSUC és cada vegada més corsecadora.

Com que no hi ha cap alternativa real que pugui substituir els partits independentistes que encara defensen que la prioritat és plantar cara a Madrid sense esdevenir la crossa del PSOE o del PP, no hi ha cap més opció que anar a votar Junts o la CUP

Ara que estem en campanya, sembla que Gabriel Rufián té pressa per desmarcar-se de Sumar i de l’esquerra espanyola a la qual s’ha sotmès des del 2017. Per això fitxen exconvergents reescalfats. Fer-nos creure que obtenir els indults de nou encausats (entre quatre mil) és la gran victòria d’aquesta estratègia, és tan absurd com creure que guanyar determinats plets judicials ens farà lliures. Els desastrosos resultats electorals en les eleccions municipals del 28 de maig empenyen Rufián a marcar distàncies, però no tantes com per replantejar-se els pactes amb el PSC arreu de Catalunya. L’animadversió entre Junts i Esquerra és tan bèstia i tan irresponsable que tots dos partits han servit el poder al PSC amb safata. Quinze dies de campanya no resoldran els errors comesos durant deu anys. Cap independentista hauria de caure en el parany que ens han preparat el PSOE i Sumar. La prioritat de l’independentisme no és mobilitzar-se, com ha reclamat el president Aragonès, contra una “onada reaccionària” formada pel PP i Vox. Si cal anar a votar, que no dubto que cal fer-ho, és perquè la prioritat és derrotar el PSC i Sumar - En Comú Podem, que a Catalunya són els partits que representen l’espanyolisme. A Catalunya, PP i Vox són minoritaris. Qui realment ha combatut amb totes les forces l’independentisme és l’esquerra espanyolista. O és que ja s’han oblidat els discursos incendiaris de Coscubiela i Rabell (avui regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona) del 2017? Les arengues unionistes d’aquests dos diputats del que avui dia és Sumar van ser aplaudides a cor què vols per Ciutadans i el PSC d’Iceta. El plantejament d’Esquerra és totalment equivocat i si fos majoritari entre els independentistes, llavors sí que més valdria no anar a votar. Al País Valencià i a les Illes Balears aquest plantejament ha deixat orfe l’electorat valencianista i mallorquinista. Una pena. A Catalunya, en canvi, si triomfen les tesis dels que volen castigar tots els partits independentistes per igual, el resultat pot arribar a ser el mateix: un desastre. Com que no hi ha cap alternativa real que pugui substituir els partits independentistes que encara defensen que la prioritat és plantar cara a Madrid sense esdevenir la crossa del PSOE o del PP, no hi ha cap més opció que anar a votar Junts o la CUP. Triïn vostès, segons les seves preferències. La radicalitat d’una proposta queda demostrada quan aconsegueix el guany perseguit. El do de l’oportunitat és vital.

El PSOE va ser l’aliat necessari del PP per aplicar el 155 a Catalunya i perseguir judicialment no tan sols els dirigents del procés, sinó els joves independentistes que van sortir al carrer per plantar cara. El seu somni és poder extradir Puigdemont i posar-lo a la presó, com qui repeteix l’acció de les tropes borbòniques quan van exhibir el cap degollat del general Moragues al Portal de Mar per demostrar qui manava. Tots els partits espanyolistes ho desitgen, perquè l’escarni contra Puigdemont és el símbol que, per fi, l’independentisme haurà sigut derrotat. Als enterramorts dels partits independentistes, els abstencionistes, ja els va bé una destrossa general, perquè d’aquesta manera creuen tenir l’oportunitat d’iniciar una mena de resurrecció màgica, basada en la crítica ferotge a tot. Una crítica que, en comptes d’animar, desanima encara més un electorat independentista que està cansat, en una proporció semblant, dels aventurers i dels qui abans tenien pressa i després es van rendir més de pressa encara. La crisi de lideratge a Catalunya és tan evident, que les eleccions del pròxim 23-J poden certificar un canvi de tendència que abocarà a la pèrdua definitiva de la majoria parlamentària independentista, tot i que actualment ja no serveixi per a res, ni tan sols per estabilitzar el debilitat govern de Pere Aragonès.

Abstenir-se en aquestes eleccions és contribuir a la victòria de l’espanyolisme, en la versió teòricament amable. Defensar la llibertat de Catalunya és derrotar el PSC i Sumar

La por és el recurs que utilitza l’espanyolisme per desactivar l’independentisme i fer caure Catalunya en un estat d’excepció permanent. Després de la repressió del 2017, la por va servir per sotmetre una part de l’independentisme, que va deixar sense efecte les conquestes de l’1-O. L’espanyolisme d’esquerra fa servir la por al PP i a Vox per anul·lar definitivament l’independentisme i derrotar-lo electoralment. No tots els partits independentistes cauen en el parany i això és el que hauria de saber apreciar un elector responsable. Abstenir-se en aquestes eleccions és contribuir a la victòria de l’espanyolisme, en la versió teòricament amable. Defensar la llibertat de Catalunya és derrotar el PSC i Sumar. Encara que l’independentisme vola amb plom a l’ala, tots els titulars dels mitjans de comunicació destacarien la victòria de l’independentisme com la persistent fortalesa de l’únic moviment de rebel·lia que ha sigut capaç de desestabilitzar l’estat. Molt per damunt, és clar, del 15-M.