L'erosió d'interessos i valors entre les dues ribes de l'Atlàntic, reflectida en la crisi de Groenlàndia, anticipa el col·lapse funcional de l'OTAN. Europa està descobrint que el paraigua de seguretat americà té avui més forats que tela. Avui dia l'imperialisme unilateral i monrovià dels Estats Units —que no és exclusiu de Donald Trump, sinó una tendència estructural del seu electorat— necessita, de la Unió Europea (UE), l'adopció d'una decisió històrica. La dependència de tercers per a la defensa pròpia és l'antítesi de l'autonomia estratègica europea. Cal que ens dotem d'una arquitectura de defensa pròpia, com ja vam escriure en aquestes mateixes pàgines, amb menys evidències, el març del 2025.

L'actual fragmentació és una gravíssima ineficiència que no ens podem permetre. Segons dades del Servei d'Investigació del Parlament Europeu (EPRS), la manca de cooperació entre els estats membres (EM) de la UE en la defensa suposa un cost d'entre 25.000 i 130.000 M€ anuals, a causa de la duplicitat de sistemes d'armament i la manca d'economies d'escala. L'estalvi real entre aquestes dues quantitats tan diferents seria més gran com més s'unifiqui la política de defensa europea. Només una política única de defensa europea pot ser eficaç, eficient i compatible amb el manteniment i fins i tot l'enfonsament de l'estat del benestar que constitueix, juntament amb l'imperi de la legalitat i els drets fonamentals de les persones, les bases del sistema civilitzatori europeu.

Actualment, la UE opera amb més de 170 sistemes d'armes diferents, mentre que els EUA operen amb només 30. Aquesta balcanització tècnica obliga a una dependència tecnològica externa que drena recursos públics sense generar un retorn industrial real al nostre territori. Una indústria de defensa integrada, finançada amb eurobons o mecanismes de deute conjunt, permetria optimitzar la despesa. Si les compres es fan en un mercat únic de defensa europeu, el multiplicador econòmic quedaria a casa, fomentant l'R+D+I i l'ocupació qualificada des de Galícia fins a Polònia. Perquè una defensa integrada reduiria la despesa agregada dels pressupostos estatals mitjançant l'eliminació de duplicitats. En centralitzar les capacitats (intel·ligència satel·litària, transport estratègic, ciberdefensa…), s'alliberen recursos que avui es perden en la ineficiència burocràtica de 27 exèrcits estancs. Si la inversió en defensa no es canalitza a través de les estructures europees, mitjançant un sistema únic de defensa, estarem regant el complex militar-industrial nord-americà mentre aquí retallem en sanitat, educació i serveis socials.

La UE ha de caminar cap a una mutació constitucional que transformi la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) en una veritable estructura federal

Aquesta UE de la Defensa necessita reformes normatives per superar l'actual arquitectura de mínims de l'actual Tractat de la Unió Europea (TUE). La UE ha de caminar cap a una mutació constitucional que transformi la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) en una veritable estructura federal. Això exigiria eliminar la necessitat d'unanimitat al Consell per a decisions operatives, evitant que un sol EM (com succeeix avui amb Hongria en diversos assumptes) pugui vetar la capacitat de resposta del bloc. Aquesta mutació constitucional podria basar-se, de conformitat amb els articles 42.6 i 46 TUE, com a “cooperació estructurada permanent (PESCO)”, de manera que els EM que ho decideixin puguin iniciar aviat una cooperació militar molt estreta mitjançant el desenvolupament de protocols d'integració orgànica, creant, a l'operatiu, unitats de combat amb comandament únic europeu, i en el context comercial, una Agència Europea de Defensa amb potestats reguladores reals sobre el mercat d'armament, funcionant com una autoritat de competència militar.

El manteniment i enfonsament de l'estat del benestar i l'èxit d'aquesta nova política de defensa necessita un Fons Europeu de Defensa, substancialment semblant al NextGenerationUE, que emetés deute conjunt europeu per no reduir els fons estatals, nacionals i locals destinats a la sanitat, educació, serveis socials o dependència, amb la finalitat de finançar-nos la transició cap a una autonomia estratègica europea.

Aquest procés ha de respectar el principi de subsidiarietat, permetent que nacions amb capacitats industrials específiques, com Galícia i Catalunya, siguin actors directes en aquesta nova cadena de valor, sense passar pel filtre centralista de l'Estat espanyol. Així, el pas d'una economia de defensa balcanitzada que compra als EUA a una de desenvolupament propi europeu beneficiaria directament el teixit empresarial gallec, català (i per al cas, també basc, molt especialitzat en motors i components d'alta precisió d'aeronaus que la indústria aeroespacial podria acoblar a la ciutat occitana de Tolosa), contribuint a finançar els serveis públics mitjançant una base fiscal més sòlida i tecnològica.

En concret, Galícia aportaria el “hub” naval de Navantia a Ferrol, expert en fragates intel·ligents d'última generació i en la digitalització de la drassana, que aporta una especialització que no tenen les drassanes bretones de Lorient i Brest. També hi aportaria el hub aeronàutic especialitzat en drons de l'aeròdrom de Rozas-Lugo.

Pel que fa a Catalunya, podria assumir un paper crucial en i) ciberseguretat i intel·ligència artificial. Barcelona és un hub tecnològic europeu que podria aportar la protecció contra atacs híbrids i la gestió de dades de satèl·lits (estratègia NewSpace). ii) supercomputació, usant el MareNostrum 5 del Barcelona Supercomputing Center com a eina per usar en simulacions de combat i desenvolupament de nous materials sense necessitat de fer proves costoses i iii) microelectrònica, usant el PERTE de Microxips com a instrument per ser la seu del disseny de semiconductors d'Europa, trencant la dependència xinesa i taiwanesa en defensa de l'autonomia tecnològica d'Europa. Catalunya no pot competir en hardware de defensa amb la Baviera de la Siemens, que és una de les seus d'Airbus Defence i fabrica els radars de Hensoldt. Però sí que pot liderar el software a integrar amb aquest hardware bavarès.

Per això, per a Catalunya o Galícia la defensa única europea és una gran oportunitat per superar la centralització estatal dependent del pressupost públic que opacament gestiona Madrid i coliderar processos tecnològics i industrials de dimensió europea que fins i tot seran susceptibles de reduir dràsticament la mida d'una Administració de l'Estat progressiva, però inexorablement desposseïda de les seves competències en defensa i diplomàcia exterior.